Històries imprevistes

histories imprevistes.inddEl llibre recull bona part de la narrativa breu de Roald Dahl per a adults. Algunes de les narracions que conté, com ara “Xai al forn”, que apareix referenciada a la portada de l’edició catalana, ja les havia llegides anteriorment. De fet, “Xai al forn” l’havia llegida com a exemple de narració breu i de gènere negre.

Aquest i els altres contes del recull són un exponent ben clar de la manera de fer de l’autor. Me l0imagino petant-se de riure mentre escrivia les seues històries, tot i que ho faig des d’un punt de vista totalment subjectiu, ja que el tipus d’humor diguem-ne britànic que traspua tot el text, al capdavall, no és el que tinc per comunament acceptat. En això hi hauria molt per parlar: de les similituds i les diferències entre l’humor britànic i l’humor català en general. És clar que després hi ha l’humor individual de cada persona i potser en aquest sentit alguna similitud amb Dahl sí que potser tinga. Almenys els seus contes em fan riure encara que no siguen específicament escrits com a obra humorística, com a Wilt, sinó que tinguen un altre plantejament. Històries imprevistes no és un recull d’humor tot i que en cada conte hi ha aquella gota dissolvent de la seriositat o l’avorriment potencials del lector.

Tal com indica el títol, la idea clau del llibre és que el desenllaç de cada conte resulta imprevist, no és el que caldria esperar de resultes del plantejament i el desenvolupament de la narració. Això no trau que les narracions, excepte en dos casos, se situen dins del que és versemblant. Justament el procediment literari d’aquests contes, que també pot trobar-se en altres narracions que no formen part del recull, com ara les de L’autoestopista, consisteix a anar forçant les coses fins a traure-les de polleguera; anar afegint tensió creixent a la narració de manera que el lector pot experimentar un neguit igualment creixent fins a un desenllaç que li resulta imprevist, impensable, i que li reporta la satisfacció agradable d’haver superat el tràngol i a més haver fet cap en un lloc, narrativament parlant, imaginativament, que no s’esperava. Ho diu el mateix Dahl a l’inici dels episodis de l’adaptació televisiva del llibre, que va emetre’s a la televisió catalana i que està disponible en línia. Al meu entendre, el mecanisme és certament així d’efectiu. Desconec, això no obstant, si és apte per a qualsevol tipus de lector, ja que sovint l’autor juga a manipular la susceptibilitat del lector fins a extrems que potser no tothom pot suportar o, simplement, captar.

Una altra diferència cultural que retrata molt bé Roald Dhal en aquestes històries és la inclinació anglesa per les juguesques. Llegint les apostes que es fan a “El tast”, “L’home del sud” i encara “La meva reineta, la meva colometa” es poden entendre des de una mentalitat diguem-ne espanyola per què David Cameron va emprar el recurs del referèndum per solucionar trencacolls com l’independentisme escocès i l’aïllacionisme del Brexit. I segurament també com aquesta actitud va entrar en joc en l’assoliment d’uns resultats… imprevistos. La tendència a posar-se en situacions de risc que comporten les apostes, ja sigui pel simple fet d’apostar o bé per la dinàmica o la ludopatia dels jocs d’apostes condueix a situacions inusitades que nos e sap com poden acabar.

En tot cas, el llibre té alguns contes que poden considerar-se antològics, veritables clàssics de la narrativa universal, que connecten a la perfecció amb l’esperit del gènere, vull dir amb aquell component tan europeu de l’humor inherent a la novel·lística. “El tast”, “Xai al forn”, “La mestressa”, “Camí del cel”, “Com ho vulgui el mossèn” o “La senyora Bixby i l’abric del Coronel” per esmentar-ne uns quants són joies que haurien de ser de lectura preceptiva en la formació del bon gust literari, i encara en l’educació humanística del comú dels europeus, per no estirar-ho més. L’avarícia, la venjança i el joc són alguns dels temes que hi apareixen magistralment tractats com a característiques inherents a l’ésser humà, que en guien el comportament en societat, amb resultats reeixits encara que siguen perversos, o bé desastrosos, malgrat que siguin perseguits amb la millor de les intencions.

Perquè segurament aquestes Històries imprevistes, més enllà del plantejament narratiu que les defineix, el que són més que res és una anàlisi narrativa de la perversitat humana. I en això Roald Dahl era un autèntic mestre.

 

Advertisements

Un pensament sobre “Històries imprevistes

  1. manel diu:

    Roald Dahl genial com sempre… Bona dosi d’històries curtes imprevistes, continuació del recull que ja va publicar Anagrama el 1977 “Historias extraordinarias”. Més que recomanable la seva lectura!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s