Pols de roses

A la darrera edició de la Fira del Llibre Ebrenc coincideixo a la taula de presentacions amb Olga Besolí. Ella hi ve a presentar Pols de roses i jo La Font de la Salut. Al final de l’acte, interessada pel llibre que parla del santuari de Traiguera, quedem que en parlarà al seu “Espai d’Arts” del programa Dixa’m vore del Canal Terres de l’Ebre. El programa va emetre’s al setembre de 2012 i ara és el moment de completar l’intercanvi de comentaris amb aquesta entrada sobre la seua obra teatral Pols de roses, que tenia per llegir des de la trobada de Móra d’Ebre.

Olga Besolí (Tortosa, 1972) és coneguda sobretot per la sèrie Els Contes de Muniatto de llibres il·lustrats infantils, en què fa tàndem amb la seua germana Esther, pintora i il·lustradora. La sèrie ha esdevingut el fenomen editorial infantil de les Terres de l’Ebre, de la mà del pallasso Muniatto, que interpreta Eusebi Morcillo, i també de la dedicació de contacontes de les germanes Besolí. La trajectòria creativa d’Olga Besolí, a més de la literatura infantil, s’obri a la narrativa, el guió i el teatre, cosa que juntament amb la seua participació en televisió conforma un ventall de registres en què les incursions creatives no estan exemptes de la motivació originada pels premis literaris.

Amb Pols de roses, Olga Besolí va obtenir el premi Micalet de Teatre, de la Societat Coral El Micalet en l’edició de 2009. El premi li va valer l’edició de l’obra de la mà de l’Acadèmia dels Nocturs, de la Universitat de València. L’obra és una tragèdia que entra pràcticament a sac en una reflexió punyent sobre la mort, enfocada des d’un no menys punyent plantejament: l’Àlex està malalt i sap que morirà; per aquest motiu, vol fer fora de casa el Marc, que és la seua parella. Les raons que un i altre esgrimeixen per defensar el seu posicionament en relació a la decisió de l’Àlex conformen aquest plantejament arriscat, sense concessions al melodrama, que entra de ple, des de la primera escena de l’obra, en el camp de la reflexió més profunda al voltant de la vida i la mort de l’ésser humà. Si hem de tenir en compte l’endreça que l’autora fa a la dedicatòria que precedeix el text, aquesta reflexió al voltant de l’amor, de la vida i de la mort, té a veure amb la renúncia, és a dir, al sacrifici en favor d’un sentiment amorós experimentat com el sentiment més alt que un humà puga experimentar. Un sentiment que ni la mort pot aturar, que la transcendeix.

El fet que la parella, únics personatges que apareixen al llarg dels tres actes, estiga constituïda per dos hòmens, situa la reflexió fora de la convencionalitat que suposaria una parella heterosexual, fora dels esquemes tradicionals del paradigma d’amor d’arrel romàntica, que és, vulguem o no, el que encara ens serveix als qui vivim en la cultura occidental per construir-nos l’imaginari del que suposa que és l’amor. Potser, un plantejament com el que fa Olga Besolí introduint aquesta relació amorosa homosexual és una mostra de la crisi en què han entrat aquests esquemes en la nostra societat, de resultes de les transformacions socials dels darrers temps, però també de l’esgotament d’unes fórmules que ja no alimenten l’imaginari de la gent, que ja ha canviat de manera de viure. En qualsevol cas, el que m’interessa destacar del plantejament, el que em crida l’atenció, és de quina manera, mitjançant aquesta parella d’hòmens joves que s’enfronten dialècticament en l’obra per defensar aferrissadament els seus sentiments, l’autora assoleix de situar el dilema plantejat al voltant de l’amor en els paràmetres d’universalitat que li interessen. Vull dir que la relació amorosa que s’hi planteja, abans que res, és entre persones, i entre persones iguals. D’acord que en aquesta relació el repartiment entre els dos personatges és desigual. L’Àlex és qui porta la veu cantant, qui pren la decisió de foragitar el seu company unilateralment i sense possibilitat de negociar res; i el Marc no té més tornes que entomar aquesta decisió. Però és l’Àlex qui ha d’assumir, al seu torn la decisió del Marc de no renunciar als seus sentiments, de no subordinar-los als fets. Aquesta insubordinació del Marc condueix al desenllaç del conflicte general per la situació plantejada. És en aquest desenllaç que el Marc i la pols de roses adquireixen el protagonisme que els reserva l’autora. I què és exactament la pols de roses? Ah, amics, haureu de llegir l’obra per saber-ho del cert. El simbolisme que té està d’allò més ben trobat i, en correspondència amb el plantejament escènic que fa l’autora, té la capacitat de sorprendre que s’espera d’una història agosarada com és aquesta. Una història breu de llegir però no pas fàcil de pair.

Personalment, me n’imagino la representació dalt d’un escenari: un duel interpretatiu entre dos actors en un escenari en què l’única decoració dels dos primers actes són alguns elements de mobiliari que donen a entendre que l’acció s’esdevé a l’habitatge de la parella. Una escena, doncs, minimalista, conceptual, amb una llum molt focalitzada en els dos personatges, en una cadira, en un sofà. Al tercer acte, l’escena canvia del tot, amb el llit del malalt enmig esdevé gairebé un altar de la representació. Me la imagino així, i amb el títol de l’obra materialitzant-se en l’atrezzo.

En conjunt, ens trobem davant d’una tragèdia d’alt voltatge dramàtic, un tipus de teatre que posa en joc un debat d’idees anticonvencional, que aporta una visió radicalment nova sobre el tòpic més tòpic de la literatura, l’amor; un teatre que portat a la representació ha de tenir un impacte substancial en l’espectador. Que no deixa indiferent.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s