Colita perquè sí!

13357_lgEncara es pot visitar l’exposició Colita perquè sí, que té lloc a la Pedrera de Barcelona, on porta més de tres mesos oberta. L’exposició permet veure un bon recull d’imatges de la llarga trajectòria d’Isabel Steva Hernández (Barcelona, 1940), Colita, fotògrafa emblemàtica de la Barcelona i la Catalunya dels anys 60 i 70, aquella època del tardofranquisme de la qual se suposa que va emergir el temps que va venir a continuació: la transició i la societat de consum del tombant de segle. Aquest recull, organitzat al voltant dels diferents projectes fotogràfics que Colita va portar a terme en aquells moments que anava a qualificar de maduresa però que si es mira la seua llarga trajectòria potser es corresponen més aviat amb la irrupció d’una manera nova de fer fotografia, és a dir, amb la irrupció d’una nova manera de veure el món; aquest recull, dic, permet apropar-se a imatges que formen part de l’imaginari popular d’aquell temps i també de l’actual en relació als anys que comprèn. La mirada actual sobre la fotografia de la Colita diguem-ne més clàssica permet formar-se una visió de conjunt d’una obra estretament lligada a alguns moviments socials i artístics que des dels anys seixanta van contraposar-se al sistema franquista, que és, després de tot, la versió carpetobetònica del capitalisme occidental de després de la II Guerra Mundial.

00-Colita-retrato-Gabriel-Garcia-Marquez

Gabriel García Márquez. 1969

Són imatges de protagonistes d’una contracultura que al cap del temps esdevindrien icones i ídols de l’alliberament cultural: Joan Manuel Serrat, Jaime Gil de Biedma, Orson Welles, Gabriel García Márquez, Terenci Moix, Ovidi Montllor… La cultura pop en versió nostrada que eclosionava als mateixos morros de la dictadura i la seua diarrea mental nacionalcatòlica. Uns referents que més tard han estat considerats estendards, models de la cultura oberta del tombant de segle, de l’actualitat.  La coincidència amb la Gauche Divine barcelonina, la coneixença directa de Teresa Gimpera, que en va ser el sex symbol, un sex symbol sense tella ni mantellina, fan de Colita gairebé la fotògrafa oficial d’un moviment a les beceroles de les formes culturals de la contemporaneïtat democràtica.

1967 Elsa Peretti y gallo

Elsa Peretti coronada per un autèntic gall de Yokohama. 1967

Ara bé, l’exposició també és una porta oberta a la descoberta de la fotògrafa que va haver de guanyar-se la vida amb l’ofici i que, més enllà de la projecció  d’aquella Gauche Divine que va catalitzar un determinat moment cultural i sociopolític, va tractar moltes altres temàtiques tant o més incisives que el joc de la frivolitat de l’esquerra burgesa del Bocaccio. Després de tant de temps, aquell món ha tingut temps de passar per la desconsideració, la crítica furibunda des de diferents altres trinxeres i així fins a l’oblit. Contradiccions, o virtuts, com vulgueu veure-ho, d’una avantguarda que tenia la capacitat de pixar-se al clatell d’unes convencions encarcarades que encotillaven una vida pública grisa i mesella, que no estava disposada a continuar combregant amb rodes de molí algunes de les quals, siga dit de passada, han continuat rodant fins a l’actualitat. Es tracta d’un fotoperiodisme que apareixia en les revistes filles de la llei de premsa de Fraga Iribarne, primer, i de les publicacions de la llibertat de premsa acabada d’estrenar, després. Moltes imatges en color que, això no obstant, tenen poc lloc en el catàleg de l’exposició, en què predomina un blanc i negre.  El fotoreportatge destinat a publicacions adreçades al gran públic conviu amb altres projectes més personals, que connecten el barri Xino amb les barraques de Montjuïc, amb Carmen Amaya i els flamencs, amb les seues arrels andaluses; projectes més artístics, rupturistes de l’estètica benpensant, en què per exemple treballa el sex symbol d’Elsa Peretti per aproximar-se a l’erotisme i a l’alliberament sexual. Aquesta aproximació inclou la captació de l’emergència de l’underground gai barceloní, de vegades com a document social però sobretot com a projecte intencionat a mig camí entre la pose artística i la reivindicació, adreçat a impactar contra la censura.

I, en fi, hi ha també una part de document històric de clar contingut polític. Al capdavall, tanta amistat amb integrants de la Nova Cançó no és més que la cara del dau de la participació de Colita en la política antifranquista de l’època. Imatges com la de la votació a mà alçada en la tancada d’intel·lectuals a Montserrat, el 1970, o la d’un palau d’esports ple a vessar en un concert de Raimon, el 1975, expliquen les claus d’un present que va començar a construir-se molt enrere molt millor que els discursos i les classes d’història neovisigòtiques.

Després de tot, entre tant blanc i negre, hi ha també la captació de la sordidesa de la societat d’una època de misèries i presències grotesques, que ja són una denúncia pel sol fet de mostrar-se com a motiu artístic. I és aquí que volia anar a parar. Entre tanta diversitat temàtica i formal, aquesta exposició, que sembla respondre a un impuls capritxós, resulta una panoràmica antològica d’una obra fotogràfica molt més rica que no suggereix la simple projecció pública del nom de Colita.

Una visita d’allò més recomanable per experimentar amb la retrospectiva la seua relació amb la percepció cultural de l’actualitat, que segons com torna a assemblar-se a aquells 60 i 70, ja tan llunyans, en què pareixia que tot podia ser possible. Que no vol dir que ja estigués dat i beneït.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s