El magma silenciós

Llegeixo l’exemplar d’El magma sileciós que Vicent Pallarés va dedicar-me l’any passat a la Setmana del Llibre en Català editat per Onada, de Benicarló. A la coberta del llibre i als crèdits hi consten dos autors: Manel Garcia Grau i el mateix Vicent Pallarés. Al pròleg, Pallarés explica com es va produir la gènesi de l’obra. Al 2006, Manel Garcia Grau, ja malalt, va proposar a Pallarés l’escriptura d’una novel·la a quatre mans, a partir de materials que tenia aplegats, entre els quals hi havia el començament de la narració. Pallarés s’hi va avenir de grat i va llegir els materials que Garcia Grau tenia aplegats, però la mort de l’escriptor de Benicarló va aturar el projecte. Un temps més tard, quan els efectes del traspàs de Garcia Grau ja s’havien apaivagat, Pallarés va reprendre’l i va escriure la novel·la a partir de la idea i els materials inicials de Garcia Grau.

El resultat és una novel·la juvenil que tracta el tema de la recuperació de la memòria històrica des d’un enfocament apte per a l’assimilació per part del públic a qui va orientat el llibre. Uns estudiants universitaris que participen en una protesta ecologista per la construcció d’una autovia són testimonis del descobriment d’una fossa comuna. A partir d’una caçadora d’aviador que els xics en qüestió sostrauen de la fossa arrossegats per la curiositat, abans que s’aturen les obres per decisió judicial, comença una recerca que els ha de portar conèixer persones relacionades amb les víctimes que jauen a la fossa. D’aquesta manera, el lector, de la mà del narrador protagonista Víctor Planelles , pot endinsar-se en la regressió en el temps que es necessita fer per comprendre l’existència de les fosses comunes, aquest «magma silenciós» que ha emergit en el nostre temps com un fenomen natural per retornar-nos en forma d’esquelets les convulsions d’un passat que, per voler-lo oblidar a força de silenci, retorna a l’actualitat d’una societat democràtica que, tanmateix, manté intactes les rèmores d’aquell passat a oblidar.

Com a novel·la juvenil, la ploma de Vicent Pallarés ja s’encarrega d’amanir aquest plantejament abrupte, greu, amb les vivències pròpies dels estudiants de l’edat, d’entre les quals destaca la relació entre el protagonista Víctor Planelles i la seua xicota Francina. El caràcter de les relacions entre aquests dos personatges i, per extensió, el caràcter de la resta de personatges, no està exempt dels aspectes que fan aparèixer el conjunt de personatges de manera creïble, molt adaptats a la de l’entorn en què se situa la novel·la, que ve a ser el propi dels autors: Castelló de la Plana i el seu àmbit d’influència. En aquesta manera de ser hi ha un llenguatge particular, una manera de parlar i de relacionar-se que no exclou el tracte odiós entre els personatges, cosa que els atorga realisme, encara que en ocasions sembla que les discussions quotidianes que tenen s’emporten una mica l’interès pel tema que porten entre mans, que està ben lluny de la quotidianitat de treballs per vacances, cotxes amb pana, relacions de parella i algun pare en possessió de la veritat absoluta.

Aquest realisme de les relacions entre els personatges, amb pinzellades d’erotisme i tot, contrasta amb els noms de lloc que apareixen a la novel·la. Hi ha una ciutat sense nom, la ciutat on viuen els protagonistes juvenils, que cal identificar amb Castelló de la Plana, i després hi ha noms de pobles inexistents que segurament deuen tenir en l’imaginari de Vicent Pallarés una ubicació real, però que s’ha ocupat de dissimular amb aquests noms literaris. D’aquesta manera, el lector difícilment pot atorgar referents reals a aquests noms, per més que es parle de la construcció d’una autovia, que ha de ser l’A-7, i d’un aeroport, a bastament conegut no precisament pel trànsit aeri que genera. Aquesta abstracció, al meu entendre, a més de minvar el realisme de la novel·la, deixa en un segon pla el component de denúncia concreta que conté i que anima a llegir-la. Potser els detalls de l’argument, essent com són exclusivament literaris, no permeten concretar gaire més. Això no obstant, la denúncia de les estructures del cossi castellonenc queda amortida per aquesta abstracció. És evident, de totes maneres, que s’entén d’allò més bé tot el que es diu sense dit o amb unes altres paraules.

Amb aquesta novel·la, Vicent Pallarés demostra la seua generositat creativa i la capacitat de fabulació que té per bastir un argument capaç d’abordar la temàtica amb l’enfocament que ho fa. És amb obres com aquesta que les noves generacions han de fer-se conscients de com van anar les coses en el passat i de per què no poden tornar a repetir-se mai més. Potser algú puga dir que es tracta d’una novel·la juvenil amb una visió ideològica esbiaixada al voltant d’un tema que encara avui suscita totes les prevencions al País Valencià, on la màxima institució del país ha intentat mirar tant com ha pogut cap a un altre cantó en relació a la recuperació de la memòria i també del patrimoni documental valencià saquejat amb motiu de la guerra de 1936-1939. Es tracta sense dubte de la postura còmplice dels autors de fatalitats històriques que conformen aquest «magma silenciós».

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s