Trajecte final

9788448919788

Per raons acadèmiques, torno a llegir Trajecte final després de molt de temps d’haver-ho fet per primera vegada en aquella edició d’El Cangur amb una portada on es veuen uns edificis que convergeixen. D’aquella primera lectura, només en recordava el contingut de la narració “El regressiu”, una història de principi argumental idèntic a la del film The courious case of Benjamin Batton. Així que el llibre ha estat com un redescobriment.

El curs anterior vaig tornar a llegir Mecanoscrit del segon origen, una novel·la tan o més futurista que Trajecte final, en la qual vaig detectar, això no obstant, un estadi de llengua més antic. La relació entre Mecanoscrit del segon origen i Trajecte final és evident ja que ambdues obres se circumscriuen dins el gènere de la ciència-ficció com evidències del programa creatiu de Pedrolo, entestat a modernitzar la literatura catalana per la via d’introduir i actualitzar gèneres que triomfaven en altres tradicions literàries contemporànies. La primera va publicar-se per primera vegada el 1974 i la segona a l’any següent. Ara, mentre l’edició de Barcanova de Trajecte final, a cura del gran Marcel Fité, que és la que he llegit, incorpora canvis mínims respecte de l’original de 1975 i presenta una llengua sense gaires arcaismes; l’original de Mecanoscrit del segon origen resulta avui una novel·la d’una altra època pel caràcter excessivament culte del llenguatge a ulls del lector actual. Almenys aquesta és la impressió personal que en tinc.

No cal emfasitzar que ambdues obres són exemples d’allò que podria anomenar-se el futur del passat, una projecció feta des d’un temps sense els avenços tecnològics que avui ens semblen tan corrents. I això no obstant, les narracions de Trajecte final continuen resultant molt més actuals que Mecanoscrit del segon origen, segurament a causa del plantejament apocalíptic de la novel·la i de les diferents projeccions del futur que fan les narracions del recull, prou més pròximes al futur imaginari que posseïm avui. Aquest efecte de proximitat, a més del llenguatge literari amb què està construït, té com a possibles causes la presentació d’un temps abstracte, indeterminat, en què predomina d’una manera aclaparadora la despersonalització social, la deshumanització.

Com si el títol fes referència al tram terminal de l’existència de la Humanitat, en què aquesta caminés cap a l’extinció definitiva, no per causes apocalíptiques externes com a Mecanoscrit del segon origen, sinó per una involució dels valors universals que defineixen el gènere humà tal com el coneixem actualment a Occident. El control secret de la societat (“El cens total”), la influència dels robots en la vida humana (“Cadàvers”), l’exclusió social per discriminació (“Cadàvers”, “El regressiu”) són temes que apareixen en algunes de les narracions en què es dibuixa una societat caracteritzada per la inseguretat i l’existència d’un poder omnímode absolutament deslligat d’una societat que ha depassat tots els límits de desenvolupament demogràfic i geogràfic imaginables. L’individu, en aquest món, és una dada indexada en fitxers immensos o un outsider que sobreviu a les clavegueres d’un sistema que no coneix, el qual cavalca desbocadament cap a la deshumanització més cruel.

Altres narracions entren explícitament en el terreny de la irrealitat. Els mons paral·lels (“Un món distant i veí”), els extraterrestres (“Urn, de Djlnl”) i els viatges en el temps (“La noia que venia del futur”) connecten la imaginació fantàstica amb la més vulgar quotidianitat per plantejar problemes que afecten directament l’ésser humà contemporani, bàsicament la relació de l’individu amb l’estat, els límits de la llibertat, la concepció del temps i la consistència de la personalitat pròpia enfront de la societat.

Tant si la narració entra en el terreny de la fantasia com si senzillament planteja una distopia versemblant, les set narracions tracten el tema de la identitat individual com a eix central, cosa que, ben mirat, tant pot abordar-se des de la ciència-ficció com des del realisme més convencional. Aquí, és a dir, en la perspectiva creativa de Manuel de Pedrolo als anys 70 del segle XX, la identitat personal tal com és concebuda en uns paràmetres convencionals que es poden qualificar de civilització occidental moderna es troba sotmesa a unes pressions que l’han convertida en mutant. El concepte d’individu propi del liberalisme de les revolucions modernes es troba sota unes pressions que l’amenacen i que l’aboquen a sortides que superen les creences i l’imaginari característics del racionalisme occidental. D’aquesta manera, la reencarnació (“El cens total”), la possibilitat d’altres dimensions (“Un món distant i veí”), l’existència de societats secretes que maquinen contra la societat (“Servei oficial”), la humanització dels robots (“Cadàvers”), la capacitat de transformar la pròpia fesomia (“Urn, de Djlnl”), la possibilitat de trencar la concepció cronològica del temps (“La noia que venia del futur”) i el rejoveniment fins al retorn al naixement i la mort apareixen com a alternatives fantàstiques, pròpies de la ciència-ficció, a un món desnaturalitzat en què la concepció occidental de matriu humanista al voltant de l’ésser humà està experimentant unes mutacions, uns canvis brutals, que resulten ser perills inherents a la societat en què viu el lector. És com una lectura de la realitat actual en clau prospectiva. “Podria passar això”, “Què passaria si es donés tal circumstància?”, “Com afectaria aquesta transformació social?”, “I si allò fos possible, com se’n veurien afectats, els individus?” ve a plantejar Manuel de Pedrolo. “Alerta amb aquestes derivades, no fos cas que…”

També és coincidència que aquesta aproximació coincidisca en el temps amb l’efemèride del 25è aniversari de la mort de l’escriptor, que ha servit per retornar-lo a les pàgines de cultura dels mitjans de comunicació, amb documental inclòs. Evidentment, Manuel de Pedrolo és molt més que Mecanoscrit del segon origenÉs una obra monumental, diversa, pròpia d’un polígraf i producte d’un caràcter obstinat i una integritat moral incorruptible. Una altra cosa és la consideració que se li hagi dispensat en tot aquest aquest temps que podríem anomenar de la Generalitat restablerta. I hi faig referència perquè, així com altres figures incòmodes, Manuel de Pedrolo ha estat objecte tot aquest temps de la displicència del poder i, doncs, de l’allunyament del cànon literari per més que sigui l’autor del títol més publicat. Això ha estat així per influència d’uns plantejaments, encara, d’arrel noucentista. No és res que es puga atribuir al Noucentisme, on vas a parar; però sí que respon a la pervivència d’una manera de fer que, en coherència amb uns plantejaments polítics determinats, menysté durant molt de temps la dissidència. Que reaparega ara també és un símptoma relatiu a la salut de la cultura catalana.

ManueldePedrolo

Foto: papasseit.cat

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s