La sega

portada_la-sega_marti-dominguez_201506291110
Martí Domínguez escriu amb La sega una novel·la diferent del que portava escrit fins al moment en el gènere novel·lesc. Si les quatre novel·les anteriors se situen, a molt grans trets, entre la Il·lustració i la cultura francesa, en aquesta novel·la l’autor fa un gir meridià per situar-se a la postguerra a l’Alt Maestrat. Maquis i repressió al més abrupte del País Valencià. Aquest viratge s’explica, per exemple, coneixent que és el prologuista d’Un país en gris i negre, de Juan Luis Porcar, un estudi aprofundit de la repressió franquista a les comarques de Castelló. Martí Domínguez prologa al 2013 aquest inventari de víctimes de la repressió franquista en unes comarques castigades repetidament per la revolució, la guerra, el maquis i la repressió.

Realment, llegint ambdós títols, es té la sensació que la guerra va durar molt més del que indiquen les cròniques oficials, o bé que la repressió franquista va ser bastant pitjor que la guerra, almenys a les comarques de Castelló. I es pot tenir la sospita fonamentada que va ser igual o pitjor arreu del País Valencià. Hi ha dades que ho indiquen així. No debades el País Valencià va ser el darrer reducte de la II República, el seu bastió fins al final. I la seua tomba.

La sega conta la historia de la família del narrador, masovers en un mas a les muntanyes del Maestrat, un paisatge que pot identificar-se amb el de Vistabella del Maestrat, al peu del Penyagolosa. La família experimenta en primera persona la lluita entre el maquis que es mou per l’extensa zona de l’Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón (AGLA) i la Guàrdia Civil, el braç armat de la dictadura per anihilar aquesta oposició derivada del triomf dels aliats sobre el nazisme que havia fet possible la victòria de Franco. Martí Domínguez conta per mitjà d’un narrador participant, el xic germà mitjà de la família dels masovers, un adolescent, com l’estira-i-arronsa entre maquis i civils pren com a camp de batalla el mas, com aquest enfrontament s’instal·la en la vida dels masovers i els empeny a ballar amb la més lletja d’un ball de bastons en el qual no tenien de bell antuvi ni art ni part.

Domínguez ho fa amb un estil descarnat, amb un llenguatge directe, que fa recordar els relats de Herta Müller i Agota Kristof, escriptores que conten la barbàrie de les conseqüències de la II Guerra Mundial a escala local, de manera familiar, als països de l’Europa de l’Est. Com en aquests casos, el llenguatge no deixa lloc a l’expressió de sentiments poc o molt amorosits, sinó que se centra en una expressió tallant que trasllueix el drama d’unes situacions inhumanes, en què els drets de les persones són trepitjats sense contemplacions pels agents del poder, embrutits per la perversitat que malden per imposar i per anhels corruptes, llefiscosos, derivats de la seua situació de poder omnímode envers els qui els envolten i d’una estratègia sistemàtica de demolició i anihilament.

La indefensió personal, sentimental i emocional de les víctimes hi apareix tan sols reflectida en les seues actuacions, cosa que contribueix a fer creïble el punt de vista del narrador participant.  Aquesta figura més o menys innocent incrementa el caràcter tràgic del que es conta a la novel·la en relació a la lluita que hi té lloc i com s’hi desenvolupa. Alhora, impedeix qualsevol deriva narrativa cap a l’aventura. No és en cap cas una novel·la d’aventures. Maquis i masovers són personatges atrapats en la seua circumstància, a les urpes d’un civil africanista que té en l’agressió, en la tortura i en la delació un pla premeditat per enfonsar en la més profunda de les misèries qualsevol contratemps que s’interpose entre ell i l’afany íntim d’escalar en la jerarquia per deixar enrere el seu passat de militar fracassat i aquell país de mala mort.

Si de cas, el novel·lista fa una concessió a la seua inclinació manifesta pel l’educació i el coneixement quan tracta la figura del mestre i altres personatges preeminents de la societat local. Aquest depurat pel règim, aquells acomodats com a forces vives del poble, complint el clixé de l’època. Aquest sanedrí sembla l’única possibilitat que té l’adolescent narrador de formar-se com a persona tot desempallegant-se d’una situació familiar al cap del carrer. Martí Domínguez fins i tot hi fa aparèixer un savi excursionista que no costa gaire identificar amb Carles Salvador, aleshores també mestre a Benassal. La presència d’aquesta figura i les seues propostes valencianistes enfront de la destrucció que suposa la implantació del terror de la dictadura dóna peu al lector a fer també una reflexió de conclusions duríssimes sobre els resultats del valencianisme i l’antifranquisme.

Aquest llibre hauria de ser lectura comuna a les classes d’història del País Valencià de l’ensenyament secundari. Els adolescents podrien identificar-se perfectament amb el narrador i alhora es farien una idea preclara de quin és el passat del nostre país i per què moltes coses, avui, són com són. Si més no al Maestrat i els Ports.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s