Pluja seca

Pluja seca. Carta del papa a la reina Maria és una de les poques obres específicament teatrals de Jaume Cabré. Va representar-se a la sala petita del Teatre Nacional de Catalunya a començaments de 2001 sota la direcció de Joan Castells. El text de l’obra va editar-se un any abans amb el pròleg “Jaume Cabré i el sentit de la ficció teatral” de Jaume Aulet.

L’obra, ambientada al castell de Peníscola, se situa en el 1423, just en el moment posterior a la mort de Pero Martines de Luna (heu llegit bé: Pero, en aragonès), el papa cismàtic Benet XIII, i alterna aquell moment històric amb l’actualitat contemporània, de manera que l’autor estableix un joc temporal entre un passat que la ficció teatral posa en qüestió i un present en què les aparences i les relacions de poder administren la memòria.

La història diu que, a la mort de Benet XIII, la cúria peniscolana, formada per tan sols tres cardenals, va elegir Gil Sanxis Munyós, l’anomenat Papa Munyós, com successor seu (1424), amb el nom de Climent VIII, i no va ser fins a cinc anys més tard que ell i la cúria que el seguia van acatar la disciplina romana i van tancar l’anomenat Cisma d’Occident, en un acte a l’arxiprestal de Sant Mateu, aleshores seu del Maestrat de Montesa.

Pluja seca planteja una història alternativa segons la qual Climent VIII no hauria estat el successor directe de Benet XIII, sinó que entremig hauria estat nomenat un tal Berenguer I, de resultes de la dinàmica de les forces que interactuaven en aquell moment al si de la cúria, que potser a l’obra s’justa prou a una realitat històrica de precarietat en efectius i recursos, al caire del desastre, i a més trufada per la presència d’un traïdor a les ordres de Martí V, el papa de Roma elegit en el Concili de Constança (1417); de manera que, a més dels cardenals històrics, n’hi ha uns altres, Bernat de Solsona i Domènec Bonafè, que articulen aquesta ficció alternativa a la realitat històrica. En concret, Bernat de Solsona és aquest papa alternatiu que acaba cenyint la tiara durant menys d’un dia a causa del col·lapse a què havien arribat les votacions per a l’elecció d’un nou papa, i ho fa amb el nom de Berenguer I. Aquest Berenguer I, que només té temps d’escriure una llarga carta a la reina Maria, durant la nit, en què la pluja seca s’abat sobre el castell templer de Peníscola, és una mena de baula perduda que centra la tensió dramàtica i la reflexió que l’autor basteix sobre les relacions de poder. Aquesta carta, que els enemics de Berenguer I, determinats a eliminar-lo la mateixa nit del seu nomenament, no van poder interceptar, és l’únic document que avalaria l’existència d’un papa desconegut.

© ©Teresa Miró/TNC

El fil originat en aquesta carta basteix la línia dramàtica de l’actualitat, en què historiadors consagrats, novells i diguem-ne locals malden per fer prevaldre el seu discurs. No cal dir que l’historiador consagrat, l’especialista que ha bastit el discurs comunament acceptat sobre la realitat històrica de Benet XIII i la cort papal de Peníscola, farà el que convinga perquè aquest discurs continue inalterat, encara que haja de fer desaparèixer la prova que el desmunta, en el que és la reproducció actual de la lluita pel poder al voltant del discurs sobre la memòria de la lluita a mort en el si de la cúria papal peniscolana del segle XV.

Més enllà de la solució dramàtica que l’autor dona com a sortida dels dos fils argumentals, Pluja seca és una mostra de com la realitat dels fets pot arribar a retorçar-se i com els interessos dels poderosos poden incidir en els assumptes humans fins a fer-los tornar el contrari del que hauria de ser, fins que la realitat s’adapta a les conveniències de qui té la paella pel mànec. Talment, això mateix fa l’autor amb la realitat històrica, amb l’alternança de lapses temporals al llarg dels dos actes de l’obra.

Encara podria fer-se una lectura de l’obra en clau diguem-ne estrictament local. És clar que Peníscola ha explotat i explota la figura de Benet XIII com a atractiu turístic. En forma part com en forma part el piromusical de les festes, que també apareix a l’obra com a paral·lel actual d’aquella pluja seca de la nit en què Bereguer I va escriure la seva carta secreta. Sens dubte, reproduir l’obra en la seua ubicació real, al castell, seria una acció potser sense precedents. No cal dir que és una proposta amb nul·les possibilitats d’èxit, perquè el model cultural municipal transita per uns altres viaranys, del tot allunyats de les obres teatrals d’autors catalans i actes de prestigi del bo. I ara no direm res de festivals de cinema. Però en tot cas, seria gairebé un somni veure-hi representada aquesta obra. Almenys serviria per autocentrar culturalment el castell més visitat d’Espanya.

Pluja seca forma part d’un univers de ficció que l’autor potser amb una carrera literària més significativa del panorama literari català d’avui va desenvolupar al voltant d’uns referents territorials que inclourien la Ràpita i el monestir de Benifassà, aspectes poc coneguts d’una literatura de grans dimensions que té en aquestes fites una part important de l’imaginari de Jaume Cabré.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s