Joan Colom: Jo faig el carrer

expocolomL’exposició de Joan Colom Jo faig el carrer, que es pot visitar aquests dies al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) és una bona oportunitat per conèixer de primera mà l’activitat fotogràfica d’aquest artista innovador del segle XX, una visita que ens permetrà descobrir la realitat d’una època que, vista des del punt de vista que ho fa el fotògraf de Barcelona, resulta del tot impactant i transporta l’espectador a un món desaparegut i a la reflexió al voltant de les relacions entre aquell món desaparegut del passat i aquest present tan canviat, o tan aparentment canviat.

A finals dels 50 i durant els 60 del segle XX, Joan Colom és un comptable de professió que es dedica a la fotografia com altres persones es podien dedicar al ciclisme, a pescar, a l’excursionisme o a prendre cigalons després de dinar. Aquesta afició el situa al Barri Xino de Barcelona prenent imatges de la vida quotidiana al carrer, concretament als carrers on s’exercia la prostitució. La temàtica del seu interès per la presa d’imatges en condiciona la tècnica. Va començar prenent imatges d’infants i indigents i va acabar depurant la tècnica prenent imatges de les prostitutes fent el carrer, esperant o bé fent relacions públiques, i d’altres individualitats que es movien al seu voltant en aquell submón sòrdid en què la bellesa podia pesar-se a tant el quilo. Tot això, és clar, amb una tècnica de càmera oculta que li permetia no cridar l’atenció i moure’s amb desimboltura mentre retratava el que no es podia retratar, el que estava proscrit de la societat benpensant de l’època (oxímoron conceptual inherent al franquisme). Hi ha una imatge en què apareix el fotògraf amb una càmera a l’altura del coll mentrestant pren una imatge dissimuladament i manté una mirada d’allò més significativa, plena de les cauteles amb què devia donar solta a la seua passió per la fotografia. En la majoria d’ocasions, això no obstant, les imatges són preses amb la càmera penjant fins a l’altura dels genolls si convenia, sense mirar per l’objectiu, a cegues. Un cop revelades, Colom tornava a enquadrar el tema que li interessava, de manera que centrava l’interès temàtic a destacar. El resultat són escenes de carrer de persones anònimes, prostitutes i clients, xulos i indigents, vianants, que pul·lulen per un barri degradat de baixos fons, en què la bellesa i la impetuositat de la vida convivien imbricades amb la llordesa més deixatada.

L’exposició mostra, per mitjà de publicacions de l’època, com el fotògraf passional va obrint-se un espai en la premsa de l’època, en la qual apareix arran de la seua participació en concursos de fotografia, una activitat a què va dedicar-se inicialment i que li va permetre accedir directament a la condició d’artista de la fotografia. Aquestes publicacions de l’època, el suport en paper de les quals acusa el pas del temps i l’abisme estètic que ens separa d’una època fosca quant a llibertat d’expressió, constitueixen una curiositat molt interessant de l’exposició i permeten ponderar l’anonimat relatiu en què es movia el fotògraf. La seua participació en el grup El Mussol, format per fotògrafs catalans, va suposar l’inici del reconeixement públic com a fotoperiodista, terreny en el qual va començar a publicar imatges a partir d’encàrrecs o projectes. La cosa va estroncar-se el 1964 amb la publicació d’Izas, rabizas y coliporretas, en col·laboració amb Camilo José Cela, que hi aportava els textos. Una demanda iniciada per una de les prostitutes que apareixien en la publicació va fer callar el clic de la càmera de Joan Colom, que no va tornar a la càrrega fins als anys 90, en tota una altra època.

Resulta molt curiós aquest salt en el temps. Les imatges han passat del blanc i negre dels anys 60 al color de 30 anys després. Com que l’espai en què el fotògraf torna a actuar és pràcticament el mateix, l’exposició permet copsar els canvis socials esdevingut durant aquest lapse en negre, uns canvis que assenyalen salts i que també assenyalen continuïtats. Decididament, la Barcelona olímpica encara no havia esborrat la presència de la marginalitat que va suposar el Xino i tot just havia posat en marxa una vasta operació d’enginyeria urbanística que culminaria, amb l’ajut impagable de la immigració del canvi de segle, un canvi profund, gairebé definitiu del paisatge humà del barri, fins a pràcticament fer oblidar aquella denominació popular, de caràcter essencialment xungo, del tot desavinent per als projectes de l’aparador que és avui dia Barcelona, entre els quals, per cert, hi ha el mateix MNAC, estació obligada del turisme que també aquests dies predomina entre el públic del museu.

Més tard, no fa molt de temps, Joan Colom va donar el seu arxiu fotogràfic al MNAC i és d’aquesta manera que el museu ha organitzat aquesta mostra. Potser no estiga en el cert, però tinc la sensació que a aquest home, la qüestió dinerària en relació a la seua activitat com a fotògraf, com a fotoperiodista i com a artista, li ha quedat sempre bastant avall en la seua escala de valors. Pareix que el que li ha importat, sobretot, és viure la seua passió amb integritat. Al capdavall, prendre imatges amb la tècnica d ela càmera oculta en el cantó perillós de la vida que sempre va ser el Xino havia de respondre a motivacions personals molt definides. El resultat és una obra original que explica amb imatges com va ser una època del passat recent o més llunyà, que com no podia ser d’una altra manera tendim a oblidar vertiginosament. Una època en què els drets d’imatge, tot s’ha de dir, eren un concepte que no entrava dins de les previsions.

Al final, compro el volum Joan Colom. Álbum, publicat per la Fundació Foto Colectania, ja que el catàleg de l’exposició encara s’està elaborant i no apareixerà abans d’uns mesos. Es tracta d’una edició facsímil de l’àlbum original que el fotògraf va regalar al seu amic Josp M. Casademont, galerista i crític de fotografia. Les imatges que conté són preses des de 1958 a 1964 i pertanyen a la sèrie Gent del carrer. A cavall entre la bellesa i la lletjor, els personatges anònims que hi apareixen componen alhora una lectura de la monstruositat i de la humanitat més insultantment sensible.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s