Aquestes ratlles veuen la llum alhora que té lloc la primera presentació pública d’Estrella de mar, a l’Abacus del Poblenou, a Barcelona, en el marc del Llibrestiu 2021. Recórrec al blog per aclarir quatre idees en aquest sentit, com solc fer de fa temps.
La novel·la té el seu origen en circumstàncies professionals i familiars. En primer lloc, la vida al Maresme havia d’acabar portant a escriure alguna història que hi estigués ambientada, com he fet en ocasions anteriors (Privacitat garantida, El tren de la platja). Segurament, aquesta és la de més entitat literària, almenys pel que fa a la intenció creativa. En segon lloc, la dedicació de temps al treball en el terreny de la literatura juvenil, vinculada al programa El Gust per la Lectura, va generar una proximitat, una familiaritat amb aquesta àrea de la literatura, tant amb relació als clàssics universals i catalans com a la producció més actual. Després l’experiència a les aules, específicament en la darrera etapa d’exercici docent amb alumnes, de 2012 a 2015, va proporcionar-me el contacte directe amb el col·lectiu adolescent de l’institut i la coneixença de casos particulars per via de tutoria individual. Una pràctica que d’altra banda he fet des de 1990.
Acabava de publicar Màxima discreció i, tot i que tenia en ment fer-ne la continuació, volia provar alguna cosa diferent, molt en la dinàmica de la incursió que vaig practicant en l’escriptura creativa. Això i el fet de tenir un fill que justament acabava la secundària aquell any va portar-me a plantejar-me l’escriptura d’una novel·la juvenil. Setze anys és una edat crucial. Hi ha partidaris d’atorgar en aquesta edat la majoria d’edat i jo en soc un. El fet que a partir dels setze anys ja es puguen fer algunes coses pròpies o pròximes a les possibilitats dels adults, no em convenç. L’emancipació dels joves hauria de ser una fita de la societat i, en canvi, es tracta d’un col·lectiu que tot just es troba a la cua de les prioritats polítiques i socials. Així és que el moment en què es posen les primeres peces sòlides de l’edifici de la personalitat correspon a una època de la vida en què les persones d’aquesta edat han de fer front a la seua pròpia transformació alhora que miren de quadrar en l’entorn on viuen. I quadrar no vol dir adaptar-s’hi, plegar-s’hi necessàriament. La incursió creativa en aquest territori, que no havia practicat anteriorment, suposava un repte que em venia molt de gust encarar.
El títol del llibre simbolitza la trama central de la novel·la i pren com a motiu l’adorn d’un collaret, una peça que pot remetre, com és el cas, a la relació entre les persones, als presents, als regals, és a dir, a l’establiment de vincles afectius, emocionals i també socials. És el collaret que apareix a la coberta, a la sorra d’una platja deserta en un estiu de mar ben blau i cel diàfan, lluminós. Una imatge que és una crida a la il·lusió de llegir el llibre per veure què hi passa, en aqueixa platja, en aquest món. Remet, doncs, a l’ambient en què se situa la narració tot fent-ne abstracció.
Arnau és el narrador protagonista d’Estrella de mar i tot el que s’hi pot llegir està enfocat des del seu punt de vista, eminentment subjectiu. L’elecció d’aquest punt de vista és també, en si mateixa, una incursió en una tècnica narrativa determinada, que no havia experimentat abans de la manera que ho faig aquí. Això suposa un canvi de perspectiva important, radical. M’interessava assajar de transmetre una sensibilitat, una manera d’entendre i de viure el món. Això pot semblar difícil de posar en pràctica i de fet ho és, perquè la distància existent en aquest cas entre l’autor i la veu narrativa està molt condicionada, molt delimitada. Això no obstant, la memòria vital acompanya la imaginació en l’exercici de subjectivitat que comporta. Entrar en la intimitat del personatge sense distàncies entremig, sinó justament situant el lector en un diàleg directe amb la veu narrativa, va ser un dels objectius que vaig intentar assolir, de manera que la novel·la, ben realista, s’aproximés com més millor a una versemblança diguem-ne de primera mà. Aquest és, ben mirat, l’enfocament que tenia pensat per a aquesta història de creixement, de formació.
Arnau escriu la seua història personal al final d’un estiu que ha signficat molt per a la seua trajectòria vital, a compte dels canvis que ha hagut d’afrontar. En aquest sentit, Estrella de mar té caràcter de confessió personal, motivada segons el protagonista per la seua incapacitat per fer vídeos. En aquesta època, o potser en l’època en què se situa la novel·la, és a dir, en plena crisi econòmica dels anys posteriors a 2008, el més normal seria que es dediqués a explicar-se per Youtube, però no hi té traça. A més, el que ha d’explicar ateny la seua pròpia intimitat i és més fàcil escriure-ho a l’ordinador i desar-ho en un arxiu de text que no penjar-ho a la xarxa. Arnau no és un exhibicionista i en això hi ha la reivindicació d’una sensibilitat concreta. En aquest sentit, la contracoberta recull la dialèctica en què es mou el personatge tot al llarg de la història que conta.
Apunto per acabar alguns temes que hi apareixen. Es tracta d’una història que, sobretot, tracta de les primeres relacions amoroses amb algunes referències a la sexualitat masculina en aquest context. És una temàtica que intenta connectar amb la concepció actual de gènere, una condició en transformació, que aquí es tracta en format narratiu. També toca la interculturalitat, les drogues i, en definitiva, l’adaptació al canvi i la incertesa davant el futur. Tot vist amb els ulls dels setze anys.
TRITICÀRIA 