Fàbrica Moritz Barcelona

Després d’un cert temps de sentir-ne parlar, ens decidim a visitar la fàbrica Moritz de la ronda Sant Antoni de Barcelona. Mentre faig temps passejant per la ronda, que sempre ha estat un carrer molt comercial de botigues d’electrodomèstics audiovisuals i similars, en una cantonada, una mossa de faccions orientals em saluda massa efusivament. Es veu que el barri està molt ambientat.

La Fàbrica Moritz Barcelona ocupa uns baixos diformes entre Casanova i Muntaner, ben a prop del mercat de Sant Antoni, que avui ocupa part de la ronda en una mena d’instal·lacions postmodernes a peu de carrer. Hi anem amb reserva perquè, si no, no hi ha manera. A l’interior, hi ha efectivament els budells dels baixos esmentats, amb els murs pelats perquè se’n veja el passat industrial, aquesta mena d’arqueologia de la Revolució Industrial, sobra la qual, al capdavall, s’assenta la nostra civilització poc o molt al cap del carrer. No hi  ha ni una taula lliure i tot està més que controlat. A la barra deserta, una parella de cares llargues esperen sense reserva. Els cambrers, que llueixen una granota negra i groga amb anuncis en diverses llengües, com ara “Ask me, please” i similars van i vénen amb les seues safates, amb aquella felicitat. S’hi poden identificar cares conegudes, com si els mèdia de la ciutat s’hagueren desvirtualitzat.  En un pati interior, un enginy industrial recorda que efectivament allò és una fàbrica de cervesa.

L’assortit de la carta és una reivindicació de la Barcelona gastronòmica, sense concessions a estrangerismes que depassen l’àmbit dels Països Catalans. Això sí: tot en format tapa. La beguda està més que cantada. Al capdavall, la cervesa és fresca i se serveix en ampolles com de gasosa del segle passat i gots petits de canya, molt del gust català de prendre cervesa: ben freda i en petites quantitats. Demanem un ampolla de mescla de pilsen i Epidor, la varietat més torrada i potent de cervesa. El resultat és escandalosament bo.

Allò que s’agraeix d’establiments com ara aquest és, més que res, l’esforç per no incloure en la seua carta de menjar o de beguda res que no responga a la genuïnitat de l’entorn. En aquest cas de la ciutat de Barcelona i el seu entorn. Res que siga una importació sense antecedents.  És així que es pot accedir a una gamma de plats i sabors genuïns per haver perviscut en la tradició culinària de la ciutat i de Catalunya. Aquí, el cosmopolitisme consisteix en allò genuí. I la resta són romanços. Al capdavall, per assolir el que és universal cal concentrar-se en el que és estrictament local. I això és molt difícil en una ciutat com Barcelona, a un pas del parc temàtic apèndix dels terminals de trànsit de turistes.

En acabar, després d’haver baixat a les entranyes del local, allà on hi ha els ventres de la cerveseria, completem la visita passant per la botiga. A més del marxandatge de la marca, l’establiment té uns tiradors de cervesa fresca, sense conservants, que es ven en les mateixes ampolles del restaurant, per emportar. Llevat del preu, que inclou l’envàs i, doncs, resulta bastant car, el producte sembla sorgit de les mateixes fondàries de la fàbrica, enfonsada en el subsòl de la ciutat. Després de tot, hi acabo trobant el llibre Barcelona. Gastronomia i cuina, que em recorda poderosament Mallorca. Gastronomia i cuina, i no puc evitar de comprar-lo. Com el volum dedicat a la gastronomia i la cuina de l’illa, es tracta d’una publicació fantàstica, feta amb un gust inqüestionable i amb uns continguts que remeten a la identitat culinària de la ciutat, a la seua tradició gastronòmica, que ha canviat fins amb brutalitat però que manté unes constants d’establiments, de gustos, de productes de l’entorn, i de receptes que encara que siguen arxiconegudes no deixen de cridar l’atenció. Això és així perquè, com en el cas del llibre de Mallorca, s’hi inclou el bo i millor de les receptes que ha llegat la tradició a la cuina que encara es pot menjar a casa o a fora, molt ben explicades i reproduïdes en una fotografia al servei de l’objectiu del llibre: mostrar l’autenticitat desproveïda de cap més florilegi. Molt a la manera com Moritz mostra que fa el seu producte.

Tot això potser només és una estratègia comercial com una altra, tenint en compte que Mortiz és una marca rescatada de l’oblit per fer forat en un mercat català de la cervesa pràcticament monopolitzat. Només cal recordar com anaven les coses en aquest sentit quan les olimpíades. Però d’això ja fa molt de temps, ben mirat. I després de tot, el que és de valorar és la reivindicació de l’autenticitat que practica la marca i l’establiment que li fa de seu. Com en el cas de Barcelona. Gastronomia i cuina, ben mirat.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s