El cas misteriós del Dr. Jeckyll i Mr. Hyde

Hi ha obres literàries que malgrat el pas del temps resisteixen els embats de les transformacions humanes i socials perquè plantegen qüestions que atenyen directament el lector i tenen l’art de fer-ho amb una estètica confabulada amb el missatge de fons que es vol transmetre. Una d’aquestes obres és El cas misteriós del Dr. Jeckyll i Mr. Hyde, de R.L. Stevenson.

Es tracta d’una novel·la moderna en el sentit que la qüestió que planteja afecta directament els límits de la ciència i, doncs, planteja un dels dilemes de la modernitat contemporània, que quan s’ha desenvolupat en la direcció que no tocava ha abocat a catàstrofes de dimensions monstruoses. L’obra inclou aquesta dicotomia entre humanitat i monstruositat i, en fi, estudiada a fons permet conèixer els mecanismes narratius que fan d’una novel·la un artefacte poderós de ficció. De ciència-ficció, caldria afegir, ja que, encara que siga en els termes que ho fa, planteja també la qüestió Què passaria si…? En aquest cas, si els humans tingueren el poder de transformar-se al seu antull. Un bon motiu de reflexió.

L’experiència lectora personal va fer que aquest llibre naufragués durant molt de temps per tauletes de nit distants, sense que la lectura arribés mai a bon port. En casos com aquest passen coses curioses, que parlen d’una zona grisa al voltant del fet lector, o, millor dit, de l’hàbit lector. Esdevinguda durant anys lectura escadussera, El cas misteriós del Dr. Jeckyll y Mr. Hyde reproduïa un efecte desconcertant paral·lel al que experimenten alguns dels personatges que es mouen a l’entorn de l’enigmàtic Jeckyll. Quan tornava a agafar el llibre, no comprenia res tot i tenir la sensació d’haver llegit el passatge on reprenia la lectura. El resultat era la confusió i la perplexitat davant d’una història tan rònegament estranya.

Va ser al curs de narrativa que vaig fer a l’escola d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès, en què era lectura obligatòria, on vaig trobar l’oportunitat per fer-ne una lectura com cal, d’allò més instructiva, que permet aprendre alguns artificis tècnics de la narrativa de la mà del mestre Stevenson. I, és clar, gaudir d’una història d’humanitat portada al límit, en el més pur estil de la ciència-ficció. Feia molt de temps que en volia parlar, d’aquest llibre, però no en trobava l’oportunitat, perquè el descobriment de la complexitat, de la densitat de la novel·la de Stevenson no es deixava bloguejar  tan fàcilment. Segurament, la destil·lació del pas del temps ha permès l’elaboració d’aquests pocs pensaments que, ara, són els que compten en relació a aquesta experiència lectora.

Hi ha la literatura comercial i hi ha els clàssics. Lamentablement o no, hi ha una polèmica recurrent sobre la comercialitat de la literatura. Doncs si Victus es ven a primera línia al Carrefour, és millor que si s’hi venen altres coses adulterades o que directament cauen fora dels gèneres estrictament literaris. Malament anem si el format tradicional en paper no s’està transvasant al suport digital, que em penso que és el que està passant a casa nostra. Que el que és vell no s’acaba de morir ni el que és nou no acaba de nàixer. I prou que els costarà als dos, perquè la inanició econòmica castiga severament la cosa cultural. Si per aquestes raons hem de perdre el poc llegir que teníem, anem aviats.

Sempre quedaran els clàssics, és veritat, però aquest decandiment de l’activitat lectora que hauria de ser un senyal d’alarma social. He estat seguint durant uns quants anys alguns gurus i veus significades de la lectura i a hores d’ara en tinc una sensació una mica estranya. Com si ells també jugaren al joc de l’optimisme i la perversitat, de la passió i la malaltia. No és res fàcil d’explicar lògicament. És  més que res una sensació. Els clàssics sempre permeten donar explicació a qualsevol esdeveniment nou perquè, després de tot, formen part del paradigma a què ens referim per donar sentit a les coses. I el discurs entre el progrés i la perversitat, aquest debat sobre la monstruositat, sobre la subversió de la humanitat, no és després de tot, una de les principals qüestions de la moral? Efectivament, un debat a l’ordre del dia.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s