El castell

img_3867

D’estudiant de filologia, a l’assignatura de Teoria de la Literatura que impartia Jordi Llovet a la UB, vaig conèixer Franz Kafka i la seua literatura. En aquella època, per treballs de l’assignatura, vaig llegir-ne tots els llibres que vaig poder fer arribar a les meues mans, no tan sols de l’autor mateix, sinó d’altres que en parlen, com ara Elias Canetti (Der andere Prozess, 1969, llegit en versió castellana). Entre aquests títols hi havia Das Schloss (El castell) que vaig trobar també en versió castellana. Siga perquè la lectura d’aquests títol a va agafar-me tard en la dedicació a Kafka, siga perquè començava a centrar-me exclusivament en les traduccions al català que em proporcionava l’extinta llibreria del Club del Llibre, en la lectura d’aquest títol no vaig arribar a passar de les primeres 50 pàgines. Encara no he arribat a ser lector dels d’abandonar un llibre si pel que siga en decau la lectura. Pot ser dolent dolent però l’acabo igualment. D’una banda no sé deixar-me’n i de l’altra espero al final per tenir-ne una visió completa que potser em fa canviar de parer. Doncs en el cas de l’edició castellana d’Akal no va ser possible, de manera que en vaig ajornar la lectura sine die. Al cap d’uns anys, vaig trobar-ne no recordo on l’edició catalana de Proa, amb traducció de Lluís Solà i vaig comprar-la amb l’esperança de llegir-lo algun dia. Finalment, per fer una variació i tornar una mica als orígens, he acabat llegint-lo.

He llegit el castell sense pensar que és una novel·la que Kafka va deixar inacabada. De fet, va deixar dit al seu marmessor que destruís tots els seus escrits. Max Brod, que havia estat el seu millor amic en vida, no en va fes cas i va publicar tot el que va poder. Només en arribar a la fi me’n vaig adonar i potser ha estat millor així. Entrar en el món de la ficció kafkiana és un acte de fe que s’agraeix sobretot quan se’n torna a sortir. L’experiència literària, com diria Hesse, només és per a bojos.

Un enigmàtic K., com el d’El procés, arriba a un poble a on se suposa que ha acudit per ocupar una plaça d’agrimesor. Som en un lloc indeterminat del centre d’Europa, que després, remenant arran de la lectura en el volum La ciutat de K. Franz Kafka i Praga, que és el catàleg de l’exposició que el CCCB va portar a terme el 1999 dins el cicle “Les ciutats i els seus escriptors”, puc identificar amb Frýdlant, localitat bohèmia ben a la vora de la frontera amb Alemany i Polònia, és a dir, un lloc prou poc determinat perquè František Kafka hi ubiqués una de les seves imaginacions literàries. Malgrat la presència d’innovacions de l’època, com poden ser el telèfon o algun giny de bombers, tot està amarat d’un ambient medieval que encara devia respirar-se prou en el moment que Kafka escriu la seua novel·la: la presència del fred, la neu, els trineus, els costums fixos dels pagesos, unes tavernes llardoses on corre la cervesa i, sobretot, unes relacions socials opressives, projecten el protagonista a una dimensió desconeguda en què ha d’arrapar-se a qualsevol nimiesa per mirar de trobar alguna certesa sobre el seu destí i sobre el sentit de la seua pròpia existència.

Diríem que el conflicte inicial de l’argument, per parlar amb termes convencionals, és que el nou agrimensor ha d’anar al castell, que és on hi ha el poder i es prenen decisions, per presentar-se i començar a treballar com a contractat. No hi ha manera ni tan sols de parlar directament amb cap funcionari de l’administració de la cosa, a que aquest entramat es revel·la impenetrable, aliè, d’una infinita superioritat, inabastable per als simples habitants del poble. El tema de la burocràcia i la despersonalització que comporta, que al El procés apareix tractat  directament, aquí apareix encara més embolicat per uns usos i relacions patètics fins al límit. Davant d’un panorama d’aquestes característiques, en què K. ha hagut d’agafar-se al que ha trobat, específicament la cambrera Frieda, amb qui ha de casar-se de resultes d’una simple relació d’una nit, el protagonista comença a actuar per solucionar el seu problema, però de fet, com més intenta sortir-se’n més enfangat acaba posant-se.

Unes converses llarguíssimes, en uns paràgrafs que es perden pàgines enllà, fan de la interacció entre els personatges un món irreal envaït pel deliri d’un detallisme que es mostra davant el lector com una tècnica específicament kafkiana. Qualsevol gest o paraula pot ser motiu d’unes disquisicions interminables, basades en una estructura gramatical a base de concessives i adversatives, és a dir que a cada frase el mateix personatge que parla intenta desmuntar, invalidar el que ha dit a la frase anterior, o matisar-ho fins a un extrem de detall que al final fa oblidar de què havia vingut exactament la disquisició.

És així que van configurant-se uns personatges i unes situacions grotesques, delirants, mentre el protagonista arrossega la seua existència en un marasme d’incerteses davant el qual només pot valdre’s de la seua pròpia capacitat dialèctica no exempta de mala llet. Evidentment, en arribar al final, he tingut una sensació ben estranya, la que la narració, que avançava amb una nocturnitat digna de la trompa més aclaparadora, s’estronca sense solta ni volta i fins aquí hem arribat. I això és clar que és una anticipació del final, només que de desenllaç, no n’hi ha.

S’ha valorat El castell com una al·legoria del poder omnímode, de la burocràcia impenetrable, de la xenofòbia, ja que K. no és res més que un estranger. Monstres tots ells de la modernitat del segle XX, que d’una manera o altra encara arrosseguem a dia d’avui. En tot cas, crida l’atenció la contraposició bestial entre un l’individu que només compta amb la seua pròpia determinació com a actiu i una societat de funcionament vertical per a qui la circumstància humana no inspira més que desdeny i displicència.

Una novel·la d’un expressionisme retorçut que fa pensar en el cinema mut d’aquells humoristes precursors del surrealisme.

PS: A l’hora d’escriure l’entrada, retrobo Jordi Llovet en la seua columna habitual a El País, parlant de “La vida de Kafka, i la Història” encara no fa un mes. Després, llegeixo a l’Ara llegim que Jordi Nopca recomana Kafka de Reiner Stach, biografia de la qual parla Llovet, i Poesia completa, de Lluís Solà. No he trobat en línia la portada de l’edició que he llegit.

Anuncis

Un pensament sobre “El castell

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s