El somni de Lucreci

el-somni-de-lucreci_9788475884486Veig a la biblioteca El somni de Lucreci de Martí Domínguez, amb aquella portada amb tres caps sota un taronger pertanyents a La Primavera de Boticelli i no puc evitar agafar-lo en préstec. El nom de Lucreci implica de seguida ressonàncies clàssiques i el subtítol, “Una història de la llibertat de pensament”, suggereix un recorregut filosòfic a la recerca de la llibertat com a característica definitòria del gènere humà, una lluita de segles per l’assoliment d’una condició veritablement humana que es troba sempre en construcció.

Martí Domínguez i Romero és net de Martí Domínguez Barberà, periodista i escriptor, que va practicar un valencianisme de dretes a la segona meitat del segle XX seguint una evolució dissident de la dinàmica política general d’aquell moment. Martí Domínguez i Romero és un entomòleg de formació francòfona, escriptor i periodista, director de la revista científica Mètode de la Universitat de València. La seua trajectòria intel·lectual està caracteritzada per una aportació que em resulta molt interessant: és un científic que fa de la ciència matèria literària; és un intel·lectual que reflexiona des de d’un naturalisme molt valencià, estrictament popular i pagès, i alhora des d’una formació científica molt sòlida. Vaig conèixer-lo quan vaig participar en l’elaboració del seu itinerari de lectura, encàrrec de la Institució de les Lletres Catalanes. En aquell moment, a començaments de la dècada del 2000, escrivia els seus articles d’interpretació científica d’elements presents en les belles arts a El Temps, i havia començat a publicar novel·les sobre personalitats històriques que van tenir un paper rellevant en l’articulació del coneixement i la metodologia científiques. La seua formació francòfona li va proporcionar un interès, un punt de vista i una proximitat intel·lectual molt considerable a la Il·lustració, un dels moviments culturals en què ha centrat més la seua creativitat a cavall de la novel·la i l’assaig. Al moment de conèixer-lo, vaig llegir El secret de Goethe, novel·la dedicada a la trajectòria personal, literària i científica de l’escriptor alemany, que va viure entre Il·lustració i Romanticisme i va fer aportacions significatives per a la connexió entre art i ciència. La descripció de la ciutat de Roma visitada per Goethe i el seu periple al Vesubi, en el viatge que va fer a Itàlia com a colofó de la seua formació, són passatges memorables de l’art narrativa de Martí Domínguez, que en aquella època aprofitava les seues estades de caràcter científic en universitats estrangeres per emprendre l’escriptura d’una novel·lística original, determinada per aquesta cosmovisió il·lustrada.

El somni de Lucreci ha estat guardonat amb el XXXIV Premi Carles Rahola d’Assaig, concedit el 2013. En els dèsset capítols que té, Domínguez fa un recorregut cronològic pels principals tombants de la dinàmica que ha seguit el pensament humà al llarg del temps. I aquesta dinàmica consisteix en la dialèctica entre superstició i coneixement, entre religió i ciència. Les fites aconseguides al llarg del temps per construir el coneixement científic i vèncer la resistència que la religió sempre hi ha oposat, específicament en la civilització occidental, conformen el gruix de la reflexió assagística del llibre. La primera d’aquestes fites, que serveix per donar títol al llibre, és el poema De rerum natura del poeta i filòsof romà Titus Lucretius Carus, Lucreci, que va viure al segle I aC. En el seu únic poema conegut, de caràcter didàctic, Lucreci fa una descripció del món seguint els paràmetres d’Epicur i Demòcrit, és a dir, dins d’una concepció del món deslligada del discurs religiós i fonamentada en l’atomisme. Ja abans de l’aparició i desenvolupament del crisitianisme, Lucreci proporciona una lectura atea de la natura i del món. El recorregut d’aquesta manera d’interpretar el món, perseguida durant l’Edat Mitjana, havia de donar lloc, segles més tard, al naixement de la ciència moderna, de la mà de Galileo Galilei i el seu telescopi racionalista, una màquina que abolia totes les supersoticions del geocentrisme, que va resultar providencial per obrir l’escletxa de la ciència en el teixit adipós de la ignorància supersticiosa. El mite com a discurs d’interpretació del món entrava definitivament en crisi per deixar pas a la ciència, una forma de coneixement que no necessita legitimacions del més enllà per afirmar-se, sinó tan sols rigor metodològic. Vist d’aquesta manera, el món deixa de basar-se en la creença tenebrosa i el materialisme de la percepció dels sentits passa a ser la pedra angular d’una realitat que ja no necessita Deus ex macchina, sinó tan sols fer ús de la intel·ligència que proporciona el cervell humà.

D’aquesta manera, l’autor s’estén en el comentari documentat de les persones que han contribuït al llarg del temps a consolidar el coneixement científic, un recorregut per les ments més preclares de la humanitat tal com l’entenem per aquests verals occidentals: humanistes renaixentistes, científics revolucionaris, filòsofs enciclopedistes, i Charles Darwin en primera línia de la demolició del creacionsime religiós que, curiosament, es manté i sembla augmentar en un lloc com els EUA, i no precisament en versions descafeïnades ni progressives com els darrers intents de l’Església catòlica per actualitzar el seu discurs i els seus dogmes anquilosats, sinó en versions rabiüdament mitologitzants, que prenen per certíssims passatges màgics com l’arca de Noè o la concepció de Jesucrist quan les evidències científiques anul·len qualsevol possibilitat material que fets com els esmentats poguessen mai arribar a esdevenir-se. La contundència de les argumentacions, no desdiu un estil planer i matisat, serenament reflexiu, adornat amb el gust per la contemplació de la Natura i també de l’art, que aprofundeix en els intersticis dels plantejaments filosòfics i alhora té el bon gust d’incloure la nota biogràfica, de vegades amb pinzellades vivíssimes que donen a entendre al lector que, al capdavall, les genialitats de la ciència tal com la coneixem en l’època de la revolució tecnològica postindustrial està feta per persones normals i corrents, que han existit sempre i sense gaires variacions al llarg del temps. Perquè en la dimensió del temps geològic, els humans hi ocupem un tram ben reduït i, doncs, no ha passat després de tot prou temps per considerar que l’espècie haja evolucionat fins a esdevenir una altra. De moment només hem evolucionat cap a la humanització i no es pot dir, per la contumàcia de la pervivència de les creences religioses, que aquest aspecte el tinguem del tot superat.

Una lectura per degustar amb tranquil·litat i reflexionar a fons sobre el sentit de l’existència dels humans.

Anuncis

Un pensament sobre “El somni de Lucreci

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s