Terra promesa

No és casual que una novel·la com Terra promesa, d’Oleguer Homs (Torelló, 1988), haja estat publicada per Voliana Edicions, l’editorial de Jordi Solé Camardons (Oliana, 1959), un escriptor relacionat amb el gènere de la ciència-ficció des dels temps de la Societat Catalana de Ciència-Ficció (SCCF), que va ser dels primers cenacles literaris nostrats, tot siga dit de passada, a disposar de pàgina a Internet. Heus aquí l’esperit pioner inherent a un tipus de literatura que continua picant pedra en llengua catalana, malgrat que l’obra emblemàtica del gènere, Mecanoscrit del segon origen, siga la més venuda de la història de la nostra literatura. Per la seua banda, Oleguer Homs és un descobriment d’escriptor, que ve d’una formació audiovisual i que té capacitat per aportar innovació en un territori en què el pas de la meravella tecnològica a l’obsolescència està assegurat i només és qüestió de temps.

Terra promesa, publicada el 2012, un any en què va replicar el mil·lenarisme del canvi de segle atenent algunes teories relacionades amb el calendari maia, situa l’acció de la novel·la mil anys més tard, el 3012, en un planeta justament devastat mil anys abans, tan sols habitat en algunes poques ciutats pròpies de l’imaginari postnuclear. La novel·la està protagonitzada per Travis Frey, l’escollit per portar a terme l’exploració d’un nou planeta que faça possible la continuïtat de l’existència humana fora d’un món inhabitable, en què la vida s’ha hagut de refugiar en l’espai virtual. I a partir d’aquí el lector comença a navegar literalment en la ciència-ficció que crea l’estructura de la novel·la. L’alternança entre capítols encapçalats per les llegendes “(passat)” i “(futur)” crea una seqüencialitat narrativa en què la linealitat del temps cronològic acaba fent figa en l’imaginari del receptor, i no és fins al final de tot que s’acaba resolent en una percepció nova i diferent del temps.

Per si aquesta transgressió de la percepció fos poca cosa, resulta que l’existència d’una dimensió real i una altra de virtual en la vida dels personatges i de la societat d’Emerald City, la ciutat en què té lloc l’acció, afegeix aquest doble pla propi de The Matrix  al desenvolupament de la història. Travis Frey ve del món perfecte de la virtualitat, del tot semblant al dels somnis, on no existeix la vellesa i tot té la perfecció d’allò immutable, que no existeix més que en la dimensió ideal, a la qual per cert, podria pensar-se que s’ha apropat el gènere humà mitjançant l’invent de la virtualitat cibernètica. Com si Plató tingués raó. Llàstima que aquesta dimensió ideal només és una representació. Una representació que serveix per abolir millor la cronologia i desacreditar la realitat.

Però la imaginació d’Homs encara no s’atura aquí. Malgrat la devastació mil·lenària i la persistència d’una guerra centenària, pròpia de 1984, que marca el pols social de la vida a Emerald City, l’avenç tecnològic permet dotar el protagonista d’un implant tecnològic, un xip auricular, que li permet una ampliació de memòria de conseqüències brutals en relació a la seua pròpia existència i a la consistència del que convencionalment entenem per personalitat. Així, el Travis Frei elegit per portar a terme la missió Terra Promesa és alhora el líder de Resistència, el moviment antagonista que lluita des de temps immemorials contra el Sistema d’Emerald City. I la transferència de la memòria de diverses persones traspassades a una altra que n’entoma el llegat informacional genera l’acumulació de personalitats en un únic ésser humà tot fent possible la pervivència d’un mateix perfil humà al llarg del temps. Quelcom impensable actualment.

Per acabar de rematar-ho, en el futur, el Travis Frei enviat en missió espacial fa cap en un planeta on se l’identifica amb un déu que literalment ha descendit de les estrelles i s’ha materialitzat. No debades és blanc en un planeta d’humans acolorits. Una altra demolició dels límits de la percepció entre el que és humà i el que és diví. No hi ha dubte que, per tractar-se de ciència-ficció, l’autor porta a terme la representació d’un imaginari destinat a subvertir les convencions pròpies de la percepció del món que té el lector per projectar-lo a una nova dimensió en què la concepció del temps cronològic no és operativa. Segurament aquesta és la més potent realització de la novel·la.

Pel que fa al que hi passa, als fets que s’esdevenen al llarg dels capítols, l’experiència imaginativa del lector els associarà a les representacions que tinga interioritzades. Personalment, el món d’Emerald City i l’alteració de la humanitat m’ha fet recordar Blade Runner. La guerra entre el Sistema i la Resistència i la campanya militar que dóna lloc a la pau del Pobles Lliures d’Ea i Ae més aviat remeten al món de Mad Max i als còmics de línia clara que representaven mons assolats i desèrtics, i lluites de l’estil de Star Wars. L’univers humà que apareix a Terra promesa i les relacions i enfrontaments que s’estableixen entre els personatges que l’habiten configuren un torrent de noms que apareixen i desapareixen com si es tractés d’una sèrie poblada d’éssers misteriosos o bellíssims, bestials, despòtics, intrèpids, aventurers, totèmics, d’una crueltat inhumana o d’una tendresa marejadora. El paisatge propi dels còmics de ciència-ficció de Moebius.

Completa aquesta estètica una portada d’un blau entre espacial i militar, amb una tipografia futurista d’inspiració astronàutica que potser arrenca de 2001: a space odyssey, i un emblema que és una combinació de símbols retro que recorden vagament els antagonismes ideològics del segle XX. La contraportada inclou un codi QR per visualitzar el booktrailer i les referències que té el llibre a les xarxes socials.

En una obra que parteix d’un guió cinematogràfic i, doncs, en traeix la manera de contar, crida l’atenció com la successió, la juxtaposició de plans narratius coforma un paisatge, un imaginari diferent de la manera cronològica que tenim d’entendre el món. Potser estem parlant d’hipernarració? No hi ha dubte que la seqüenciació narrativa opera en aquest sentit. Això i la construcció d’un món futur imaginari depassen i molt l’argument narratiu d’unes peripècies, al capdavall, humanes.

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s