Hi ha moltes maneres d’escriure i el format del blog segurament n’és uns de determinada, una més. Avui, al cap del temps del sorgiment de les xarxes socials, el blog original, aquell invent rudimentari que, tanmateix, va substituir la web pelada 1.0 ha vist com es dissolia la seua capacitat d’aplicació, ha perdut protagonisme davant l’arribada de ginys més assequibles a la disponibilitat de temps i d’habilitats.
Que les xarxes socials són plataformes d’empreses privades que fan el mateix negoci que un dia van fundar les companyies telefòniques a partir del cabdal inesgotable de xerrera dels usuaris és cosa que no s’hauria de predre de vista. La captació de l’atenció del públic amb finalitats comercials, i també polítiques, tal com s’ha vist darrerament, en què tot un mandatari mundial acaba sent banejat de la xarxa socials a on ha abocat mentides fins a fer tremolar els fonaments del seu propi estat, és l’altre gran què de les xarxes socials. Sense voler atiar la conspiranoia, aquesta captació de l’atenció sembla destinada a distreure els ànims i arrossegar-los, és a dir manipular-los, en bnefici de dictats que s’escapen a la simple percepció.
En aquest sentit, el blog, l’apunt, permet una creativitat que altres xarxes, destinades al microtext, a la imatge, etcètera, no permeten, o no tenen per objectiu preferent. En aquest sentit, el format distés de l’apunt és un bon suport per a la reflexió i per a l’expansió de la imaginació. I, no cal dir-ho, per a la satisfacció del simple plaer d’escriure més enllà de l’atenció del públic que t’has acabat creant com a amic, una convenció que pot acabar subvertint el contingut semàntic d’aquesta paraula.
Encara que només siga perquè alguna cosa has de fer quan et venen ganes d’escriure mentre s’actualitza el sistema operatiu de l’ordinador i has d’escriure a la tauleta.
TRITICÀRIA 