Noves glòries a Espanya

M’he pres un temps per llegir Noves glòries a Espanya Imatgede Vicent Flor, sociòleg de València. Per si hi ha d’haver cap dubte per al lector poc o molt despistat, el subtítol del llibre, que remet a la tesi doctoral de la qual és publicació, és “Anticatalanisme i identitat valenciana”. El llibre va aparèixer el 2011 i l’he tingut un any a la lleixa esperant. Fa poc, vaig llegir del mateix autor, amb qui he contactat via xarxes socials, que n’ha fet 44 presentacions arreu del territori valencià, que ja és un nombre molt considerable de presentacions tenint en compte el recorregut temporal. Potser la presentació més sonada, deu haver estat la que va tenir lloc a València mateix, sabotejada pel GAV perquè no hi faltés cap dels ingredients que han caracteritzat i continuen caracteritzant l’activisme anticatalanista al País Valencià, és a dir el blaverisme. Va ser d’aquesta manera que l’estudi del professor Flor va passar a formar part de la història política d’agressivitat que caracteritza les relacions de poder en la societat valenciana del darrer mig segle.

El llibre, com a publicació d’una tesi doctoral, té l’aridesa pròpia del text acadèmic pertanyent a una disciplina científica. Com a tal, intenta guardar l’equanimitat a l’hora de la descripció de les ideologies que entren en joc en la definició de la identitat valenciana d’aquest mig segle en què es fixa. Penso que aquest és un dels principals assoliments de l’estudi, ja que si algun tret ha tingut aquest debat, o més aviat polèmica, ha estat durant molt de temps la impossibilitat de fer inferències lliures de merda. Diguem-ho així perquè s’entenga bé de què estem parlant. Durant molt de temps, al País Valencià no s’ha pogut parlar, ni encara avui es pot en segons quins àmbits, amb propietat de les paraules que s’empren i tot el debat identitari ha estat trabucat de pressions antidemocràtiques, malintencionades o directament subversives que han condicionat, és a dir, han empudegat el debat amb l’objectiu clar de desbaratar la configuració d’una societat política potent i respectada en el seu àmbit estatal, és a dir a Espanya. La identitat valenciana moderna té unes raons històriques concretes que es resumeixen en l’epígraf “Regne de València”, un estat vigent entre 1238 i 1707 que configura una nació. Que modernament no se n’haja acabat de concretar la consistència respon, entre moltes altres coses, a l’acció del blaverisme durant el darrer mig segle. En aquest sentit, el blaverisme, segons l’estudi de Vicent Flor, ve a ser una acció política destinada a ocupar l’espai identitari de la valencianitat contemporània amb l’objectiu últim de subsumir-la a l’espanyolitat. Una identitat subordinada que no passa de les proclames de principis, si pot ser expressades amb grandiloqüència i buides de qualsevol altre contingut encaminat a la construcció d’un poder nacional valencià. Un poder nacional valencià que teòricament hauria de confluir amb el poder nacional català, seguint la lògica de la unitat lingüística, els precedents històrics i uns interessos econòmics compartits, que apropen aquests dos àmbits entre si alhora que els diferencien en relació als veïns més propers de l’estat espanyol.

Vicent Flor descriu la gènesi, el desenvolupament i l’èxit del blaverisme com a ideologia de la comunitat política valenciana, expressada justament no pas sota l’epígraf “País Valencià”, pres pel blaverisme com a denominació que remet als Països Catalans, sinó sota el de “Comunitat Valenciana”, l’expressió oficial del sotmetiment de l’estructura política valenciana al poder espanyol. Des d’aquest punt de vista, el blaverisme ha portat a terme la definició de la “valenciania”. El contingut semàntic del vocable, que serveix per aglutinar els trets distintius del que és valencià segons aquesta ideologia, ve determinat per la negació de qualsevol rastre de catalanitat. Així doncs, allò valencià, segons aquesta manera de veure les coses, és justament allò no-català. Així, ja s’entén l’esforç negacionista del blaverisme per impedir que els signes d’identitat valencians responguen a la lògica “Països Catalans”: no País Valencià, no quatribarrada, no català. Tan sols l’escut d’armes de Pere el Cerimoniós va colar-se en l’oficialització d’aquests signes en el moment de la descentralització oberta per la constitució espanyola de 1978. I encara desfigurant les barres de l’escut en quantitats i colors, per despistar. La problematització premeditada d’aquests signes tenia per objectiu l’afebliment simbòlic de la identitat valenciana, és a dir de la personalitat política. El triomf i la institucionalització d’aquestes propostes particularitzants deien tenir l’objectiu de negar la continuïtat nacional pancatalana, però llegint Noves glòries a Espanya més aviat es trau la conclusió que en realitat perseguien la perpetuació d’unes elits determinades en el poder “regional” mitjançant la instrumentalització demagògica d’uns assumptes polítics fàcils de subvertir des d’un populisme que no va moure un dit per la democràcia.

Des d’aquesta perspectiva, en què de la llengua només se’n pot dir valencià i de la polis Comunitat Valenciana; en què a la bandera hi predomina una franja blava que no para de créixer amb el temps malgrat que les barres del casal de Barcelona compartides per tots els territoris de l’antiga corona catalanoaragonesa en siguen l’element vexil·lològic determinant; des d’aquesta perspectiva, dic, es comprèn tota la dinàmica de despropòsits anticientífics i altres burrades intel·lectuals proferides des del blaverisme. Una dinàmica que arriba fins a l’actualitat.

Per tot això, també es comprèn que la publicació de l’estudi haja estat objecte de les ires de l’activisme blaver, perquè el posa en evidència, cosa treballosa d’executar per la prolixitat de la contumàcia anticatalanista a l’hora d’emetre contaminació política ininterrompudament fins que les mateixes institucions valencianes en van assumir el discurs i encara el van promoure més. Cosa que explicaria el decandiment mateix del suport popular a les organitzacions polítiques característicament blaveres, és a dir a Unió Valenciana, fagocitada pel PP regional. Ara, aquest estudi és potser una precedent en la desconstrucció d’un edifici ideològic que il·lustra molt bé les darreres dècades de la societat valenciana, en termes polítics, culturals, socials i fins econòmics. Descriure el fenomen amb rigorositat no deixa de ser un exercici de deslegitimació en tota regla, com d’altra banda no pot deixar de ser indefectiblement. La immensa bola de mentides que ha estat el blaverisme a escala sociopolítica, si s’arriba a superar mai, tindrà en aquest estudi el primer esglaó.

Imprescindible de llegir per a qui vulga documentar-se al respecte. Abstingueu-vos-es si no és el cas. Hi ha repartiment de premis per a tothom, tret potser del valencianisme que avui vehicula Compromís.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s