El caso Moro

Sóc en una llibreria del centre de Barcelona buscant una cosa absolutament diferent i em trobo aquest títol en un prestatge on no sé si acaba de correspondre. Quan portes un cert temps amb una mateixa seguida que et té ocupat i no et deixa fer res més, sempre és grata la sorpresa de trobar una finestra oberta per on mirar enfora des del punt de vista personal. Així que, rendint-me a la curiositat que m’assalta, em quedo l’exemplar d’El caso Moro.

Hi va haver una època, a finals del segle XX, que vaig descobrir Leonardo Sciascia i altres novel·listes italians coetanis i m’hi vaig aficionar. Feien una literatura fàcil de llegir, que presentava un món diferent i proper de l’espanyolitat cultural, de vegades amb algunes connexions interessants, com ara Els oncles de Sicíclia, del mateix Sciascia, en què es parla d’italians que van participar en la Guerra Civil Espanyola i com els va anar; de vegades amb incursions en el fenomen de la màfia, tan punyent en aquella època, que representava una deu inacabable d’arguments novel·lístics i un fenomen social que atreia la meua curiositat. Per això, retrobar aquest títol, en què Sciascia parla del cas del segrest i assassinat del polític democristià Aldo Moro, al 1978, m’arrossega a la lectura, fins i tot passant davant d’altres que tinc encetades.

Aldo Moro va morir el 1978, quan jo tenia dotze anys. Recordo que se’n va parlar durant molt de temps, els mesos que va durar el seu segrest i encara durant molt de temps, fins que les revingudes de la política italiana, entrampada a no deixar accedir al govern un partit comunista occidental, majoritari entre l’electorat, van fer oblidar amb els seus nous embolics, el terrorisme de les Brigate Rosse. Era una època en què les organitzacions terroristes i l’exercici de la violència com a recurs en la lluita política encara no havien passat a la Història de l’Europa occidental. El seu cas i tot el que va envoltar-lo, vist des del punt de vista del diputat radical Leonardo Sciasica d’aleshores constitueix un testimoni de primera mà per formar-se una idea aproximada de les circumstàncies d’un esdeveniment que va commoure l’opinió pública internacional del moment.

Desconeixia que Scascia hagués estat diputat i del Partit Radical en aquella època. El llibre, molt periodístic, és un dietari sobre els esdeveniments escaiguts entre el segrest de Moro, el 16 de març de 1978 a la Via Fani de Roma, en què van morir cinc escortes del líder democristià; i el 9 de maig, en què va trobar-se el cadàver de Moro al maleter d’un Renault 4 aparcat al centre de la capital. S’estén encara fins al juny, en què van succeir-se a la premsa italiana informacions referents als esdeveniments que van envoltar el cas. Inclou també una cronologia dels esdeveniments i l’informe de la comissió parlamentària d’investigació sobre els crims de la Via Fini, el segrest i assassinat de Moro i l’estratègia i els objectius dels terroristes, que va redactar el mateix Leonardo Sciascia. Aquest informe, presentat el 22 de juny de 1982 aporta informacions noves i alhora constitueix la conclusió del dietari escrit en calent l’agost de 1978. Com no podia ser d’una altra manera, el dietari inclou la transcripció de les cartes que el mateix Aldo Moro va escriure des del captiveri, adreçades a la seua família, al partit i a la opinió pública, que els terroristes s’encarregaven de fer arribar als diaris perquè les publiquessen en exclusiva, en una dinàmica de guerra psicològica que va generar una psicosi col·lectiva i va sotmetre la democràcia italiana a una prova inusitada.

Els intersticis dels esdeveniments històrics semblen insondables moltes vegades. El que acabem coneixent d’uns determinats esdeveniments com ara el que tracta el llibre o qualssevol altres de més propers és només una part, ben sovint merament superficial, del que passa en realitat, que passa sempre a les fosques, entre les bambolines del teatre de l’opinió pública, aleshores ocupada pels diaris i la televisió, i avui multiplicada per les xarxes socials. I les xarxes socials, almenys al nostre país, encara no hem trobat com poden operar a priori sobre la transparència del sistema polític, social i econòmic. Allò que anomenen Justícia, que forma part de l’estructura de l’estat, encara va amb més retard. L’actuació de la policia i dels serveis d’espionatge oficials es caracteritza per una opacitat moltes vegades inassequible al control del sistema democràtic. Ja no diguem res de les organitzacions clandestines ni de les xarxes delictives que s’aprofiten del sistema econòmic per amassar fortunes de manera fraudulenta.

Les irregularitats en una situació excepcional com la del cas Moro, com ara la facilitat amb què es movien els terroristes als nassos de la policia o l’actitud del partit democristià, que va abandonar a la seua sort el seu lider, posen en evidència fins a quin punt hi ha diferències entre els principis proclamats i el funcionament real de les coses entre els agents de l’esfera pública, entre l’interès general i els interessos particulars vinculats a l’exercici real del poder, econòmic i social sobretot, però amb una clara influència en el poder polític.

L’aventura tràgica d’Aldo Moro, resseguida fil per randa per Leonardo Sciascia en el dietari del seu suplici i mort , constitueix un referent per reflexionar sobre la dinàmica del poder i sobre el que realment importa a les persones en les situacions límit davant els interessos del poder. Una lectura apassionant.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s