Victus

Victus 9788496735811He llegit Victus d’Albert Sánchez Piñol en català. Vaig esperar-me bastant a llegir el llibre de manera que, tot i que em va arribar a les mans quan podríem dir que estava més de moda, he preferit llegir-lo sense aquest possible influx. Abans que aparegués l’original en castellà, llengua en què va ser escrita la novel·la, ja vaig sentir dir que es publicava abans en aquesta llengua que en català per la intenció de l’autor de produir una obra espanyola per al mercat espanyol, a fi i efecte de fer córrer abans la història que compta entre els castellans que entre el públic a qui es podria suposar que va efectivament destinat: el català. I per què? Per donar a conèixer l’esdeveniment històric que narra a la cultura espanyola, tan donada a escombrar sota l’estora la seua pròpia merda. No cal dir que, en aquest assumpte especialment, la merda és compartida per Catalunya i la cultura catalanoparlant. Després de tot, tractant-se d’una guerra, fins i tot els vencedors en surten sempre perdent alguna cosa. Encara més els vençuts. Desconec l’efecte que ha pogut tenir aquest plantejament en el monolitisme hispànic. Se sap que fins i tot el president del govern espanyol ha llegit el llibre, o almenys ha dit que l’ha llegit. Però no es pot assegurar que l’efecte que li haja pogut produir haja estat el que diuen que buscava l’autor a l’hora d’escriure’l. El cas és que el posicionament literari i intel·lectual de l’autor respecte de la història que novel·la ha estat un altre dels revulsius del que ja tothom anomena el procés.

La derrota catalana de 1714 ha fet córrer molta tinta enguany, en què se’n commemora el tricentenari. Aquí tot s’aprofita i aquesta conjunció històrica és un altra esca per encendre la flama de la independència, una flama que amenaça de cremar l’estat que es van inventar els castellans amb el concurs del botiflers ara fa tres segles. Victus és la novel·la d’aquella guerra, que va acabar l’11 de setembre amb la rendició de Barcelona. S’ha propagat la idea que Barcelona va ser el darrer reducte de la nació catalana en aquella guerra, i no és així. Cardona encara va resistir, i Mallorca. Sardenya també, però el repartiment de cromos en el tauler europeu va fer que l’illa anés a parar fora dels dominis dels Borbons acabats d’establir en el tro hispànic. I si no mireu l’Alguer, la ciutat catalana de Sardenya, que manté la llengua després de tres segles de separació. En fi, no cal ponderar el pes específic de Barcelona. La macrocefàlia ens és consubstancial. I és evident que aquella guerra, avui, s’ha utilitzat políticament per engrescar també des del punt de vista històric el procés. Els altres la voldrien morta i enterrada, aquesta memòria. O no: millor ben dissecada, fossilitzada, com un episodi pertanyent a una civilització anterior.

Tractant-se d’una novel·la ambientada en una guerra, no podia tenir més fil conductor que el propi d’una novel·la d’aventures. Al començament, tota la part dedicada a la formació del protagonista sota els auspicis del mateix Vauban, pare de l’arquitectura militar dels baluards, no sembla tenir més funció que la de dotar el protagonista dels coneixements imprescindibles perquè més endavant la resistència dels baluards de Barcelona s’allargue més d’un any i ell mateix adquirisca un gruix o altre com a personatge, tractant-se com es tracta d’un caràcter extremadament volàtil, que l’autor fa anar d’ací d’allà segons li convé per fer aparèixer durant la lectura tots els passatges que li interessa de fer-hi sortir. Se li ha criticat, en aquest sentit, la falta de rigor històric, però al capdavall es tracta d’una novel·la, d’una recreació imaginària. I bé, tractant-se del passatge històric segurament més mitificat pel catalanisme modern, què es pot esperar si no és més mitificació? Això sí, del segle XXI. Potser aquesta siga la diferència substancial.

Fora visions romàntiques. Basant-se en documents de l’època, l’autor basteix un personatge aventurer, falsari, desarrelat, però que exemplifica a la perfecció el caos de la guerra tal com, vull imaginar, es va viure realment, amb canvis constants de bàndol, amb traïcions imperdonables, amb una displicència insuportable per part dels poderosos, amb l’aferrissament sanguinari dels qui no tenien res més a perdre. I la gent normal sobrevivint en aquesta selva a mata-degolla. És clar que aquell esdeveniment històric té un significat definitiu per a la nostra existència present i per tant necessitem recrear-lo a la manera de la nostra època. Perquè potser Victus  no és més que això, la recreació d’uns fets que formen part de la història de la col·lectivitat amb la mirada generacional actual.

Tractant-se com es tracta d’aventures de les bones, s’hi pot trobar de tot: aprenentatge; erotisme; episodis militars; situacions al caire de la desesperació final, salvades pels pèls, de pur atzar; descensos als pous de la bestialitat humana; tendresa i perversió; tota la galeria de la intranscendència humana, l’estultícia de la política. I tot passa per la vida d’aquest Martí Zuviría, un heroi del poble, un antiheroi destinat a personificar la sort dels catalans i dels altres pobles de la corona d’Aragó, rebels contra l’absolutisme que ja feia molt de temps que s’infiltrava en l’ordenament confederal de les llibertats medieval que eren el sistema polític dels estats patrimonials de Ferran d’Aragó, més conegut en altres latituds com el Católico.

Albert Sánchez-Piñol escriu amb mestria aquesta novel·la en què de vegades sembla que l’acció només avança perquè la novel·la encara no ha d’acabar, sense un pla concret. Segurament és una sensació enganyosa produïda per l’espoiler d’un final sabut abans de començar el llibre: la caiguda de Barcelona i el fènix de Catalunya. Però com va anar la cosa? La novel·la ens en dóna una visió des dels budells de la resistència, des de la vivència imaginària d’uns personatges posats entre l’espasa i la paret de l’existència i de la Història. I sí: segurament és la recreació necessària que toca fer-ne en aquesta època nostra.

Una altra cosa totalment diferent és confondre la novel·la amb la realitat científicament historiada, una confusió en què és molt fàcil de caure.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s