L’exiliada d’Artur Bladé i Desumvila

exiliada_2bAl cap de nou anys d’editar-se i de gairebé tres de rebre’l com a regal, acabo de llegir L’exiliada d’Artur Bladé i Desumvila, volum 2 de la seua obra completa, editada per Cossetània en temps del tripartit, una tasca editorial de primer ordre per posar al seu lloc aquest escriptor cabdal de les Terres de l’Ebre, que va destacar en el terreny del memorialisme.  En escriure això, veig que L’exiliada va ser publicada per primera vegada el 1976, en temps de la transició. El regal tenia sens dubte una intenció molt ben orientada, com rebla el fet que m’arribés juntament amb un exemplar de Les banderes de l’1 d’abril.

El subtítol, “Dietari de l’exili. 1939-1940”, és del tot explicatiu del gènere i del contingut del llibre. Artur Baldé hi consigna les seues vivències en aquests dos anys. El text va precedit per un pròleg en què explica els antecedents del dietari, la seua peripècia personal en temps de la guerra de 1936-1939. Funcionari de la Generalitat a Tortosa i secretari personal del conseller de Sanitat Martí Rouret, casat i amb un fill, s’havia enrolat com a sanitari a l’Exèrcit de l’Est, que combatia per la defensa de Catalunya, una terra manta difícil de defensar com demostra la Història. Així és que el 8 de febrer de 1939, data en què s’inicia el dietari, Artur Bladé acaba de passar a França pel coll d’Ares, seguint la retirada de l’exèrcit republicà de la Catalunya espanyola.

Seguint una ordenació cronològica, divuit capítols amb apartats titulats donen compte de l’any 1939  i altres tretze igualment titulats, del 1940. Fa pensar que tota aquesta lletra fos escrita a mà en quaderns i que aquests quaderns manuscrits fessen un cert viatge per França  i després, creuant l’Atlàntic d’anada a Mèxic i de tornada a Catalunya el 1958, acabessen veient la llum denou anys més tard, després que el dictador hagués acabat estirant la pota. Sobretot tenint en compte que d’aquesta dedicació als “treballs literaris” encara se’n publiquen inèdits actualment, com posa de relleu De França a Mèxic. Dietari de viatge, aparegut a finals del 2014 de la mà d’Artur Bladé i Font, fill de l’escriptor. És així que l’obra memorialística de la qual forma part L’exiliada constitueix un referent de primera mà de la memòria històrica de l’exili català que va venir com a conseqüència del desenllaç de la Guerra Civil.

Quan passa el coll d’Ares, ja fa temps que Artur Bladé corre d’ací cap allà com a sanitari d’un exèrcit que es bat en retirada. La seua sort personal i el fet d’haver estat secretari d’un conseller del govern de la Generalitat devien evitar que fos arrossegat als camps de concentració de refugiats de la Catalunya francesa. Seguint un periple que passa per Perpinyà, Tolosa del Llenguadoc i París, la majoria de vegades amb l’existència penjant d’un fil, d’una complicitat, de l’ajut puntual d’un pagès (“Sou catalans?” pregunta literalment un masover, una nit que marxaven a peu per evitar la vigilància de la gendarmeria, diuen que sí i els indica el camí: s’havien perdut), amb la roba que porta posada i el que du a les butxaques com a única pertinença, Artur Bladé acaba ubicant-se a Montpeller, on ha anat a parar una colònia de refugiats catalans integrada per personatges més o menys ben relacionats. Es tracta de persones que han evitat el camp d’Argelers o n’han sortit al cap d’un temps relativament curt, reclamades per l’organització que la Generalitat, convertida en empresa privada amb el nom Laietana Office, havia articulat per donar suport als exiliats.

Crida l’atenció, des del punt de vista del lector actual, el paper que l’autor atorga a la seua pròpia dona. En recull el que ella li conta del seu propi periple per reunir-se amb ell a Montpeller, una vegada ha tingut notícies que hi ha estat acollit. Ella i el fill havien intentat passar la frontera durant la retirada però no els havia estat possible. Ho intenten clandestinament per segona vegada i ho acaben aconseguint, fins que es reuneixen tots. La família queda reunida i no se’n torna a parlar més que molt puntualment, siga perquè l’assumpte de L’exiliada és sobretot, com diu Francesc Pujols, historiar la vida dels refugiats, siga pel lloc que ocupen les dones en la societat de l’època.

