Res no és personal

Preparant l’edició de 2018 de l’Estiu Literari al Maestrat, se’m va suggerir la possibilitat d’incloure el títol Res no és personal com a llibre del club de lectura. El fet que es tractés d’un llibre de poesia que havia de ser novetat editorial i, sobretot, que Joan Elies Adell en fos l’autor, va determinar la tria d’aqueix any. Joan Elies Adell, vinarossenc que recordo dels temps remots dels premis Alambor, a on vam coincidir per primera vegada, va ser inclòs en l’antologia Imparables (2004), grup literari generacional que va ocupar l’estrada a començaments de segle.  És a dir que el club de lectura va permetre’s el luxe de comptar amb un poeta de primera línia. Oimés quan pocs mesos més tard va ser nomenat director de la Institució de les Lletres Catalanes. Va ser una sort de conjuntura, ja que al març de 2019 va deixar el càrrec.

Res no és personal, per tant, és un llibre escrit abans del pas per la direcció de la ILC i molt lligat a la circumstància vital del poeta. Ja fa temps, la vida va portar Joan Elies Adell a treballar a l’Alguer per a la Generalitat de Catalunya i a la ciutat catalana de Sardenya va quedar-se a viure. Resseguint la tònica de llibres anteriors com Escandall (2014) o La degradació natural dels objectes (2004), el poeta transita per la revisió de l’itinerari vital del seu propi jo poètic. Escrit en tres parts, Res no és personal és un llarg poema escrit en tirades de versos octosíl·labs sense rima, unes característiques formals idònies per al to narratiu d’un discurs en primera persona en què el títol i les citacions inicials juguen amb l’equívoc que, de fet, tot pot considerar-se íntimament imbricat a la persona i, doncs, totes les persones, sense distinció ni matís, comparteixen l’experiència vital de l’existència. 

A la primera i segona parts, el jo poètic porta a terme una introspecció en el record i l’oblit i es planteja interrogants que constitueixen moments de tensió poètica; s’hi evoca l’adolescència i la joventut, aquells moments de construcció de la identitat individual, entre les lectures i la música. La tercera part transita entre el record d’una trajectòria professional que arranca amb els estudis i arriba fins al present, un present marcat per dues dones: la mare del poeta, presència viva del passat, i Maria Grazia, que dona a la vida del poeta un sentit nou. 

En un moment del poema, el jo poètic, passant de la primera a la segona persona, es pregunta: “Qui ets tu ara?” Aquesta interrogació retòrica sobre la identitat actual podria entendre’s com la clau de volta que sosté l’argumentari poètic de Res no és personal. Si la construcció de la identitat en l’adolescència i la joventut és la raó de ser primigènia de l’existència humana, el pas del temps, el record i l’oblit modulen aquesta identitat fins a arribar en una maduresa en què el jo poètic, aquesta identitat s’ha transformat en una altra persona, en un altre jo diferent d’aquell que jugava a pilota al solar de vora casa els pares. La tensió poètica platejada per les interrogacions retòriques que apareixen tot al llarg del poema podrien fer pensar en un pessimisme existencial destilat versos enllà. Això no obstant, a la tercera part, molt cap al final, el jo poètic formula una poesia esperançada en la vida actual, al costat de Maria Grazia. El poema es clou amb la imatge poètica de la doble posta de sol abans i després de viatjar en avió entre Barcelona i l’Alguer, en aquest nomadisme vital que sembla formular el poeta després d’un periple creatiu en què ha construït una topografia personal per submergir-se, tirar l’escandall, en la seua pròpia identitat.

Després de tot, Res no és personal és també una indagació sobre el llenguatge poètic, o sobre el llenguatge en general, sobre les paraules, per discernir el poder que tenen com a garants de la memòria i, doncs, com a expressió de la identitat personal que va transformant-se al llarg de la vida. Perquè el jo poètic també reflexiona sobre la poesia.

Finalment, valdria la pena apuntar que Res no és personal, tal com suggereix la imatge final de la doble posta de sol, és literatura entre Vinaròs i l’Alguer, i constitueix una connexió entre llocs del mateix horitzó cultural i lingüístic compartit. Vist des del Maestrat, l’exotisme aparent de l’Alguer parla d’universalitat. El poema de Joan Elies Adell també hi remet amb aquest doble joc del títol, cosa que demostra com allò més local, més personal, és alhora més universal. Faríem bé de tenir-ho present.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s