Les banderes de l’1 d’abril

abrilepLes banderes de l’1 d’abril és la segona novel·la de l’escriptor i polític Antoni Vives, publicada el 2012. Va arribar a les meues mans com a regal dels meus antics companys de feina i en aquell moment vaig pensar que la seva agudesa per copsar els meus gustos literaris resultava més que evident amb un llibre que entra de ple en un dels centres d’interès literari i històric que m’han tingut entretingut a l’hora d’escriure: la postguerra franquista.

No sé si el llibre entra en la tendència que darrerament s’ha difós en telesèries, novel·les i altres formats al voltant d’aquest període de la nostra història. No tinc el menor dubte que, per les característiques de l’estructura narrativa de la novel·la, es tracta d’una obra del tot propícia per ser portada a la pantalla. Potser la relativa saturació del gènere que ha causat aquesta tendència que acabem d’esmentar pot constituir un fre en aquest sentit. En qualsevol cas, la història que narra dóna per a una recreació d’aquest tipus. Ho dic perquè Les banderes de l’1 d’abril és un retrat social del tot apte per a aquest tipus d’adaptacions. No sé si també podria ser-ne un fre la interpretació que fa de la història del franquisme com a règim polític, sobretot pel que fa a un dels seus protagonistes principals: Julián Alcántara, que personifica el perfil de franquista triomfador, és a dir, dels qui van sobreviure des del començament fins al final del règim sense apartar-se gens del poder, al preu que fos. El retrat d’aquest perfil, de la seua trajectòria com a manaire del règim, és una crítica demolidora de la legitimitat que el franquisme va arrogar-se tot al llarg de la seua existència i encara fins a l’actualitat, durant l’anomenada democràcia. Una desqualificació feta no pas d’invectives i denostacions sinó a través d’una trama narrativa en què tot és una mentida podrida darrere l’altra entremig d’actuacions perverses per fer-se un lloc a l’estructura de poder de la societat franquista. En aquest sentit, els objectius de l’autor, prou evidents, poden considerar-se del tot assolits.

A més d’aquest protagonista, la novel·la desplega un ventall d’històries personals interrelacionades que conformen no pas un microcosmos sinó més aviat un panorama prou matisat i alhora selectiu dels rols socials característicament frnaquistes. Hi destaquen el falangista idealista, que se’n va a la División Azul; les dones que juguen el seu paper entre el masclisme i l’Església; els espavilats que s’aprofiten de les circumstàncies per omplir la bossa i, arribat el cas, deserten al borbonisme; i també les dones republicanes que passen per la trituradora de les presons franquistes gestionades per l’Església; els alts càrrecs de l’aparell de l’estat, sense obviar el mateix Caudillo ni l’arquebisbe de Barcelona Gregorio Modrego. Tot al llarg de la novel·la, hi ha aquest contrapunt entre les fetes i desfetes dels franquistes i la sort de la Misericordia, republicana relacionada amb Julián Alcántara abans de la guerra, que passa un itinerari de dissorts per les presons del règim. Tots aquests personatges i les seues trajectòries conflueixen en un final en què tot queda atado y bién atado novel·lísticament parlant, un final magistralment executat que també dóna carta a la interpretació del lector.

L’acció comença justament l’1 d’abril de 1939, quan les tropes franquistes entren a Chichón (Madrid) i acaba l’endemà que els repatriats de la Divisón Azul fets presoners a la Unió Soviètica desembarquen a Barcelona el 2 d’abril de 1954. Quinze anys en total. En aquest lapse de temps, l’acció de la novel·la es desplaça primer de Chinchón a Madrid i després de l’entorn madrileny a Barcelona, a on és destinat Julián Alcántara gràcies als seus progressos dins de l’escalafó del règim. Les giravoltes del destí fan que els personatges principals que al començament apareixen a Chinchón i a Madrid evolucionen en l’ambientació barcelonina. El pas del temps i els canvis que comporta proporcionen a la narració una profunditat cronològica que els personatges experimenten de manera molt acusada. Com si la percepció del pas del temps que tenen els personatges fos més dilatada que els quinze anys que, cronològicament, van del començament al final. Trobo que aquesta dilatació podria haver-se atenuat, ja que, ben mirat, quinze anys no és tant de temps perquè els personatges s’obliden del que els ha passat abans i pensen que el passat ja no pot tornar, encara que és veritat que els cops d’efecte que els reserva el narrador poden induir a pensar que ho visquen d’aquesta manera. Al capdavall, la novel·la recrea una mena de bucle temporal en què l’existència de la majoria de personatges ve a ser un malson del qual potser desperten quan la novel·la ja s’ha acabat.

Un altre aspecte que crida l’atenció és el doblatge que l’autor aplica als persoantges, tots ells castellans si exceptuem les republicanes catalanes que comparteixen presó amb la Misericordia i el capellà Jaume. En tractar-se d’una novel·la de i sobre franquistes, sobta d’entrada el registre català que emprèn, que de vegades fa pensar en la traducció automàtica que pot suposar la traducció al castellà. És, això no obstant, una servitud ineludible si es vol novel·lar el franquisme des de dins, com va fer Xavier Vernetta a País de llops. És també una fortalesa que el català literari va adquirint de reproduir amb naturalitat la situació sociolingüística en què, com diria Joan Manuel Serrat a “Temps d’Una grande y libre”, tothom anava amb la llengua al cul.

Una recreació dels temps més foscos del totalitarisme.

Anuncis

Un pensament sobre “Les banderes de l’1 d’abril

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s