Així doncs, L’exiliada és sobretot la narració de l’existència personal d’Artur Bladé a França durant aquests dos anys i la descripció del funcionament de la colònia d’exiliats catalans i dels personatges més significatius d’entre els que ell va tractar personalment. Són, en aquest sentit, uns escrits d’un valor testimonial fantàstic, perquè ofereixen una visió completa i matisada de com van anar les coses a França als exiliats catalans, i més concretament a Montpeller, una ciutat occitana amb estretes vinculacions històriques amb Catalunya, pel Felibritge i per la vinculació medieval als comtes-reis catalans. Dels personatges que tracta Bladé en el seu dietari, en destaca remarcablement Francesc Pujols, que va arribar a conviure amb l’autor sota el mateix sostre. Filòsof autodidacta, crític d’art i polemista de primer ordre, el perfil de Francesc Pujols dóna compte, simbolitza molt bé, el tipus si no de gent, sí almenys del discurs que floria entre els republicans. Potser la seua desubicació els atorga en aquests primers plans narratius un caràcter caricaturesc a ulls del lector actual, efecte que no devia comptar-se entre les intencions de Bladé quan escrivia. En qualsevol cas, el caràcter aparentment estrambòtic de les teories d’un diletant com Francesc Pujols, o les encara més esotèriques d’un Humbert Torres, que com Bladé mateix explica va tenir uns quants números per optar a la presidència de la Generalitat en morir Francesc Macià. Bladé tracta les personalitats de la colònia catalana de Montpeller marcant-ne uns trets, unes característiques, unes maneres que havien perdut irremissiblement la seua vigència i es manifestaven del tot desplaçades, fora de lloc, intentant arrapar-se a una existència dissortada, però  amb la humanitat de qui se sap, ell també, compartint una circumstància aclaparadora. La grandesa d’un discurs il·luminat convertit de cop i volta en saldo de la Història.

Més enllà de la dedicació pertinaç al món del saber en unes circumstàncies en què les necessitats bàsiques per viure s’aguantaven amb agulles, el testimoni de Bladé interessa igualment per conèixer com va viure la colònia catalana de Montpeller i els francesos en general el que ell anomena “la desfeta de França” davant l’ocupació nazi, que no era més que la continuació de la política feixista que havia causat abans la desfeta de la II República Espanyola i de Catalunya.  Igualment, també és interessant per conèixer com França va acollir els exiliats republicans i específicament els catalans. Sens dubte es tracta d’un passatge de la Història caracteritzat per clarobscurs, amb aspectes lloables i altres tants igualment fastigosos, com la mateixa actuació de França com a potència europea durant la Guerra Civil. Amb tot, pel que consigna Artur Bladé, sóc del parer que tal volta Catalunya té amb França un deute històric que segurament algun dia podrà saldar en benefici mutu.

Artur Bladé forma part d’una generació d’intel·lectuals valents, que van mantenir la integritat contra els elements que se’ls van girar en contra. La seua dedicació als “treballs literaris” val la memòria històrica que coneixem de la seua mà. Només una capacitat creativa fora del que és comú podia aixecar acta amb una cura inigualable en la referència memorialística i en la qualitat lingüística d’un món que s’havia ensorrat i anava a la deriva de la Història. I això no obstant, les entrades del dietari acaben quasi sempre amb una nota de fina ironia, d’un humor inexpugnable, que dóna la talla de les persones que, com ell, no van decandir malgrat tot i van persistir per llegar-nos el testimoni del nostre passat. Una forma d’humanisme.

Bladé

Foto: ILC

Advertisements

5 pensaments sobre “L’exiliada d’Artur Bladé i Desumvila

  1. Interessant, Vicent, la vida de Bladé. Pràcticament no el coneixia, però entre el seu fons personal, dipositats a l’Arxiu Comarcal de la Ribera d’Ebre, vaig trobar part d’un article publicat pel valencianista i cerverí Llorenç Sorlí, un altre personatge interessant per a la història contemporània del Maestrat.

      • Correcte Vicent, les de la Fundació Irla són les meues inicials, tot i que no sóc “família” en Llorenç. Entorn al mes de febrer està prevista la publicació de la seua biografia (una mica més ampliada i amb algunes noves troballes). S’inclourà la transcripció dels seus articles periodístics coneguts fins ara. Això serà al butlletí del Centre d’Estudis del Maestrat. I com crec recordar que eres soci, ho rebràs.

  2. Artur Bladé Font diu:

    Moltes gràcies, Sr. Sanz, pel seus comentaris sobre l’obra del meu pare. L’informo que hi ha un segon volum de l’Exiliada ( Obra 9 de l’Obra Completa) , publicat el 2010, que completa els dos darrers anys ( 1941-1942) del nostre exili a Montpeller.

    I que el tema de l’exili continua en el dietari , DE FRANÇA A MÈXIC, recentment publicat per DUXELM . És el diari de la travessia que ens va portar de Marsella a Veracruz a finals del 1942.

    Segurament la lectura dels dos volums indicats l’interessarà igualment.

    Molt cordialment,

    Artur Bladé Font

    • Moltíssimes gràcies a vós pel comentari. És una sort poder comptar amb el patrimoni memorialístic del vostre pare. He llegit molt bones crítiques sobre De França a Mèxic. És una lectura que tinc pendent. Salutacions cordials.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s