Barcelona de novel·la negra

IMGP4821bAbans d’acabar l’any 2012 anem el darrer dissabte a Barcelona a la ruta literària sobre novel·la negra que hi fa Sebastià Bennassar en col·laboració amb el Laboratori de Lletres. Sebastià Bennassar (Palma, 1976) és escriptor i activista literari, i té un interès persistent per la novel·la negra, de manera que la ruta que ofereix per Barcelona bé ha de ser interessant. El vaig conèixer arran de la presentació d’Un riu de crims a la BCNegra, on coordinava una taula rodona, ara fa dos anys.

Quedem a la plaça de la Virreina, a Gràcia, que està pràcticament deserta el dissabte a primera hora del matí. El lloc em sona per unes imatges esgarrifoses de desenterraments que s’hi van fer a l’església de Sant Joan, de la mateixa plaça, durant la guerra de 1936-1939; i per ser escenari d’alguns passatges finals de l’adaptació cinematogràfica de La plaça del Diamant. A l’hora convinguda ens apleguem els participants, entre els quals tinc el plaer de trobar Xavier Montoliu, un altre treballador de la lletra catalana, amb qui intercanviem salutació i comentaris professionals.

El guia ve preparat com per anar a fer travessa, amb una motxilla  que, això no obstant, du carregada de llibres. Fa les explicacions inicials i emprenem l’itinerari per Gràcia, que ens porta per tres places més: la del Diamant, la del Sol i la del Raspall. Ell ho relaciona amb novel·les que em sonen vagament entre els records que em desperten les places del Diamant i del Sol. La primera de quan vaig participar en l’organització de la ruta Mercè Rodoreda, que tenia aquí un del seus epicentres, lògicament. La segona, de quan hi solia anar de més jove, a les nits de cap de setmana. Es veu que aquesta plaça continua sent lloc de trobada de les sortides noctàmbules i, doncs, un lloc en què oci i delinqüència solen conviure en el mateix espai. Zanzibar pot esperar, de Xavier Moret hi té relació. A la del Raspall, després de passar per carrers que mostren l’urbanisme de la Gràcia d’abans de l’annexió a Barcelona, hi trobem un espai més degradat. És la plaça més característica dels gitanos de Gràcia, ens informa el guia, amb la seu d’una associació i un restaurant on, segons diu, encara s’hi pot sentir caló. És Can Resolís, un lloc que bull els dies que juga el Barça.

A quatre passes, ja som a l’Eixample, i avancem cap al passeig de Gràcia, on el guia té pensat d’introduir-nos en el que ell anomena la Barcelona tifa, una solució em sembla que personal per esquivar el terme pija, que resulta excepcionalment ben trobat. Només cal recordar que, al passeig de Gràcia, hi va haver un temps i encara avui podria considerar-se així si tenim en compte l’opulència de les botigues de luxe que hi ha, a on acudeix el turisme estranger com en pelegrinatge, que era un dels llocs on els burgesos anaven a «fer el merda»; l’altre era el Liceu. Així doncs, ja té trellat que aquesta part de la ciutat es considere la Barcelona tifa. Després d’una parada tècnica al palau Robert, anem per la mateixa vorera fins a l’altra banda de la Pedrera, on Tià fa lectura d’un passatge d’El asesino de la Pedrera, d’Aro Sainz de la Maza. Aquesta novel·la i els comentaris del guia relliguen l’opulència del lloc on ens trobem amb la corrupció política, les pràctiques mafioses de les elits barcelonines que, grosso modo, corresponen a les 400 famílies de l’«oasi català» i que condueixen inevitablement a fer referència a Fèlix Millet i companyia. La ficció explica una de les realitats socials més punyents que vivim. Continuem i fem cap a la casa Batlló, on una corrua de turistes esperen com ramat per entrar a visitar la casa de Gaudí. Es tracta, doncs, d’un lloc privilegiat per a la delinqüència professionalitzada, que cal relacionar amb algunes novel·les de Teresa Solana i l’antologia assagística Odio Barcelona, que ha estat definida com una mirada crítica, subversiva i políticament incorrecta sobre la ciutat.

La ruta fa baixada i continuem  fins a les Rambles. El guia ens porta pel carrer del Carme fins a darrere del mercat de la Boqueria, un escenari de la devastació urbana i de la transformació que ja fa temps que afecta els barris de la ciutat vella. En aquest espai, antigament, hi havia el mercat a l’aire lliure de la Boqueria. De fet, encara he arribat a veure, a finals dels anys 80, les darreres mostres d’aquell món bulliciós, apte per a la novel·la negra d’ambientació històrica. Som a les portes del Xino, aquell barri de la mala vida que va existir per aquests carrers del Raval. Encara avui, el carrer Hospital conserva una vinculació específica amb la drogoaddicció que ja existia a l’època esmentada. Justament hi avancem per fer cap a la rambla del Raval, l’espai en què es va materialitzar una de les intervencions demolidores que ja contemplava el pla Cerdà, no gaire del gust del nostre guia. Després d’una altra parada tècnica per emprendre amb força el darrer tram de la ruta, passem per la plaça Manuel Vázquez Montalbán, un autèntic marcià que ens porta al punt més específic de la ruta, al meu entendre: la plaça Salvador Seguí, quirúrgicament intervinguda mitjançant un altre marcià en forma de Filmoteca de Catalunya. Si voleu saber per què és el punt més negre del recorregut, l’hauríeu de visitar per entendre-ho. Em pensava que el Xino havia desaparegut, però deu ser com allò de l’aldea d’Astèrix.

Sortim a les Rambles pel carrer Nou de la Rambla, l’antic Conde del Asalto, segurament el carrer de més mala fama del Xino. A la cantonada amb la rambla, hi veiem el pis on Manuel Vázquez Montalban hi situava l’oficina de Pepe Carvalho. A l’altra banda, visita obligada a la plaça Reial, un altre punt neuràlgic de l’hampa i de la novel·la negra. Llavors, fent drecera, travessem Escudellers, un altre carrer per al vici, i enfilem cap a la Barceloneta. Ja som a migdia i la temàtica negra comença a donar cabuda a la gastronòmica. Si abans hem passat per davant de Casa Leopoldolo, temple gastronòmic de Vázquez Montalbán, al carrer de la Mercè ens deturem davant la Pulpería Celta, un lloc mític segons Bennassar, que personalment no coneixia tot i haver fet algunes visites gastronòmiques per aquells verals, ja fa prou temps.

A la Barceloneta, acabem a la llibreria Negra y Criminal de Paco Camarasa, organitzador de la BCNegra. Em sobta com una llibreria de gènere pot subsistir en un lloc com el carrer de la Sal de la Barceloneta, en un lloc perifèric de la ciutat i en un local com el que ocupa, amb un soterrani que representa que és la continuació de la llibreria a peu de carrer. Comprovem la veracitat de la fama dels musclos i del vi. Al final, compro Història de mort d’Andreu Martín i 501 crims que has de conèixer abans de morir del mateix Sebastià Bennassar, per allò de la mitomania de la signatura del llibre comprat. Aquest llibre és un molt bon recull dels crims més famosos de la història dels Països Catalans i pot proporcionar molt bon material a l’hora d’escriure. Després de tot, ens fem una foto de grup davant la llibreria per deixar constància que hi érem i que la ruta val molt la pena. És una porta oberta a la literatura de gènere de la mà d’un dels millors coneixedors que tenim al nostre país.

IMGP4832

Advertisements

Un pensament sobre “Barcelona de novel·la negra

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s