La filla del capità Groc

portada_la-filla-del-capita-groc_victor-m-amela_201602031111

He llegit La filla del capità Groc, no perquè es tracte del premi Ramon Llull de 2016 ni perquè el seu autor, Víctor Amela, puga considerar-se un escriptor mediàtic. O no únicament per això. M’interessava analitzar, amb la lectura, el tractament que aquest autor de gran difusió, amb una mirada des de Barcelona, per bé que amb avantpassats del Forcall, fa del nord valencià: dels Ports i del Maestrat, i més concretament dels Ports i del Maestrat de la primera meitat del segle XIX. També, per què negar-ho, ha estat un motiu raonable per llegir el llibre els dubtes que l’atorgament d’aquest premi ha projectat sobre una obra que és la primera que l’autor escriu en català. I en conseqüència, també ha resultat interessant mirar, indagar, a través de la lectura, com la principal editorial espanyola construeix un producte literari en català destinat al gran públic. No seré jo qui blasme Víctor Amela per prestar-se a aquest tipus d’experiment. Ja se sap que l’enveja és un sentiment sovint inevitable i que té un paper molt potent en el funcionament d’una societat com la nostra, plena d’envejosos. Al revés: m’admira el personatge públic del Víctor Amela escriptor per l’èxit i la capacitat de viure de l’ofici.

Dit això, anem a la lectura estricta de la novel·la. Tomàs Pena-roja va existir realment. Era un carlista que va reprendre la guerra pel seu compte, entre 1842 i 1844, contra el criteri dels mateixos capitostos de l’exili, del qual va retornar per alçar partides. La seua guerra, l’anomenada Guerra del Groc, que Aureli Puig i Escoí refereix a  Les guerres carlistes al nord valencià (Onada, 2008) és un episodi menor en un segle XIX en què hi va haver fins a tres guerres d’abast espanyol. Amela pren el personatge històric i el transforma en un heroi de dimensions mítiques, un gegant, qui sap si com a resultat de la influència que el paisatge dels Ports de Morella, pel de muntanyes, opera en ell quan hi va o quan senzillament només hi pensa. És evident que hi ha una connexió entre aquest gegant i el record en la memòria popular que arriba fins a l’actualitat i que un dia devia també arribar-li a ell de viva veu, com una contalla de la literatura oral que cau de ple en l’imaginari màgic. És de Toni Cucarella el pensament que el poble que conserva aquest imaginari és que encara no ha desaparegut, que continua viu. I així, el mite del bandoler que lluita a les muntanyes contra l’ordre l’establert, del perseguit que viu la llibertat del seu determini, s’alça com un superhome capaç d’enfrontar-se al món per deixar la seua empremta indeleble en la cultura del seu poble, en la seua manera de ser i entendre el món.

La novel·la històrica que practica Amela, aquí com en el seu títol anterior, El càtar imperfecte, s’adreça a l’emoció del lector. A la novel·la acabada d’esmentar, l’època remota i l’espiritualitat inherent a la temàtica reforcen la trama d’una indagació novel·lística en la mateix país mental que narra La filla del capità Groc: el nord valencià. Algú hauria d’estar aplaudint amb les orelles perquè aquest espai geogràfic gaudisca d’un tal propagandista, però de moment el fet encara no s’ha produït i potser tarde molt a produir-se per què lectura, cultura lletrada i la modernitat que se’n deriva i política cultural valenciana, al nivell que siga, segueixen designis enigmàtics per trobar-se, de fa molt de temps. I perquè es tracta d’una fórmula literària que apel·la a l’emoció, disposa dels ressorts estètics per atènyer un públic majoritari. La política editorial fa la resta.

Personalment, no és el tipus de narrativa que em fa el pes, segurament per deformació professional, però és de reconèixer que posats a triar, val més aquesta narrativa emotiva, que intenta connectar l’imaginari del lector amb un transfons mitològic, que no pas els intents de fer Història, local o de l’escala que siga, mitjançant una novel·la. Perquè al capdavall el que importa en una novel·la és si els elements que la construeixen, que l’estructuren com a obra d’art, estan ben lligats, i no tant, per no dir no gens, si és fidel a la realitat històrica, o antropològica o el que siga. Potser aquesta reflexió no és de consum públic, perquè el que interessa dir està determinat a guiar el possible lector cap al producte, però tècnicament es tracta d’això.

