Jo confesso

jo-confesso_9788499306865

El dia que vaig posar els peus a l’Espai Mariola Nos de Vinaròs vaig adquirir Jo confesso, de Jaume Cabré. Pels crèdits del llibre, deduïsc que devia ser al 2014. Tractant-se d’una visita de compromís a una nova llibreria que feia poc que havia obert i que estava cridada a ser una referència obligada al Baix Maestrat i, si podia ser, arreu del panorama de les lletres catalanes continentals, vaig decantar-me per comprar una obra que fos diguem-ne de gamma alta. En aquell moment no ja era cap novetat, sinó que més aviat la tenia a la llista de lectures pendents, que és bastant inacabable i va creixent dia a dia.

Sens dubte Jo confesso és un llibre d’aquells que s’han de llegir. Tinc el convenciment que qualsevol persona interessada de debò per la literatura catalana contemporània l’ha de llegir. Jaume Cabré és un d’aquells escriptors que no necessiten demostrar res, que porten una vida abocada a l’escriptura. Té una imaginació desbordant i ha esdevingut un mestre a l’hora de traslladar-la al paper, de convertir-la en paraules.

Dit això, he trobat Jo confesso una novel·la excessivament fragmentària. Ignoro si aquesta fragmentació tan accentuada, amb salts argumentals entre fils narratius diferents dins una mateixa frase, és el resultat d’un plantejament premeditat i executat des del càlcul o bé és el producte de la genialitat creativa de l’autor, o totes dues coses alhora. En qualsevol cas, la novel·la resultant s’allunya dels estàndards als quals estic personalment acostumat i la lectura, que ara ja tinc bastant sedimentada, em va resultar desconcertant a causa de la recurrència constant als canvis de fil argumental i als salts temporals. Al meu entendre, la versemblança inherent al gènere, com a  conseqüència, és sotmesa a unes distorsions tan extremes que és difícil de mantenir.

El personatge de l’Adrià Ardèvol, que intervé contant la història en primera persona, arrossega el lector a la Barcelona de la segona meitat del segle XX. De família burgesa, el desamor familiar anuncia les digressions narratives que se succeeixen sense solució de continuïtat tot al llarg de la novel·la. La mescla d’èpoques amb l’únic fil conductor d’un violí Storioni que passa per les mans del protagonista com anteriorment i posteriorment passa per les mans d’altres personatges, determinant-los la pròpia vida, s’emporta el lector en un viatge literari caòtic al territori de la malesa, una veritable immersió en l’experiència del mal al llarg del temps. Potser sí que la mateixa tècnica narrativa comparteix lògica amb l’essència caòtica de la malvestat. Quelcom que costa d’imaginar des de la relativa estabilitat aparent d’una família al capdavall benestant de l’Eixample de Barcelona, però que esdevé un atractiu d’una potència inusitada quan les coses comencen a complicar-se novel·lescament parlant. Siga com siga, la sola història de l’Adrià Ardèvol, la seua peripècia personal i familiar, ja conforma per si sola una novel·la feta i dreta. Totes les altres històries trenades al voltant d’aquest fil narratiu són al capdavall accessòries tècnicament parlant, si bé, en realitat, composen un fris diacrònic en què el lector navega com els nàufrags d’El rai de la Medusa de Géricault i donen peu a les reflexions que adesiara esquitxen la narració.

Contra aquesta perspectiva ombrívola, Adrià Ardèvol hi contraposa fins a tres forces contrarestadores del mal. En primer lloc, de bon començament i molt a pesar del propi personatge, hi ha l’art, representat per la perfecció del Storioni, de la seua sonoritat i de la música que se’n pot extreure. La música i la possessió de l’instrument estan lligades amb els passatges de major plenitud vital de l’Adrià. En segon lloc hi ha l’amistat que l’uneix al Bernat tot al llarg de la seua vida. I en tercer lloc hi ha l’amor, que l’Adrià viu amb la seua parella, la Sara. Encara s’hi podria afegir una quarta força: la de la saviesa, que es personifica en el mateix Adrià, professor universitari de corrents estètics i història de les idees, una especialitat propícia per a la digressió al voltant del centre d’interès del llibre.

De la lluita entre aquests personatges i les forces que representen i tot un seguici de malparits que giren al voltant seu i s’endinsen en la nit dels temps, amb parada obligada en el nazisme i la Inquisició, neix una novel·la turbulenta, que practica una tècnica narrativa avantguardista, que de vegades recorda l’escriptura automàtica i que, en conseqüència, presenta una mirada nova, desinhibida de formalismes convencionals, sobre un passat, el passat de la Humanitat, almenys de la Humanitat a la vella Europa, que compareix prenyat de mal, de perversitat.

Això, ben mirat, significa un cop de puny directe al magí del lector poc o molt distret o acomodat, com ara jo. Tècnicament, la novel·la és inqualificable i doncs resulta d’una originalitat espaterrant. Una altra cosa és saber si hauria tingut la mateixa consideració i el mateix èxit si en lloc de deure’s a la ploma que es deu, hagués estat escrita per algú altre. Una hipòtesi contrafactual totalment indemostrable, és evident.

Afegim-hi només que alguns passatges de la trajectòria universitària de l’Adrià Ardèvol a Barcelona m’han fet recordar algun personatge real conegut. Sens dubte un efecte degut a l’experiència pròpia, en què la percepció personal juga un paper determinant a l’hora d’imaginar el que s’està llegint. En tot cas, és d’agrair una representació de Barcelona no tan fantasiosa com en alguns best-sellers, i això no obstant fins i tot més atraient.

Literatura sense concessions per a lectors autoexigents.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s