Símbols

isabelderiquerSento parlar a la ràdio Isabel de Riquer, professora que va ser en el meu primer any a les aules universitàries de Barcelona de Literatura Romànica Medieval, explicant llavors com ara aquelles creacions de la literatura medieval europea que són a l’origen de la manera d’entendre el  món de la civilització occidental, tal com la coneixem i vivim. Ara que hi penso, la porta que va obrir en aquell moment devia tenir una rellevància definitiva per a una consideració personal per la literatura que al cap del temps ha acabat esdevenint si no l’única dedicació personal, sí almenys una de les dedicacions del que faig a la vida. La fal·lera ja havia començat a les classes de literatura castellana i universal del professor Rosendo Gómez Palmeiro, en aquell Batxillerat dels primers anys 80, al que avui s’anomena Complex Educatiu de Tarragona, que aleshores feia poc que tenia un nom que ningú utilitzava, perquè tothom en deia Universitat Laboral.

Aquells cavallers remots, aquelles dames angelicals, aquells amants tràgics, tanta matèria de Bretanya i de Roma, amb el rei Artús sostenint sobre les seues amples espatlles tot un món de ficció, amb Lancelots i Ginebres que fins li pujaven a cavall, tants castells per conquerir o defensar, i donzelles per enamorar… bastien el paradigma de l’imaginari europeu occidental, aquell paradigma medieval, cristià, una barreja perfecta de grandesa romana i ensonyament cèltic, sobre un fons hel·lènic, enigmàtic, emergit de la llarga nit micènica, dels orígens prehistòrics indoeuropeus. Ramon Llull, al costat de tota aquella fàbrica de somnis molt abans del cinema, tot i al·lucinat amb les seues metodologies infal·libles obtingudes per il·lustració divina, pot aparèixer com un racionalista radical, un demolidor de dimonis que no són més que signes del politeisme subsumits en l’inconscient col·lectiu.

Artus

cirlot

Juan Eduardo Cirlot

diccionariodesimbolosQue les referències culturals estan fetes de símbols és una evidència que la lectura literària poc o molt aprofundida troba sense tardar gaire. Hi arribo via Diccionario de símbolos de Juan Eduardo Cirlot, edició de la seua filla Victoria de 2003 a Siruela, la setena després de quasi quaranta anys de la primera que va elaborar el seu pare sota la influència de Marius Schneider.

Marius Schneider

Marius Schneider

Mercè Rodoreda

Mercè Rodoreda

Va ser arran de l’elaboració d’un dossier didàctic sobre La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda. L’escriptora de Sant Gervasi de Cassoles, exiliada a París, literalment devorava tota la literatura que se li posava a mà. En relació a aquest fet, s’ha dit que molts dels recursos literaris, dels símbols que Rodoreda incorpora a les seues obres, que pareixen tan originals quan es llegeixen els seus llibres després del silenci forçat dels anys de plom del franquisme, no ho semblen tant si es coneixen les seues lectures. La cosa és que la potència narrativa de La plaça del Diamant ha provocat estudis de tota mena. Vaig llegir-ne un que psicoanalitzava els personatges i el seu comportament i n’extreia unes conclusions ben sorprenents, marcades per la verbalització sense eufemismes dels tabús més recargolats.

Carl Gustav Jung

Carl Gustav Jung

És en aquesta dimensió de l’inconscient que funcionen els significats simbòlics. Carl Gustav Jung en parla a Transformacions i símbols de la libido, de 1912, que Juan Eduardo Cirlot té en compte quan elabora el seu Diccionario de símbolos, ja que n’incorpora  l’edició argentina de 1952. Concretament Jung parla d’arquetips, els patrons que modelen la consciència i li permeten experimentar el món i percebre’s. Uns patrons que, compartits, conformen l’inconscient col·lectiu. I és aquest inconscient col·lectiu el transfons que permet la universalitat dels símbols, la seva validesa en civilitzacions, en cultures diferents, fins allunyades en el temps.

portadafontVaig comprar el Diccionari de símbolos de Cirlot per interpretar amb coneixement de causa els símbols de La plaça del Diamant. El volum inclou els dos pròlegs que va dedicar-hi l’autor, una introducció teòrica fantàstica, en què es fa un recorregut pels diferents tombants de la simbologia: en la civilització occidental, en els somnis, en l’alquímia. Se n’analitzen els components essencials, la proximitat amb l’al·legoria, la comprensió i la interpretació psicològica, semàntica, sintàctica. Segueix el diccionari pròpiament dit. Més enllà de La plaça del Diamant, vaig tornar a consultar-lo específicament a l’hora d’escriure La Font de la Salut, aparegut el 2011. Una entrada en concret, la referent al símbol de la font, va servir-me per compondre un passatge essencial del llibre:

En la imagen del paraïso terrenal, cuatro ríos parten del centro, es decir, del mismo pie del Arbol de la Vida, y se separan según las cuatro direcciones marcadas por los puntos cardinales. En consecuencia, surgen de una misma fuente, que deviene simbólica del “centro” y del origen de la actividad. […] Se considera que su significación (agua en surgimiento) simboliza la fuerza  vital del hombre y de todas la sustancias. […] Jung […] se inclina por asimilarla a una imagen del ánima como irigen d ela vid ainterior y de la energía espiritual. La relaciona también con el “país de la infancia”, en el cual se reciben los preceptos del inconsciente.

font

I aquest viatge en el temps biogràfic i en la història de la literatura i la civilització bé havia de completar-se amb un viatge convencional. En una visita al British Museum de Londres, després de contemplar els frisos i les escultures exemptes del timpà del Partenó d’Atenes, una vegada recorregudes les exposicions dedicades a l’escultura i les mòmies de l’Egipte faraònic, havent badat amb la boca oberta, entremig d’altres visitants  frisosos de captar el record del moment, davant la mateixa pedra Rossetta, clau de volta de la interpretació de l’escriptura jeroglífica; remeno a la botiga a la recerca de no sé què exactament que s’escape del souvenir convencional, fins que trobo  The book of symbols. Reflections on archetypal images, un bon volum que pot complementar magníficament el Diccionario de símbolos de Cirlot. A més, és un llibre singular, amb fins a cinc betes de colors per fixar el punt de lectura en cada una de les seccions a què dedica atenció: la creació i el cosmos, les plantes, els animals, els humans i l’esperit. A més, per facilitar-ne el maneig, les pàgines de cada secció tenen una mateixa osca en les pàgines. El llibre és una obra col·lectiva de l’Archive for Research in Archetypal Symbolism, un projecte que aplega més de 17.000 imatges i comentaris sobre mites i símbols de totes les cultures i eres històriques de la Humanitat, del qual el llibre pot considerar-se un compendi, ja que recull 800 d’aquestes imatges, acompanyades de comentaris destinats a esclarir el significat del que simbolitzen.P1020146P1020149Una omissió imperdonable hauria estat no adquirir-lo. Perquè si de cada viatge no en fem un aprenentatge, quin viatge podem pretendre que siga l’aprenentatge en què esmercem, com l’emèrita Isabel de Riquer, la dedicació de tota una vida? La Literatura en majúscula bé ho val.

thebookofsymbols

Àudio “L’edat mitjana vista en clau literària”

Dedicat a Nati Gambero

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s