Fem un trio

149672_464870307042_306984092042_5780923_613449_n

Vaig conèixer Manel Joan i Arinyó a Benicarló (Baix Maestrat) el dia que vaig assistir al sopar de lliurament del VII Premi de Contes Alambor, el 1996. Jo hi anava com a guanyador del premi i no havia assistit mai a cap esdeveniment d’aquestes característiques en què el protagonista i jo mateix fossen la mateixa persona. Ell va emergir d’entre el magma de desconeguts tot presentant-se com a integrant del jurat que havia atorgat el premi i va formular una petició que ara no recordo exactament, que tenia a veure amb el jurat i amb un favor que jo li havia de fer arran de la seua decisió de donar-me el premi. Vaig picar com un pardalet. Era una broma i els integrants del jurat, amb ell d’agitador, se’n van riure tant com van poder. Jo vaig fer el meu paperot tan maldestrament com sabia i vaig agrair al jurat la seua decisió, que lògicament no sabia com entomar perquè era la primera vegada que em passava. En aquell sopar, Xulio Ricardo Trigo feia de speaker; Manel Garcia-Grau va llegir uns poemes només aixecant-se de la taula on era sopant, amb un abrandament sorprenent; Vicent Ventura va dir que per favor no li tornessen a fer més homenatges com el que se li retia en aquell acte; i Oriol Vergés va fer un parlament en qualitat d’escriptor del mes, el mecanisme que tenia la ILC de l’època per promocionar gent de la ploma. Com era tradició, el bisbe de Tortosa havia declinat la invitació de l’organització per assistir a l’acte.

A la convocatòria següent, vaig haver de participar en el jurat del premi en qualitat de guardonat de l’edició anterior. Manel Joan es va presentar a casa de Joan Gregori, on tenia lloc el contuberni, endiumenjat amb una americana blanca plena de lluentons no sé si dir a l’estil d’Elvis Presley, perquè de fet la intenció era més aviat New Way, però no sé si dient-ho així en tinc prou per explicar-me. El cas és que el seu aspecte intencionadament estrambòtic complenetava el fet de ser un bromista contumaç. En aquella època en què la revista Passadís de lletres, de la mateixa associació Alambor, va acabar acollint la meua primera publicació: el conte “Olives trencades i timó” amb què havia guanyat al 1996; Manel Joan i Arinyó era un escriptor amb obra publicada, que es prenia ben seriosament la seua carrera artística i buscava el suport de qui fos per difondre-la i fer-la créixer.

L’any passat vaig tornar a coincidir amb ell a la fira del llibre de Vinaròs, que té lloc el cap de setmana abans de Sant Jordi. Vinaròs té el rar costum d’engalanar les paradetes de llibres de la fira amb faldons de quatre barres horitzontals independentment del color polític de l’Ajuntament de torn. A Benicarló, la cosa canvia per aquella tira de blaveres unes al costat de les altres amb l’única continuïtat de la franja coronada sobre el fons blau, que dóna a l’engalamenament aquell aire de cortina kitsch. Feia uns dèsset anys que no ens havíem tornat a veure però vaser com si hagués estat abans-d’ahir. Ell hi acudia com a autor de l’editorial Onada, de Benicarló, i jo també. Jo m’havia decidit a presentar-hi La cuina de Traiguera, de la mateixa editorial, i ell senzillament va decidir no intervenir entre els més de deu escriptors que anaven a soltar el rotllo d’un moment a l’altre no se sap ben bé a qui, ja que si bé el que es diu en públic en aquest esdeveniment concret se sol emetre per la megafonia de la fira a tot la plaça de la Mera, el públic potencial continua com si sentís ploure remenant a les parades.

En acabar aquesta actuació estelar, ens vam saludar i va interessar-se per la meua obra literària. Contràriament al que havia vingut a presentar, jo no era a la paradeta d’Onada, sinó a la de Saldonar, on havia decidit dedicar atenció a La Font de la Salut, l’altre títol que encara tenia poc més o menys entre mans, ja que només era la segona vegada que es venia a la fira. Feliçment, vam intercanviar un exemplar de la meua no-ficció per la seua Fem un trio, que em va encolomar dient-me que l’havia de llegir perquè hi sortia jo. Un altre parany del sàtir cullerot.

El llibre, guardonat al 2009 amb el premi de narrativa Ciutat de Sagunt i, doncs, editat per Onada, ni tan sols era una novetat, però després del temps transcorregut me’l vaig llegir com si ho fos. Porta per subtítol “El fascinant món de la ploma” i és un recorregut hilarant per la trajectòria personal i literària del seu autor. Si el que s’hi diu coincideix amb la realitat autobiogràfica o no, unes quantes vegades comprovat el tarannà jocós del sobredit, ja es pot imaginar. Des de les catacumbes valencianistes de la primera transició fins al cosmopolitisme més trencadorament actual tot passant per l’erotisme dels anys de vaques grasses, tot hi apareix en el molí que mol de l’humor a prova d’enterraments de Manel Joan i Arinyó (Manolo Juan Ariño segons un escrit municipal del seu poble de 1981), escriptor de vocació i de perversió que furga en les desgràcies i truculències de la seua condició artística per partir-se el pit a costa de qui s’aprope més o menys ingènuament a combregar amb les rodes de molí, més imaginàries que res, de la creació literària. No sé si es pot dir el mateix de l’edició, aquella dedicació tan dramàtica per a l’escriptor novell i per al de tota la vida, vista la capacitat d’amargar-li l’existència que se suposa que tenen els editors.

Lectura especialment pensada per a escriptors vocacionals que tenen la creació literària a la vitrina del menjador, tan ben posada. Valencianisme en estat pur de ludibri. Se n’ha de saber molt per riure’s d’un mateix.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s