La Transició franquista

la transicio franquista.inddPer Transició coneixem el període i el procés polític amb què va materialitzar-se el règim polític espanyol actual, que té en la constitució de 1978 la seua bíblia fundacional, doctrinal, alfa i omega polítics de l’època que vivim. El terme Transició, que és paraula comuna elevada per la majúscula inicial a nom propi i fins magestàtic d’una sèrie d’esdeveniments d’aquells que diuen que conformen la història o, si ho preferiu, la Història, va ser un vocable de circumstàncies que va servir per no haver d’explicar coses que, vull pensar, eren molt llargues d’explicar a l’època que va generar-se i que, d’haver hagut de fer-ho, potser s’hauria retardat el fet mateix d’avançar cap a la democràcia o monarquia parlamentària que coneixem a dia d’avui i des de fa 37 anys i escaig. En comptes d’això, els protagonistes polítics de l’època van empescar-se aquest terme per mirar de sortir del cul de sac en què es trobava Espanya a la mort del dictador. Mort el gos, s’havia d’acabar la ràbia, emperò sense més conseqüències que les estrictament necessàries perquè fent els canvis que conviguessen, tot continués igual.

La Transició franquista és la part més publicable de la tesi doctoral “Les memòries de la Transició” de la sociòloga Marta Rovira Martínez, que va aparèixer el 2014. Com compartim veïnatge a Vilassar de Mar, l’exemplar del llibre que he llegit vaig adquirir-lo de mans de la mateixa autora, feliçment dedicat. És un llibre de lectura assequible, molt ben documentat, que evidencia les hores de feina prèvia de recerca que hi ha a darrere i que, en conseqüència, garanteix una informació impecablement fonamentada i traslladada de forma amena sobre el paper. Vull dir que sent com és el producte d’una recerca científica, l’aridesa del llenguatge queda amorosida per un tractament equilibrat de la informació, en què es combinen tot al llarg del llibre citacions que d’una altra manera seria pràcticament impossible d’aplegar i comentaris que fan llum sobre la idea que fonamenta el seu estudi.

La Transició franquista és una recerca sociològica a partir d’uns materials diguem-ne literaris en sentit ampli generats per protagonistes polítics del procés que anomenem Transició. Més en concret, l’estudi doctoral de Marta Rovira Martínez fa balanç de la producció memorialística i autobiogràfica que va generar la Transició des de 1975 fins a l’actualitat. És, doncs, un estudi d’àmbit característicament espanyol. Fins a 157 obres publicades d’aquestes característiques han passat pel sedàs de l’estudi, amb noms com ara José María de Areilza, Carlos Barral, Francesc Candel, Santiago Carrillo o Laureano López Rodó, autors d’uns quants títols que, per una raó o altra, tracten els esdeveniments de la Transició. Aquesta prolixitat creativa, això no obstant, no és el centre d’interès de l’estudi de Rovira Martínez, que afina prou més a l’hora de detectar quines són les memòries i quins els protagonistes més estretament vinculats al procés polític que conformen el nucli del que el mateix estudi qualifica de relat i mitificació de la Transició. En són sis autors: Leopoldo Calvo-Sotelo, president del govern espanyol en el breu lapse de temps entre el colp d’estat del 23-F (1981) i la victòria electoral del PSOE (1982); Santiago Carrillo, secretari general del PCE, opositor per antonomàsia a la dictadura i negociador ineludible del procés de Transició; Manuel Fraga Iribarne, ministre de la dictadura i de la monarquia preconstitucional, i actor principal de la dreta de l’època; Miguel Herrero i Rodríguez de Miñón, tecnòcrata de la dictadura i del govern d’Adolfo Suárez, ideòleg d’un autonomisme més obert que no va acabar consagrant la constitució de 1978; Rodolfo Martín Villa, conspicu càrrec de la dictadura i camaleó de la monarquia parlamentària, que ha fet tot l’itinerari de les portes giratòries del règim i continua en actiu; i Gregorio Peces-Barba, constitucionalista socialista que va arribar a president del Congrés i que més tard va dir en públic que seria convenient tornar a bombardejar Barcelona. Les memòries i autobiografies d’aquestes personalitats, publicades i escrites per ells mateixos, vénen a ser les peces principals en què, negre sobre blanc, s’escriu la versió oficial del que va ser la Transició, tant pel que fa a la interpretació coetània dels esdeveniments, en els quals els autors esmentats participen com a protagonistes, com en allò referent a la memòria que, després de tot, se n’ha acabat destil·lant. En aquest sentit, memòries i autobiografies són, com no podia ser d’una altra manera, justificació de l’actuació dels seus autors, tots implicats a trobar el desllorigador del cul de sac polític en què es trobava Espanya a la mort de Franco i l’entronització de Juan Carlos de Borbón com a rei.

Algunes d’aquestes veus, Fraga Iribarne específicament, situen els inicis de la Transició ja durant la dictadura, com si el germen de la monarquia parlamentària es trobés ja en els plantejaments postfeixistes de la tecnocràcia franquista. D’altres, com Santiago Carrillo, fonamenten l’assoliment del parlamentarisme monàrquic en l’oposició política que organitzacions com la seua van exercir en l’etapa final de la dictadura. Els polítics que van passar per la UCD d’Adolfo Suárez, el qual va morir a causa d’Alzheimer, justifiquen la seua voluntat democratitzant en unes circumstàncies dictatorials de les quals ells mateixos són producte. Finalment, Peces-Barba situa la democràcia com el resultat d’una negociació forçada pel posicionament democràtic per les forces antifranquistes. Tots, segons l’estudi, tracten la Transició i la instauració de la democràcia parlamentària com el resultat de les transaccions gestionades per les elits ales quals pertanyen. El paper de les mobilitzacions populars no hi té cabuda, o almenys queda situat lluny d’un protagonisme repartit entre partits, cenacles influents, estructures polítiques i posicionaments personals. Gràcies als pilots de la Transició, vénen a dir les memòries personals i autobiografies, hi ha democràcia a Espanya. Gràcies.

Al capdavall, el títol del llibre, La Transició franquista, aboca una ombra sinistra sobre tot el procés i sobre el relat que construeixen els seus protagonistes. És cert que la Transició va ser en una època determinada, considerada exemplar, sobretot pels qui la van pilotar i, després de tot, se’n van beneficiar en primera persona. Avui sabem quines són les limitacions, mancances i hipoteques a llarg termini que implicava. Durant molt de temps, això no obstant, el relat de la Transició i la seua memòria va ser propietat d’aquests protagonistes; un intent de justificar per què la dictadura va convertir-se en democràcia sense més conseqüències per als poderosos del franquisme, començant per l’hereu.

Estudis com aquest són una desconstrucció d’un relat que té molt interès de part i que avui ja fa molt de temps que dóna mostres d’un esgotament crònic. Serveix igualment per prendre consciència de fins a quin punt política i literatura tenen molts aspectes en comú. I aquí és difícil d’esbrinar si es tracta de ficció o de no ficció.

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s