La mirada artística d’Armando Vericat

Armando Vericat a la Font de la Salut

Foto: Ramon Climent

Al 2010 va veure la llum l’edició d’una novel·la que té per escenari la Font de la Salut. Es tracta de La vall del miracle, de l’escriptor traiguerí Armando Vericat. El títol va ser guanyador del premi Ribera d’Ebre que concedeix anualment l’Ajuntament de Vinebre. L’aparició d’aquesta novel·la obre un capítol en la projecció i la vida de la Font de la Salut, ja que el relat pren el lloc d’escenari principal i, fet i fet, és una recreació del santuari renaixentista, és a dir que retrocedeix a l’època mítica del segle XVI que Jaume Prades va recollir en el seu llibre devot. El novel·lista pren la figura històrica de Pere Combes, documentat com a protagonista d’un dels miracles recollits pel mateix Jaume Prades, i el projecta en una ficció novel·lesca que ve a ser el món imaginari d’aquell temps pensat des del present, des de l’actualitat. Pere Combes, rector de Bot, malferit per una baralla, va a la Font de la Salut per mirar de salvar-se de la mort per intercessió mariana i ho aconsegueix. A partir d’aquest fet contat en la crònica dels miracles escrita per Prades, Armando Vericat desenvolupa la ficció. La baralla es devia a un assumpte de faldilles. Pere Combes, contràriament a la seva condició clerical, manté una activitat pecadora intensa. A la Font de la Salut, hi troba la salvació de la mort i el retorn a l’equilibri espiritual. Però els pecats del passat tornen per perseguir-lo, l’amor de dona ha de tornar-lo a portar a mal borràs. Un assassinat i la inquietant presència d’un home llop l’incriminen. Més enllà de la trama teixida per arrossegar el lector a seguir la història contada, la novel·la és una reflexió en clau literària sobre una de les èpoques de més plenitud del santuari de la serra d’en Menor. Això, ben mirat, és cosa de meravella, tenint en compte des d’on és fa: des de la mateixa societat local. Res d’elucubracions saberudes fetes des de cap pretesa legitimitat sàvia. Res d’empostissats poc o molt afectats d’autolloances recargolades. El provincianisme intel·lectual dels engendres de finalitat turística, propi del segle xx, va començar a morir de la mà de tècnics apassionats, historiadors rigorosos i polítics tenaços que van saber introduir a la vall la llavor de la renovació, de la revivificació. Armando Vericat, en aquest sentit, és fill d’aquells estudis de Joan Ferreres i Daniel Llatge dedicats a la vila i a la Font de la Salut. D’aquells historiadors que esmercen els millors esforços a treure les teranyines i la pols als vells documents que van escapar-se de les desfetes de la història per reconstruir un passat llargament sotmès a l’oblit. Un oblit que hauria pogut ser definitiu. Aquell ensonyament tan reiterat, tan ben conegut. Però no va ser així.

Els estudis històrics van servir al novel·lista per bastir un món imaginari basat en referents històrics. Potser fins i tot es podria arribar a dir que el que li hauria agradat al novel·lista, més que contar aquest món imaginari, aquesta retrotracció en el temps, hauria estat viure’l. Al capdavall, a qui no li agradaria poder viatjar en el temps? D’altra banda: no és la història una projecció actual sobre els propis orígens, sobre uns antecedents en què necessitem identificar-nos per saber, per aclarir-nos qui som? Armando Vericat juga amb aquesta capacitat i es diverteix escrivint sobre uns personatges la vida dels quals segurament ha imaginat obsessivament, com si l’hagués somniada. Pren el llegat dels historiadors i el converteix en un imaginari nou. I és així que la Font de la Salut, després de la recuperació material, esdevé referent i motor cultural. Motor d’una cultura nova i actual, una visió present inclinada a representar-se el propi passat.

Mentrestant, l’autor s’ho mira entre tímid i revoltat, com si no acabés de creure’s el fenomen cultural que ha provocat. Com si ell mateix estigués sacsejat com ha sacsejat a consciència l’imaginari local. Perquè amb la seva obra, alhora que ha recreat aquest passat imaginari, ha projectat l’existència de la Font de la Salut, de la mà d’una trama novel·lesca, més enllà dels seus límits raonables, habituals, coneguts. El fet d’haver guanyat un premi respectable i haver accedit a una edició amb cara i ulls, allò impensable per a la dimensió local, ha fet d’aquesta novel·la una representació de la universalitat present del referent. Ja és ben veritat que l’obra adquireix vida pròpia un cop publicada i que la novel·la, que és la forma literària característica de la nostra civilització moderna, té la capacitat de fer esdevenir universal allò particular, específicament únic. I és així com la Font de la Salut, el locus amoenus original, esdevé avui universal pel fet d’una referencialitat artística per a la capacitat imaginativa. Per la possibilitat, al capdavall, de donar lloc a una recreació del mite, que és el que de veritat alimenta les ganes de viure dels humans.

[“La mirada artística”. La Font de la Salut. Barcelona: Saldonar, 2011]

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s