Els dies 7 i 8 d’octubre de 2017 van tenir lloc a Sant Carles de la Ràpita i Roquetes respectivament els dos primers actes de “Versos contra la violència”, una iniciativa relacionada amb el col·lectiu diLLUMS d’Arts al Forn, que s’aplega a Tortosa mensualment i està constituït sobretot per gent de la lletra escrita. Aquests actes volien ser una resposta des de la creació artística a les agressions que van tenir lloc en aquests pobles l’1O, el dia del referèndum d’autodeterminació, per part de la Guàrdia Civil, i van consistir en la lectura pública de creacions poètiques.
Aquests actes van donar lloc a un moviment que es va anar estenent com una taca d’oli per altres pobles i ciutats de les Terres de l’Ebre i de més enllà, en què es mostrava la solidaritat amb les víctimes de la violència de l’1O. A finals de 2017 va aparèixer la iniciativa de convertir tots aquells versos contra la violència en un llibre. En aquell moment, vaig rebre la invitació de Jesús M. Tibau, un dels impulsors de la iniciativa, per aportar el meu escrit al volum.
Jesús mateix ja va dir-me que no calia que es tractés d’un poema, sinó que n’hi havia prou que fos un escrit contra la violència, específicament contra la violència de l’1O. Així que vaig reprendre l’article d’opinió que per causes diverses havia deixat de practicar feia més o menys un any i vaig escriure “El nostre determini“. No em veia amb cor d’improvisar un poema contra la violència sobretot a causa del llenguatge reconcentrat que, al meu parer, caracteritza la poesia. Admiro la gent que escriu poesia a hores d’ara. És més: diria que a l’independentisme li cal una poesia nova, una poesia que parle específicament de la realitat política actual, que n’extraga els significants més destacats i done expressió al sentir popular. Això o repetir el llenguatge de les cançons antifranquistes, que és el que sol passar en les manifestacions multitudinàries en què es busquen símbols musicats, pràcticament himnes populars contra la repressió. És veritat que, segurament, potser es tracte de la mateixa repressió i d’aquí que es produïsca aquesta repetició. Però igualment seria bo, molt bo, que la realitat actual comptés també amb els seus poemes, aptes per ser musicats i cantats massivament. Amb tot, com dic, no m’hi veia capaç i vaig recórrer a l’article d’opinió. Al capdavall, en l’articulisme també hi ha un cert marge per a la lírica, sobretot si s’empren referents poètics a bastament coneguts i compartits pel públic destinatari.
El llibre va aparèixer de la mà d’Onada Edicions i amb finalitats benèfiques, ja que els guanys de la venda van destinats a proporcionar exemplars als centres d’ensenyament. Al cap de poc va estrenar-se’n l’espectacle teatral d’adaptació, obra de Valer Gisbert. L’estrena va tenir lloc a Tortosa el 29 de desembre i el 6 d’abril de 2018 s’ha repetit a Amposta. Entremig, els actes de lectura pública de poemes i altres escrits, inclosos o no al llibre, de la mà dels autors i autores que hi van aportar textos o que s’hi han afegit per participar, ha anat girant per llocs diversos. Hi vaig participar personalment en el de Falset, segurament el que em queda més a prop dels que s’han fet per distància i disponibilitat, el diumenge 29 de gener en una sessió matinal a l’escola Antoni Vilanova, que va ser justament col·legi electoral l’1O.
Va tractar-se d’un acte senzill i emotiu. Organitzat per Fede Cortés, a qui es deu en molt bona mesura la meua presència aquell dia, va comptar amb la intervenció d’autors i cantants, entre els quals hi havia Raimond Aguiló i Baltasar Casanova, amics de Fato i lletres, i la presència d’una cinquantena llarga de persones, entre les quals el regidor de cultura falsetà, Miquel Puig, analista de l’actualitat al programa Més324, que seguisc habitualment i amb qui vam parlar breument de les impressions de l’acte.
A les persones que escrivim, cadascú des de la posició que ho fem, ens afecta la realitat que vivim en el sentit que parlar-ne o no en els nostres escrits significa un posicionament davant esdeveniments que demanen parlar-ne del moment que el fet mateix de callar o no callar ja implica una presa de posició. Per les mateixes característiques polítiques dels fets i perquè entre més coses impliquen un atac frontal a la llibertat d’expressió. Perquè de fet aquest atac a la llibertat d’expressió forma part d’una estratègia per dominar una voluntat popular que necessita expressar-se en llibertat per definir, d’aquesta manera, el seu futur. És a dir, de manera democràtica.
El paper sempre guanya la pedra, resa la coberta de Versos contra la violència. Fem que així siga.
TRITICÀRIA 