Vicent Usó: Les veus i la boira

12983212_1728126964123625_7933677232856658071_o

Escrit amb motiu de la presentació de Les veus i la boira a Traiguera, el 16 d’abril de 2016

El meu Vicent Usó

Vaig contactar per primer cop amb Vicent Usó arran de la seua inclusió, el 2009, en els Itineraris de lectura de la Institució de les Lletres Catalanes. En aquell moment m’ocupava de coordinar l’elaboració de les guies de lectura del programa i vaig contactar-hi per correu electrònic per engegar l’elaboració del document, que va portar a terme Vicent Pallarès. Aquests noms em sonaven d’escriptors valencians autors d’obres molt presents en les llistes de vendes del moment, sobretot amb títols com ara Les ales esteses. Per curiositat, vaig llegir El músic del bulevard Rossini i en vaig fer una ressenya al meu blog. Ja en aquell moment Vicent Usó s’havia situat a primera línia del panorama de les lletres catalanes del moment, amb obres guanyadores i finalistes en els premis literaris més significatius.

A l’any següent, 2010, va formar-se a Benassal El Pont Cooperativa de Lletres, una associació d’escriptors de les comarques de Castelló. Vicent Usó era un dels impulsors del projecte i ja m’hi vaig afegir amb entusiasme. La publicació de la meua primera novel·la Partida, al 2008, m’havia ajudat a decidir-me per llançar-me a escriure amb continuïtat, ja que m’havia arribat la possibilitat d’escriure amb garanties de publicar. Alhora, vaig entendre que una part important de la meua dedicació a l’escriptura havia de consistir a donar suport a l’associacionisme de la colla d’escriptors de Castelló, que en aquell moment treballaven en un medi cultural hostil a les lletres catalanes. L’associació podia ser, com de fet penso que està sent al cap del temps, un factor de normalització cultural a través de la difusió i la presència en la vida pública, una via de treball a llarg termini. A l’any següent, va tenir lloc la segona trobada d’escriptors d’El Pont, a Morella, Hi vaig presentar Partida i Vicent va interessar-s’hi. Al cap de poc va ressenyar la novel·la al seu blog.

Més tard, quan vaig començar a preparar la documentació per a escriure Màxima discreció, Toni Pitarch va recomanar-me que, per fer-me una idea de la societat de Vila-real de després de la Guerra Civil, llegís L’herència del vent del sud, novel·la publicada el 2001, premi Fité i Rossell del Govern d’Andorra. Vicent Usó hi retrata la Vila, transposició literària de la Vila-real de postguerra, en què la comicitat i la tragèdia es donen la mà per explicar la memòria d’un temps que la novel·lísitca d’Usó revisita adés i ara des de la seua primera creació: La cançó de la terra estimada, de 1992. En bona mesura, doncs, la Vila-real que apareix a Màxima discreció, l’ambient social posterior a la gelada de 1946, que va causar la crisi econòmica del primer sector productiu local que era la taronja, és pres de L’herència del vent del sud.

Al 2015 vaig visitar Vila-real per la trobada “Escriptors a la Vila” i vam comentar la possibilitat que el Club de Lectura de l’Associació Cultural Socarrats, la creació del qual va coordinar Vicent al 2007, llegís Màxima discreció. D’aquí a pocs dies he d’anar-hi a parlar amb els lectors.

És així que s’ha anat teixint en aquests anys aquesta complicitat que propicia la proximitat d’uns interessos literaris compartits. Avui, Vicent Usó és un dels primers escriptors de les comarques de Castelló, dels de més projecció, que té una obra molt sòlida, bastida al voltant de la memòria d’una societat com la castellonenca, sotmesa als embats la majoria de vegades arbitraris d’unes transformacions en tots els ordres que tenen una incidència punyent en la identitat de la seua gent.

uso1

Columbretes

Les veus i la boira és una novel·la del més pur estil d’Usó. Comparteix amb L’herència del vent del sud la composició fragmentària de la veu narrativa i dels fils temàtics que s’entrellacen tot al llarg de la narració. El que té de singular és l’aparició de les illes Columbretes com a paisatge narratiu de l’acció. De fet, l’arxipèlag és un tema recurrent en la tasca creativa de l’autor. El 2000 apareix el documental L’illa habitada, amb guió seu, en commemoració del desè aniversari de la declaració de l’arxipèlag com a reserva marina. Al catàleg de l’exposició commemorativa, hi ha la narració breu “Quadern de l’illa”, del mateix Usó. Els antencedents de Les veus i la boira, doncs, són clars en la trajectòria de l’autor.

Evidentment, les illes Columbretes formen part de l’imaginari col·lectiu de les comarques de Castelló. Visibles des de diversos punts del continent, sovint a simple vista, constitueixen un element mític de l’horitzó mental castellonenc. Això és així per a qui només n’ha sentit a parlar poc o molt i creix molt quan s’hi han posat els peus alguna vegada a la vida, com és el meu cas. Curiosament, vaig visitar l’arxipèlag i vaig pujar al mont Colobrer, on hi ha l’edifici del far, l’únic lloc que manté una presència humana continuada en les escasses 33 ha. de l’illa Grossa l’estiu de 1999, quan s’esdevé el final de Les veus i la boira en aquest mateix escenari. La flora i la fauna endèmiques de l’illa, equiparables a la d’altres latituds assimilables, com ara Cabrera, causen en el visitant la sensació d’un exotisme inquietant, que la presència de l’exigu cementeri que acull l’illa no fa més que accentuar. En tot cas, es percep que es tracta d’un lloc inhòspit a la humanització, un lloc on la presència humana ha tingut lloc a costa d’esforços que situen la seua condició al límit.

Llegint Les veus i la boira ve al pensament la narrativa de Baltasar Porcel, tan fixada en la insularitat mediterrània i la lluita ferrenya dels humans per persistir en la seua existència contra els elements, contra un medi hostil, tant en allò natural com en allò que concerneix la humanitat, l’organització de la societat. L’exercici de Vicent Usó recorda aquella Crònica d’atabalades navegacionsLa lluna i el Calallamp, Els argonautes i tanta narrativa breu en què Porcel explora els límits de la humanitat que habitava en aquesta banda de la Mediterrània. No debades, Mallorca forma un contínuum amb les Columbretes i amb el continent, geogràficament, humana i també en aquesta novel·la. L’exploració dels límits de la humanitat, de les circumstàncies a què poden ser sotmeses les persones per la seua pròpia existència, sense que això responga a causes racionals, sinó a forces superiors, que sovint transiten el territori de la bestialitat, ens retrotrau encara més enrere, a la cosmovisió clàssica, pagana, de les societats mediterrànies de l’Antiguitat. I aquesta visita literària a la cosmovisió de la tragèdia clàssica que hi ha en Les veus i la boira serveix a Vicent Usó per explicar com es vivia a les comarques de Castelló després de la Guerra Civil i fins a les acaballes del segle XX.

La singularitat del pluralisme de veus narratives que hi ha a Les veus i la boira potser siga des del punt de vista tècnic allò més remarcable. Similar a la tècnica adoptada a L’herència del vent del sud, la narració esdevé una reconstrucció de la memòria en boca dels testimonis que un dels personatges va compil·lant. Es tracta, doncs, d’un exercici, molt costós, de foradar la nit de l’oblit, del silenci, de la mentida, tan presents en la nostra memòria col·lectiva, fins a esclarir què va ser el passat, per dinamitar tots els tabús que hipotequen el present.

uso2

Anuncis

Un pensament sobre “Vicent Usó: Les veus i la boira

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s