La filla del drapaire

Pep Bertran és un autor de Mataró que va fent la seua obra entre la narrativa de les seues novel·les i l’assaig del seu blog, de nom prou il·lustratiu: Bertranades. Un nom que ja apunta la singularitat de la seua personalitat creativa. Format entre el periodisme, el cinema i la psicologia, Pep Bertran va contruint amb amb la seua obra narrativa un estil novel·lesc característic, del tot impermeable a res més que no siga la pulsió artística de la seua propia creativitat. D’aquesta manera, va construint un món narratiu personal, en què La filla del drapaire s’insereix en la continuïtat de la ficció traçada amb La RiberaUna vida regalada, obres ambientades al Born, a Barcelona i centrades en la personalitat d’un escriptor que parla en primera persona i que fa entrar el lector en el joc de la ficció donant-li a entendre que és el transsumpte literari del propi autor.

L’estructura narrativa de La filla del drapaire reprodueix la línia narrativa de l’autor, basada en l’explotació argumental d’un plantejament inicial consistent en uns pocs personatges i la veu narrativa característica. D’entre aquests pocs personatges n’hi ha un que tiba de la novel·la, que la fa avançar. En aquest cas, es tracta de la Bàrbara. És un personatge molt decidit, convençut, que té un origen social desclassat i uns objectius de realització vital que poden identificar-se clarament com a burgesos neoliberals, ja que la seua concepció de l’èxit personal coincideix  amb els paràmetres de l’èxit social propi d’aquesta ideologia. D’altra banda, el seu nom ja dona compte de la seua personalitat i de la seua complexió física.

El narrador, un flâneur, indolent, narcisista i asocial, només viu per a l’escriptura i el sexe. La seua existència consisteix a bambar pel Born i captar noies per anar-se-n’hi al llit. Després, destil·la les seues experiències badocaires i lúbriques en uns escrits que tampoc no tenen més objectiu que construir una biografia pròpia, com si l’escriptura fos, en realitat, l’única manera de conèixer-se i ordenar una vida de pedra rodant, despreocupada de les convencions socials però amb un problema greu d’identitat de resultes d’una vida dissolvent, tan sols contrarestada amb un cert romanticisme que humanitza el personatge.

L’argument de la novel·la, el seu motor narratiu, és la dissecció psicològica dels personatges. La resta no importa. La història podria situar-se en qualsevol altre escenari i tan sols canviaria el decorat de fons, perquè el que en realitat importa és la progressió psicològica dels personatges i de la seua relació. L’evolució i el desenllaç que se’n deriva prometen una lectura àgil, en què cada detall hi és per reforçar aquesta anàlisi, la descripció d’unes maneres de ser  expressada amb força i detall alhora.

El resultat és un llenguatge literari alhora fresc i complex. L’autor hi combina un llenguatge literari, culte, fins específic, amb un registre col·loquial amb vulgarismes. La literatura de Pep Bertran i aquesta novel·la en concret fan pensar en la consistència del català com a llengua literària i com a llengua corrent. El llenguatge de La filla del drapaire té aquests estrat íntimament relligats en un equilibri molt ben trobat, que dóna compte de la vitalitat de la llengua catalana tant en el registre literari com en el col·loquial. Perquè en el registre col·loquial del català tampoc no hi caben els manlleus generats pel desanivellament sociolingüístic. Llegint aquesta novel·la, es veu que hi ha un català col·loquial amb vulgarismes propis. Només cal que l’escritpor sigui lingüísticament competent.

Al final, el tractament de la resolució del conflicte narratiu resulta nou en relació a novel·les anteriors i traspua un cert to elegíac que potser apunta a una maduresa en el punt de vista, la cosmovisió de l’autor. Cap al final, el narrador que s’adreça al lector en primera persona, escriu que “tot escrit autobiogràfic és una ficció”, com resulta ser efectivament el que llegeix el lector . Impossible discutir-li-ho, sobretot quan ell mateix parla des de la ficció. L’autor mateix juga amb l’ambivalència entre ficció i autobiografia en parlar de la novel·la en el seu blog. Girant l’expressió, podria dir-se, ara en referència a l’autor, que tota ficció és, també, un escrit autobiogràfic.

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s