Espriu a Sinera

Vaig a Arenys de Mar a la jornada de formació del professorat que Ensenyament dedica al poeta Salvador Espriu. El dia no acompanya gaire perquè a primera hora del matí plovisqueja a tot el Maresme. Els actes tenen lloc al centre cultural Calisay, que és nom de licor de cafè de quan mon germà va prendre la comunió, és a dir, dels anys 70 del segle passat. Les destil·leries, que no vaig saber fins fa relativament poc que eren en aquesta població, s’han convertit en un espai per a la cultura i han conservat, si més no, el record del passat industrial i vinyater del lloc, avui que el territori està trinxat entre les vies vora mar, les urbanitzacions, l’autopista i els camps de golf, amb les feixes de maduixeres abandonades de fa temps. Fins la riera ha estat canalitzada, soterrada… i ocupada per un aparcament de pagament. Vivim una època lletja, de decorats que cauen a trossos a causa del podrimer, de la floridura. La riera de les coses baixa revolta i més que hauria de baixar.

Hi ha alguns paral·lelismes entre aquesta lletjor i l’època lúgubre de la postguerra espanyola que va ser la que va ocupar la part central de la vida adulta del poeta.

Magistral conferència de la doctora Olívia Gassol, que ha traçat la trajectòria creativa de l’escriptor des dels seus inicis adolescents fins a la popularitat de La pell de brau, fins a esdevenir el poeta del poble, que va donar veu a la seua societat expressant allò que els temps i la gent sentien com un anhel indeturable: l’esperança de la llibertat. Hi ha professionals de l’educació que encara s’encaparren a fer aprendre al seu alumnat l’existència i la vivència d’un fenomen anomenat literatura, el fenomen de la paraula dita, amb molt, poc, relatiu encert, però que serveix per expressar els anhels de la gent, per certificar la pròpia existència vital com un fenomen inapel·lable, inassequible a les directrius dels mercats, de les castes dirigents, dels encastellats feudals d’aquesta època de dissolució. La paraula com a signe de vida. Voleu res més radical per a l’existència humana? Doncs aquesta és la fixació dels ensenyants que avui batallen perquè la literatura torne a formar part de l’horitzó mental del personal, no per gràcia divina ni dictat de saviesa, sinó simplement perquè és una riquesa per a la vida de les persones. Vull dir una riquesa vital, que afua la sensibilitat i la intel·ligència.

Salvador Espriu, el poeta del poble, té a Arenys de Mar el seu univers literari, amb la Tereseta que baixava les escales, Esperanceta Trinquis i el cementiri de Sinera, que domina la vila i la mar. La catalanitat existeix perquè persones com Espriu, no pas poques, van mantenir-ne el testimoni encara que fos per contar-ne la desaparició, encara que només fos per no callar, i obstinadament reincidir en un camí que podia veure’s com un camí no pas incert, sinó abocat a la destrucció definitiva. I aquesta tenacitat, aquesta determinació va transcendir el temps advers per arribar a configurar un llegat d’un valor incalculable: la memòria i la continuïtat d’una tradició literària, de discurs mític i dimensió col·lectiva, nacional.

Indefectiblement, Espriu va tenir temps de sobres per construir el seu propi mite, potser malgrat la seua pròpia individualitat, la seua intimitat. I projectar-lo més enllà d’ell mateix. Què és, si no, avui, el discurs sobre el poeta i sobre el seu món literari perfectament identificable, ubicat a Arenys / Sinera amb localitzacions clarament reconeixibles i d’una potència evocadora colossal? I si hi ha cap punt singular en aquest mapa literari aquest és sense dubte el cementiri, amb la mateixa tomba del poeta, ran dels xiprers. La mateixa tomba on, abans, hi va passar part de la seua mort Bartomeu Rosselló-Pòrcel, aquell amic que no va poder ser enterrat a Mallorca a causa de la guerra civil. I aquesta singularitat es materialitza quan les paraules del poeta són dites in situ i es pot comprovar com coincideixen amb la realitat en una descripció acurada, gairebé fotogràfica. Només hi falta la llum proverbial que inunda els poemes de Sinera, del cementiri i del mur que l’envolta. La llum de la Mediterrània, absent en aquest dia rúfol d’abril.

Quin patrimoni més gran les paraules dels poemes, del teatre i de les narracions d’Espriu, una obra escrita a consciència dels temps en què va viure l’autor, però que avui se’ns mostren igualment com un llegat magnífic per a la posteritat.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s