Sóc del parer que La filla del capità Groc té els elements que tècnicament ha de tenir per satisfer l’apel·lació emocional que planteja al lector a l’inici de la narració. Això sí: s’ha de llegir sencera fins al final. Hi ha alguns capítols que tenen molt poca acció i en canvi hi predomina la recreació d’un món, al meu entendre, de bastiment de relacions entre els personatges que envolten el Groc, que són allò que dóna sentit a la història, al final. S’ha de tenir paciència i gaudir de la lectura; entrar en el que personalment m’ha semblat un tractament del temps de la ficció i de la narració d’acord amb la vivència forcallana.

Per acabar, m’han cridat l’atenció alguns detalls que afecten la correcció lingüística del text. En posaré només dos exemples: “uns caps d’all” (pàg. 190), “obertura sòlida i doblegada” (215). En tots dos casos es tracta de construccions gramaticalment estranyes: es diu “unes cabeces d’alls”; què significa “obertura doblegada”? Inclinada? Costa d’entendre. De detalls així, al llarg del text, se’n poden resseguir alguns. De vegades, es recorre a termes que criden l’atenció en una novel·la destinada al gran públic: “encalcinar els masos” (203), “robes esquinçades per tirons” (206). Semblen contravenir les característiques que s’esperen del llenguatge de la veu narrativa.

Segurament, un Premi Ramon Llull ha de publicar-se en tapa dura i lletra ben llegible. Això, ben mirat, predisposa a una determinada pràctica lectora, però potser distreu de la llargada real de la novel·la. El que importa, en definitiva, és gaudir de la lectura. Hi ha tota una altra reflexió a fer sobre la dimensió literària dels Ports i el Maestrat, un territori que Víctor Amela té per la mà, cosa que potser algun dia tinga també el seu reconeixement.

Advertisements

2 pensaments sobre “La filla del capità Groc

  1. No m’agrada l’estil del Víctor Amela. De fet m’agrada tant poc que no he pogut llegir mai més de 20 pàgines, ni de “El càtar imperfecte” ni de “La filla del capità Groc”. Per això no puc donar una opinió com cal sobre la novel.la. Tampoc em resulten especialment interessants les seves entrevistes a la Contra de la Vanguardia. Però això és un tema de gust personal.

    Mai no diria que aquest personatge viu de la literatura, més aviat viu del seu estatus de personatge mediàtic, de tertulià poca-solta i egocèntric. També crec que, si li han donat el premi, és per la seva fama i per l’expectativa de vendes que té. No s’ha d’oblidar que el premi Ramón Llull està organitzat per una entitat privada que no és poca cosa (Editorial Planeta). La concessió del premi té la seva lògica, lluny de paràmetres literaris. Res a dir sobre això. I sí, m’agrada que el Maestrat estigui en el mapa literari, però …. no hi ha altres candidats per a promocionar-lo a banda del senyor Amela? Crec que si, en conec alguns, Vicent Sanz per exemple….;-)

    • M’ha dit lo Fede Cortés que he estat equilibrat a l’hora de parlar de La filla del capità i de Víctor Amela. En el meu cas, no és que m’agrade o em deixe d’agradar. Vaig llegir-me el llibre per pura curiositat de saber què hi conta. La meua tendència historiadora em fa preferir el relat d’Aureli Puig, a qui gairebé ningú coneix, que no el d’Amela. No he llegit El càtar imperfecte i deu fer anys que no compro La Vanguardia. Amela va ajudar a promoure la literatura ebrenca fa uns deu anys, quan era comentarista al programa Llibres del 33 (crec recordar que es deia així), perquè d’alguna manera ell també se’n considera.
      Potser no es podia dir fins ara, que visqués de la literatura, però quan entres a un perfil de Facebook i no et deixa demanar-li amistat perquè ja ha arribat al límit, alguna cosa hi ha d’haver. Estic completament d’acord amb tu pel que fa a les causes de l’obtenció del premi. Pel que fa a la promoció del Maestrat, només dir que La filla del capità Groc està ambientada als Ports de Morella. Gràcies per la floreta: se fa el que es pot.

      I gràcies per intervenir al blog. Deu fer anys que ningú es deixava caure per aquestos comentaris.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s