Raimon

Jo sóc de Traiguera. Podrien matar-me i no tindria manera de renunciar-hi perquè la vida és així. Avui al matí hem anat a plegar olives contents del que tenim i després hem anat a fer-la petar perquè compartir els moments amb les persones estimades és el que dóna sentit a l’existència. Després de dinar a Xert m’he assegut a prendre unes herbes de Mallorca i a fullerajar el darrer número de la revista El Temps, que conec des dels temps llunyaníssims que era estudiant a Castelló de la Plana. I m’he trobat l’article de Xavier AliagaRaimon i Xàtiva, com un puny“,que fa la crònica del reconeixement a Raimon de fill predilecte de ciutat de Xativa, i encara ara que escric davant la meua filla m’aguanto les ganes de plorar.

Foto: ACN

Feia anys que esperava llegir un text com aquest. Un text amable que no hagués d’incloure cap plany ni cap reivindicació vella, sinó tan sols la transmissió del goig que un acte de reconeixement com aquest pot suscitar en les sensibilitats avesades a passar sense. Un text vibrant de fets i noms de persones i de llocs que tan sols pel fet de ser escrits negre sobre blanc adquireixen, recuperen la seua consistència de normalitat. I Xavier Aliaga sap captar el matís que proporciona la perspectiva subjectiva del cronista, que ho mira tot i ho descriu potser també amb el goig compartit de tothom que hi va participar.

La primera vegada que vaig veure actuar Raimon en directe va ser a Vilaplana (Baix Camp). Tenia setze anys i el mite es feia realitat, perquè, de fet, ja feia molt de temps que l’havia sentit a la ràdio. L’emissió valenciana de RNE, als darrers anys 70 i primers 80 ja el posava a l’hora de dinar, en unes emissions en valencià que van fer desaparèixer i així fins a avui. Hi cantava “D’un temps, d’un país” i “Diguem no” i aquella banda sonora antifranquista potser va passar de moda perquè alguns postmoderns de Barcelona van pensar-se que la frivolitat és la més alta de les facultats, i potser tan sols ho deien per guanyar-se el jornal. Potser va passar de moda però no va perdre ni un punt de la seua vigència, perquè de tanta pluja encara no ens n’hem espolsat el fang. I Raimon ha aguantat incòlume com un cantant de la vella guàrdia de la chanson, sempre vigent i sense perdre un punt de facultats interpretatives. Ha estat més durador que l’ensarronada de la caverna política valenciana. I arribat el dia, la seua ciutat de Xàtiva, l’ha nomenat fill predilecte en un acte institucional de país normal, amb les autoritats democràtiques retent reconeixement a qui se’l mereix per mèrits propis sense que ningú l’haja hagut d’emprar en temps d’ostracisme, amb les institucions fent el paper que els correspon, el president de la Generalitat en primer lloc. I el Consell Valencià de Cultura i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, amb el meu amic Josep Palomero com a portaveu, oferint a l’acte entranyable la càrrega indispensable de solemnitat perquè el periodista que en redacta la crònica transmeta perplex que efectivament l’oficialitat té un cert aire encarcarat, o rígid, i tanmateix diametralment oposat a aquella pantomima de titelles que havíem hagut de suportar fins no fa gaire. Tan de bo l’Acadèmia Valenciana de la Llengua comence a anomenar les coses pel seu nom a no molt tardar, no siga el cas que ens quedem com amb les emissions de TV3, que tenen la prohibició tombada pels tribunals espanyols i tanmateix no s’han reprès ni tenen data.

Amb aquest reconeixement, l’obra de Raimon i la dels poetes que ha musicat durant la seua carrera professional assoleixen un grau d’actualització i de classicisme al mateix temps que homologa la cultura valenciana amb qualsevol altra d’Europa. Pels poetes valencians i per tots els altres que han escrit en la mateixa llengua catalana i que ha interpretat Raimon. Perquè és així que les cultures regionals esdevenen modernes, assumint la seua pertinença a un àmbit cultural més ampli: catalanoparlant, europeu, i retroben el sentit de la seua pròpia essència.

Tan de bo les institucions valencianes continuen aquest camí acabat d’encetar. Ximo Puig, com a morellà, sap que el valor cultural afegit no vindrà d’operacions financeres ni de muntatges d’aparador com en el passat, sinó del reconeixement dels valors autèntics del poble valencià i de l’elevació d’aquests valors, fins ara menyspreats, tinguts per subalterns, per pagesos, retrògrads, antiquats. La cultura popular del País Valencià té una oportunitat d’or per renàixer i aquest reconeixement és una primera pedra de luxe per fer-ho. Una necessitat ineludible.

Honor i glòria a Raimon, que després de cantar contra la dictadura, va haver d’esperar una altra dictadura perquè finalment es vegen reconeguts els seus mèrits al seu propi poble. Només he estat una vegada a Xàtiva i el carrer Blanc, el carrer de Raimon, hi és lloc de visita obligada. Xàtiva, que va tindre un paper tan destacat en la sort històrica del Regne de València. Honor i glòria.

 

Escrit el diumenge 22 de novembre de 2015, a Xert.

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s