Dies de frontera

Vaig començar a llegir Dies de frontera al final de l’estiu de 2014, quan anava a la platja, i la temporada va acabar-se abans d’acabar el llibre. Perquè el llibre va quedar-se a la bossa de la platja o perquè l’hi vaig deixar intencionadament, l’he acabat de llegir en tornar-lo a trobar aquest estiu. Al capdavall, el temps de l’estiu, de la platja, està també format per dies de frontera, per un temps que separa, que ha separat, cada curs, en el meu cas com en el del Pau, el protagonista de la novel·la, amb qui compartisc la dedicació de professor d’institut. És des d’aquesta perspectiva que he llegit el llibre.

La història del Pau i la Teresa és la d’una parella entre trenta i quaranta anys que se’n va en orris en el moment de fer el pas cap a formació d’una família. Una de les citacions que m’han quedat de l’autor, Vicenç Pagès Jordà, és que la formació d’una família incideix directament en la trajectòria d’un escriptor. D’un escriptor i de qualsevol persona, ben mirat, ja que és un pas de vida que amb rituals o sense suposa un canvi sense tornada enrere en la vida de l’individu. Això mateix si el pas consisteix justament a no formar una família o simplement a no tenir descendència. En qualsevol cas, hi ha un moment a la vida que les coses comencen a moure’s irremeiablement. En aquest sentit Dies de frontera es fixa en la crisi que pateix aquesta parella just en el moment en què es donava per descomptat que s’havien consolidat com a tal parella i, doncs, evolucionarien cap a la procreació. En lloc, d’això, que no acaba concretant-se, ve la ruptura a causa d’una infidelitat d’ell, que és qui ho engega tot a rodar. No cal dir que aquest coprotagonisme dels dos personatges s’inscriu en un enfocament paritarista de les relacions heterosexuals, segurament premeditat per part de l’autor, que busca sobretot de narrar la vida quotidiana de gent normal, el que li passa al tipus de gent que podríem considerar normal: anònima, de perfil social mitjà baix, d’aquella que et pots trobar al carrer o a la cua del forn. Per descomptat, es tracta d’un paradigma de gent normal, d’una abstracció.

Potser existeixen les tècniques culturals com la Teresa. La figura del Pau em resulta simpàtica si bé no la reconec com a professor d’institut interí, i menys en condicions de relliscar en un magatzem de llibres. Aquest em resulta un passatge estrictament novel·lesc. En general, hi ha una tendència a representar la vida dels instituts i les relacions entre professors i alumnes d’una manera diguem-ne expressionista, remarcant els trets més còmics, més estripats, si pot ser rebregant ben rebregada la condició docent, que és el que està ben vist socialment. De fet, que el Pau siga professor de secundària serveix per emfasitzar les mancances, els desencerts i la manca d’ubicació dels mascles actuals en les relacions de parelles i en general en el seu rol heterosexual.

La Teresa, en canvi, és una dona ben estilitzada, tot intel·ligència i sensibilitat. Que ja en té prou amb els seus orígens familiars i amb la relació que manté amb la seua mare i amb les seues amigues per haver de mantenir el seu equilibri personal. La seua aventura en aquests dies de frontera que viu separada del Pau està narrada amb el detall i la magnanimitat que atorguen al personatge una serenitat característica, que també serveix per aïllar-la del seu entorn de relacions socials i, al capdavall per arribar al final que arriba. Tot el contrari del Pau, que en veure’s al carrer enceta una odissea digna d’un nàufrag. Un matís molt revelador, en aquest sentit, és que mentrestant la Teresa no suscita l’humor, el Pau se’ns apareix com un personatge que pateix una degradació personal característica, de vegades tòpica, com a conseqüència de la seua situació.

La història personal de la Teresa i el Pau s’emmarca en un Alt Empordà que Vicenç Pagès Jordà retrata des de la vivència personal directa i contemporània. Aquesta perspectiva podria dir-se que és com un favor que l’autor fa als seus lectors, ja que els permet conèixer aquella part més invisible de la societat i dels llocs en què es desenvolupa l’acció. I això és un cop de puny imparable a la idea tòpica que el lector en puga tindre. Evidentment, aquest tòpic és una construcció derivada de la indústria turística i Vicenç Pagès Jordà se centra en aquell paisatge urbà i humà que viu tocant de peus a terra i, doncs, entoma totes les dureses que aquesta condició implica, totes les dureses que no apareixen mai en els espots publicitaris. Tots els defectes i mancances que formen part de la realitat coneguda de primera mà. És el que té el realisme.

L’estructura de la novel·la, amb set parts diferents, cadascuna encapçalada per una citació,  i més de cent capítols bastant breus, tots i cadascun amb el seu títol, donen compte de la meticulositat premeditada amb què està elaborat el text. Al meu entendre aquesta estructura de capítols, títols i citacions té per objectiu crear un cert lirisme que acaba resultant inherent a la narració. Es tracta d’un puzle narratiu amb textos que van i vénen, que parlen ara d’un personatge, ara de l’altre, amb formats canviants, però que tenen en els títols un element de cohesió que facilita la lectura.

El resultat és una lectura lleugera, que entra amb molta facilitat i que pot aparentar superficialitat. La intenció amable de l’autor en tractar la temàtica que tracta i el punt de vista que no exclou l’humor fan pensar en una tècnica depurada, molt depurada en comparació amb la seua obra anterior, Els jugadors de whist, per tractar una temàtica que interessa qualsevol persona: els passos de la vida, amb una narrativa assequible. Assequible al gran públic, vull dir. Al capdavall la temàtica de la novel·la, que gira al voltant de l’experiència actual de l’amor podríem dir que narra en local la qüestió universal per excel·lència: la vida de les persones.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s