Peníscola by Regina Kenmore

És indubtable que la fotografia té el poder de captar talls sincrònics de realitats que han passat a formar part de la història i que aquest poder té una relació molt estreta amb la memòria, d’una banda, i amb la identitat, d’una altra. I quan parlem d’identitat és clar que ens referim sobretot a identitat cultural, perquè els canvis que ha experimentat al llarg del temps la societat en què vivim el nostre present moltes vegades només perviuen en aqueixos talls sincrònics que són les imatges captades en un moment i un lloc determinats, i captades per segons qui, a partir de segons quina mirada.

Em va sorprendre molt agradablement el llibre Peníscola by Regina Kenmore, publicat per Onada Edicions de Benicarló amb el suport de l’Ajuntament de Peníscola. Començant per la coberta i el format mateix del volum. Un llibre de fotografies en format d’àlbum, per ser mirat i no consultat ni llegit. Un format, doncs, molt apropiat per a l’experiència de la contemplació fotogràfica. I una imatge de coberta fantàstica, d’una modernitat que transcendeix, que estripa el tòpic de l’endarreriment cultural de la societat peniscolana, valenciana, de mitjans de segle XX, vist des de la subjectivitat del nostre present actual. En això, tota mirada és subjectiva, sense remei. Aquella noia recolzada sobre el seu Triumph, a la platja verge de Peníscola, és la imatge d’un mite, el mite del turisme. Es tracta d’un mite molt representatiu del que ha estat després Peníscola i, alhora, una denúncia ferotge de l’evolució que ha seguit.

Regina Kenmore, britànica de casa bona, formada a la Royal Academy of Arts de Londres, arriba de jove a Peníscola amb el seu automòbil a finals dels anys 50 del segle XX. Porta una càmera Exakta Reflex model Varex de 35 mm amb pel·lícula de color, una innovació que encara no ha arribat pels nostres verals, proporcionada pel seu pare, directiu de Carl Zeiss, companyia alemanya d’instruments òptics. Algú la fotografia a la platja de Peníscola, vora el seu automòbil arrambat sobre la grava de la platja, o bé en vestit de bany, com una Marilyn Monroe inèdita sobre l’arena finíssima de la platja, amb l’estampa mil vegades repetida posteriorment del poble de Peníscola sobre la península culminada pel castell templer, mentre una peniscolana vestida de l’època, de negre de cap a peus, s’allunya per la vora de l’aigua, cap al poble. Més tard, ella mateixa pren fotografies de la vida quotidiana del poble. Peníscola és una societat local del tot idèntica a qualsevol altra del seu entorn: ruralitat i postguerra poden ser-ne els termes definitoris. Les formes de vida pròpies del Maestrat més encastellat en la regressió en tots els ordres que van suposar els anys de plom de la dictadura franquista. I Regina Kenmore ens els mostra a tot color, com molt poques altres vegades deu haver-se mostrat d’aquell temps a casa nostra.

Un món, un punt de vista fascinants tal com apareixen en el llibre. De la Peníscola d’aleshores, personalment, només la coneixia d’oïdes, de sentir-ne parlar a casa, i suposo que la visió que se’m va transmetre era la del tòpic ja esmentat. Un tòpic esvaït avui dia, no cal dir-ho, que tan sols perviu en la memòria popular dels pobles del Maestrat. Avui l’empori peniscolà del turisme ha sepultat aquell poble entre la mar i la pagesia, abandonat de tot com qualsevol altre poble del Maestrat dels que s’havien de buscar la vida amb els recursos a l’abast. La fotografia de Regina Kenmore sobre Peníscola, amb aquells peus de foto exigus i alhora tan evocadors, ja dóna compte de les primeres transformacions, visualitzades en l’erecció d’aquells merlets al capdamunt del castell, que, segons refereix, van construir-se per realçar-ne la imatge arran del rodatge de la pel·lícula El Cid, que és, després de tot, la pel·lícula per antonomàsia del Maestrat. Un esdeveniment radicalment modern com aquest rodatge va impactar en l’imaginari de la comarca potser amb la matèixa potència del seu discurs falsari sobre la conquesta de València, atribuïda a un personatge de l’imaginari castellà, com corresponia a l’època de l’Espanya nacional. I la fotografia de Kenmore se’n fa ressò en aquell simple detall del castell, com donant fe que el passat que veiem no és, en realitat, el passat tal com va ser, sinó una construcció del present.

La vida quotidiana a la Peníscola de mitjans del segle XX captada per la càmera de Regina Kenmore és, en realitat, la seua pròpia vida quotidiana al país on va acabar vivint, del qual forma part. D’aquí bona part de la rellevància de la visió que ens en transmet. D’entrada, es pot pensar que la de Kenmore és una mirada estrangera. L’afirmació és irrebatible. Al capdavall, la noia Kenmore arriba a Peníscola com a turista pionera però s’hi acaba quedant. En el moment de la seua arribada és efectivament una mirada estrangera que es projecta sobre una societat que segurament ni s’adona que l’estan fotografiant, tret potser de les velles que juguen a cartes o cusen al carrer, a les quals no s’escapa el vol d’una mosca. Però avui Regina Kenmore és una peniscolana més. De la colònia estrangera, no ho discutirem, però que ha passat una gran part de la seua vida a Peníscola i que en forma part. L’aparició del seu llibre, les seues fotografies de més de 50 anys enrere poden considerar-se avui una mirada estrangera quan resulten ser el document, el testimoni, d’una societat i d’una època del tot periclitades, que només formen part de la memòria? No és més lògic de pensar que aquesta mirada que va ser estrangera avui forma part de la nostra visió del món que ens envolta, de la nostra pròpia història? És un bon motiu de reflexió per pensar en els canvis culturals que afecten la identitat d’un poble, d’una societat com la valenciana, subjecta encara avui a uns atavismes tòpics que tenen tant en comú amb aquell discurs putrefacte i militarista de la pel·lícula El Cid.

En aquest sentit, la fotografia es revela com un art-mitjà del tot antagònic al discurs oficial sobre la identitat. La fotografia, en retratar la vida quotidiana de la gent, la realitat històrica, n’articula una descripció sense paraules, tan sols amb el suport mínim d’uns simples peus de foto evocatius, gairebé poètics. Es tracta d’un discurs directe, que, a més, el destinatari pot interpretar lliurement.

El llibre es presenta en edició trilingüe català/castellà/anglès.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s