Un mar d’absències

un-mar-dabsenciesUn mar d’absències és un llibre de la barcelonina M. Lluïsa Gascon i Prades, a qui vaig conèixer arran de les trobades de l’Ebre Negre que van tenir lloc a Vall-de-roures, de la mà d’Octavi Serret. La vinculació familiar de l’autora amb la capital del Matarranya, a on acudeix sovint, la situa en aquesta òrbita de la literatura catalana.

El llibre és una combinació de narrativa i memorialisme. L’autora pren la veu de la seua pròpia mare per relatar la peripècia familiar arran de la guerra de 1936-1939, és a dir, quan Maria Lluïsa Prades era una xiqueta. Nascuda el 1932 a Barcelona de pares de Vall-de-roures, va viure l’odissea de l’exili republicà a causa de la professió de telegrafista de son pare, el qual, fins al darrer moment, va participar com a funcionari en l’administració republicana. Els textos narrats en primera persona comprenen des d’un pròleg en què es presenta la veu narrativa fins a al moment en què la família Prades Berge acaba recuperant l’estabilitat arran del naixement d’un nou germà, ja ben entrats els anys 40.

Encapçalant cada capítol memorialístic, l’autora hi afegeix textos de contextualització, explicatius o literaris, que situen el lector en el context emocional que interessa a la narració dels fets. D’aquesta manera es fan comprensibles les tribulacions de la xiqueta Maria Lluïsa Prades en el món convuls de la guerra civil espanyola, de l’exili republicà i de la postguerra sota la dictadura. El llibre té el valor de combinar admirablement memòria i narrativitat. D’aquesta manera, a partir de converses i documents orals, M. Lluïsa Gascon reconstrueix la memòria i la veu de la seua pròpia mare i el caràcter i la peripècia vital dels seus avis materns originaris de Vall-de-roures. Aquesta combinació en què el testimoni oral de la xiqueta que amb el temps va arribar a ser la seua pròpia mare esdevé novel·la resulta d’una versemblança especial. Per una banda. els textos complementaris, alhora que reforcen el seu discurs, entretallen la progressió narrativa. Per l’altra, la força de la veu de Maria Lluïsa Prades, és a dir la força del seu testimoni oral, transmès en la intimitat maternofilial, arriba al lector amb una puresa i una força molt ben aconseguides. És vident que en aquest aspecte, l’autora aconsegueix de trobar, de reproduir, el to del testimoni oral, mitjançant un llenguatge molt planer, gairebé col·loquial, d’una intel·ligibilitat extraordinària, que aconsegueix a cada passatge fer arribar l’emoció viscuda en un passat després de tot remot per la xiqueta Maria Lluïsa Prades, transferit al cap de molts d’anys perquè acabe passant a lletra impresa. Una proesa creativa, després de tot, de l’autora, que aconsegueix reproduir una veu amb autenticitat i sense caure ni en el col·loquialisme pur i simple, ni en la reelaboració a partir d’estàndards lingüístics desvirtuadors.

Vist des d’aquest punt de vista, en què el que acaba arribant al lector és l’emoció de la vivència infantil, adolescent d’una família abatuda per unes circumstàncies històriques del tot hostils, Un mar d’absències constitueix una mostra extraordinària de recuperació de la memòria col·lectiva feta des d’un anonimat que transcendeix la seua circumstància per intentar “foragitar uns quants fantasmes, tal com resa la dedicatòria de l’autora en l’exemplar que tinc. Però sobretot, té per finalitat esdevenir una descripció universal del que representa la guerra i una reivindicació del record per no oblidar el passat, de manera que se’n pugui evitar la repetició en el futur.

No crec, personalment, que la història de Maria Lluïsa Prades siga un exercici de reconciliació. A l’Espanya postfranquista no hi ha hagut una reconciliació homologable internacionalment. Per això l’ONU continua demanant a l’estat espanyol que repare els crims contra la humanitat que en nom seu es van perpetrar com a conseqüència de la guerra esmentada. Debades, perquè Espanya no pareix que tinga remei en aquest sentit. Es tracta únicament d’un exercici d’autorescabalament, d’una lluita contra l’oblit, perquè escrivint el llibre, M. Lluïsa Gascon fa un exercici de record que anul·la l’oblit que d’una altra manera l’estat, la història li hauria acabat imposant. En aquest sentit, Un mar d’absències és un exemple de manteniment de la memòria contra, de reivindicació de la memòria, contra la política de l’oblit perpetrada per l’estat borbònic. Una política que, en el cas del Matarranya i de la Franja busca igualment esborrar la memòria col·lectiva de la pertinença a la llengua i la nació catalanes, postergades ahir i avui com a estratègia per a la consolidació estatal espanyola.

Té raó Jordi Peñarroja, això no obstant, quan afirma que el pòrtic signat per Jordi Pujol que obri el llibre per voluntat de l’editor no aporta ben bé res a la narració i s’hauria pogut estalviar. Però deixem-ho aquí, perquè l’actuació d’aquesta editorial no es mereix ni parlar-ne.

Un mar d’absències, el mar de totes les mancances i privacions que va haver de viure quan eren infants la generació que ara són avis o comencen a faltar, és un esforç de remembrança valuosíssim, una altra pedra en el mur de la memòria que els agents del poder espanyol voldrien abolida, que intenten abolir amb tots i cada un dels seus actes polítics. I pel que es veu no se n’acaben de sortir del tot. La memòria popular persisteix.

Anuncis

2 pensaments sobre “Un mar d’absències

  1. El molt interessant comentari d’en Vicent engresca a la lectura del llibre. També valoro com es mulla i opina “No crec, personalment,…” i segueix amb una idea que m’obsessiona i m’acosta la literatura “..un exercici de record que anul·la l’oblit que d’una altra manera l’estat, la història li hauria acabat imposant”. Quantes vides que en forma de novela, – una històra ben lligada, de persones anònimes, de vida en aparença intrascendent i simple – , serian interessantíssimes i quedaran en l’oblit. Gracies Vicent.

  2. Ma Lluïsa Gascon diu:

    Agraeixo al Vicent el comentari que fa sobre el llibre ” Un mar d’absències”que vaig escriure escoltant la veu de la mare que no acabava d’estar convençuda de fer memòria sobre coses sovint doloroses. Val a dir que després, feta la feina, està més que contenta i orgullosa d’haver contribuït a recordar el seu passat que també és el nostre. Gràcies Vicent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s