Entre dues llums

Vaig llegir fa un temps Entre dues llums del mataroní Pep Bertran, escriptor impenitent que el 1996 va guanyar el premi Just Manuel Casero i que al cap del temps reincideix en la dèria de l’escriptura amb Una vida regaladaEntre dues llums, ambdós llibres publicats per Edicions Saldonar. En aquest sentit, el criteri de l’editor ha estat resolt pel convenciment de la qualitat narrativa de l’escriptor.

Com en el cas d’Una vida regalada, Entre dues llums és una novel·la breu que això no obstant té tots els ingredients per ser considerada com a tal. Per a l’autor, forma part d’un projecte d’escriptura més ampli, que té plantejat d’anar executant així que la seua dedicació ho faça possible. Un aspecte que destaca en tots dos llibres és l’elaboració de relats al voltant d’uns personatges protagonistes molt ben definits, fins insultantment ben definits, amb un caràcter no exempts d’arestes ben punxegudes que sempre impacten en la sensibilitat de qui llegeix. En el cas que comentem, val la pena, abans d’entrar a parlar-ne, fer esment que, a més del títol, la novel·la porta un subtítol ben eloqüent: “Èdip a la rectoria”, que encarrila l’enfocament de la temàtica que centra la narració i centra l’assumpte d’una manera inequívoca i alhora desconcertant, perquè no sembla que, essent el protagonista un capellà, hi puga haver d’entrada un conflicte edípic. No s’albira abans d’obrir el llibre, però es manifesta de bursada des de les primeres línies. La narració no fa més que aportar les dades que justifiquen aquell plantejament inicial, concretant-ne els detalls. 

Mossèn Miquel és el protagonista del relat de la seua vida, des de la infantesa fins a la vellesa. Una infantesa marcada per la mort del seu pare a la guerra i per la presència imponent de la mare en la definició del caràcter i la trajectòria vital del protagonista, una pressió que porta el jove Miquel a la vocació religiosa i al sacerdoci com a forma de vida, definida sobretot per constituir una forma de defensa contra les malvestats del món que van emportar-se son pare. Des d’aquest punt de vista, Entre dues llums constitueix una mirada en forma de relat sobre el sentiment de culpa i específicament sobre la relació entre l’experiència d’aquest sentiment de culpa i la vida religiosa, és a dir, la vida dels qui decideixen adoptar la forma de vida que marca la religió, específicament el catolicisme. Així entès el llibre, ve a ser una crítica frontal a l’essència de la vida religiosa convencional del catolicisme, un esbudellament de les interioritats psicològiques que donen sentit a l’exercici d’aquesta forma de vida, i doncs un atac en tota regla a la mentalitat del catolicisme militant. I no es tracta en absolut d’una formulació pamfletària, sinó d’una desconstrucció d’una determinada visió del món i de l’existència mitjançant un relat succint i demolidor encarat a la descripció d’estats d’ànim, d’experiències vitals, d’actituds ideològiques, de posicionaments personals, tot sempre regit en últim terme per la motivació del sentiment de culpabilitat, un sentiment de culpabilitat que naix de l’apropiació indeguda de la sensibilitat d’un infant innocent per part de la personalitat ultramuntana i traumatitzada d’una mare que substitueix l’absència del marit per la presència del fill. El resultat és la vida d’aquest mossèn Miquel paradigmàtic. Al meu entendre, es tracta d’un punt de vista actual sobre la condició del sacerdoci catòlic feta des de l’humanisme laic, un relat perfecte per copsar les motivacions profundes d’una opció de vida; i doncs un relat inquietant que no és de lectura recomanable per a qui ha fet aquesta opció.

Això de banda, hi ha les peculiaritats tècniques del relat. Crida l’atenció el punt de vista narratiu en què apareix de vegades explicitada la veu del narrador omniscient i no hi ha ni un sol diàleg en estil directe. Evidentment es tracta de característiques premeditades que s’orienten als objectius que es planteja l’escriptor en el moment d’escriure i que determinen el punt de vista des del qual vol que siga llegit el relat, de manera que això influeix en la percepció del lector. Crec que si el relat hagués inclòs els diàlegs més significatius el relat encara hauria guanyat més força, hauria resultat d’una versemblança més subtilment efectiva, si bé, és veritat, hauria esdevingut més característicament convencional.

No és el cas, i Pep Bertran confegeix una novel·la d’una tensió narrativa en què la veu inflexible del narrador acara contraris que determinen tot sovint quin posicionament personal es pren davant la vida: Apol·lo o Dionís, Saber erudit o veritat vital, oblit del cos o exaltació dels instints masculins són parelles de contraris irreconciliables, que en aquesta novel·la es debaten sense terme mig, sense concessions, amb una radicalitat descarnada i una contundència narrativa que no deixa indiferent.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s