Diari del tot verídic d’un indi a mitja jornada

poridentidad

Sherman Alexie és un escriptor de Seattle, Washington, EUA, nascut el 1966 en una reserva índia del mateix estat, la dels Spokane. Els Spokane són, com segurament tots els nord-americans nadius, un petit col·lectiu demogràficament a les portes de l’extinció, arraconats en espais delimitats especials per a indis, perduts al cul del món, és a dir, lluny de la societat urbana i dels centres de poder blanc.

Diari del tot verídic d’un indi a mitja jornada és una novel·la juvenil de base autobiogràfica, en què Sherman Alexie narra la peripècia d’un noi spokane de 14 anys que decideix canviar el seu destí d’indi de reserva per provar sort a la societat blanca tot canviant d’institut. De l’instittut de mala mort de la reserva, al que hi ha al poble més immediatament proper, a fora dels límits del país minvant dels spokane. Junior, el protagonista, és un noi que fa esforços per encarar la seua adolescència i desempallegar-se d’una situació individual marcada pels atavismes del seu grup ètnic: violència, alcoholisme, marginació, malastrugança, exclusió, fatalisme. Arriba un punt que aquesta situació familiar i social se li fa insuportable i decideix fer un gir que és interpretat com una traïció entre les seues amistats immediates.

La història podria ser èpica o dramàtica, però Alexie hi imprimeix un caràcter decididament còmic, segurament l’única manera de fer llegir als lectors blancs dels EUA una història d’indis. Junior és un cas com un cabàs: pateix hidrocefàlia, se’l menja la inseguretat, només sap reaccionar com un indi i desconeix tot el que cau més enllà dels límits de la reserva. Però està decidit a no viure la misèria moral de la reserva que té atrapada la seua família. A més, juga a bàsquet.

Amb aquestes fitxes, Alexie compon una novel·la juvenil en forma de dietari, amb capítols sense numerar però amb un títol que és la clau interpretativa del que ve a continuació. I se’n surt d’allò més bé a l’hora d’explicar les limitacions, les pors del personatge i els condicionants que té com a indi fill d’indis. Bàsicament perquè les situacions personals a què a d’enfrontar-se són, si fa o no fa, les mateixes que qualsevol adolescent es pot trobar: sortir de l’ou familiar i conèixer gent per créixer a la recerca de la pròpia personalitat. En aquest cas,  més concretament, sortir de l’ou també implica un esforç, una determinació per trencar la marginació social, una circumstància universal que condueix a la història de superació personal que és a la base de la societat occidental que coneixem. Sí, també hauria pogut dir, en lloc d’occidental, universal, però en aquesta banda de la Humanitat tenim una tendència inveterada a l’etnocentrisme i segurament d’aquesta manera queda menys subjectiu.

Junior, Arnold Spirit, que és un personatge proper als germans Marx, als personatges de Woddy Allen, a Charlot, es mou inicialment en el terreny de la ximpleria més innocent, que despulla les ridiculeses d’un tipus de gent, els indis spokane, atrapats en el seu món delimitat de la reserva, un món menyspreat, al darrer graó de la societat nord-americana. Un món en descomposició, ofegat per la misèria, per l’alcoholisme i per la fatalitat assumida com a destí individual i col·lectiu. L’humor no fa més que presentar com a digeribles situacions i circumstàncies horripilants, de deshumanització. El personatge ho té tot per ser un desgraciat sense pal·liatius. I amb tot, aquesta vivència humorística i la intel·ligència d’adonar-se de com viu ell i la seua família, l’empenyen a prendre la decisió de construir-se una alternativa estrictament personal: canviar a l’institut de fora de la reserva. El xoc cultural, doncs, es trasllada a l’encontre entre un indi il·lús i els seus companys blancs. Curiosament, l’institut com a institució no és blanc de la crítica més que en relació a l’actitud racista d’algun professor, que ens mostraria la versió nord-americana dels “mestres educats” de la francesització de la Catalunya Nord.

L’institut, després de tot, és per a Arnold Spirit, la porta oberta a la seua construcció com a persona, socialment acceptada. Tenint en compte el transfons autobiogràfic de la novel·la, segurmaent Alexie està referint en clau d’humor el que li va passar a ell durant l’adolescència. Aquesta porta oberta a la transformació i el creixement personals condueix a un altre tema universal: si es pot conservar la identitat, familiar, cultural, tribal, nacional, així que l’individu és projectat en una societat diferent, aliena, que no té cap raó per integrar la diversitat cultural tret que l’alteritat faça el seu propi esforç per integrar-se tot conservant els trets identitaris més íntims. Cap al final de la història, aquesta disjuntiva troba resposta en l’actitud de l’Arnold.

És una novel·la juvenil als antípodes de la convencionalitat, que mostra una realitat invisible i un angle de visió molt diferent del que estem acostumats a percebre. Això i l’humor que travessa tota la narració fan de Diari del tot verídic d’un indi a mitja jornada una lectura inoblidable.

Sherman Alexie. Foto: Poetry Foundation

Advertisements

Un pensament sobre “Diari del tot verídic d’un indi a mitja jornada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s