El pou dels maquis

Moltes vegades m’he trobat amb el ploricó del final de la parla catalana i la murga que el català literari i el català parlat s’allunyen com dos planetes destinats al forat negre de la desaparició. Hi ha molt d’inútil que es pensa que el seu melic és el centre del món i que la realitat sociolingüística que viu al seu barri és la realitat dels Països Catalans. Ah no, que és que només estava benpensant en termes que, al capdavall, coincideixen amb les magrejades comunitats autònomes. 

Acabo de llegir de fa poc El pou dels maquis, de Margarida Aritzeta. Vaig rebre el llibre de mans de l’autora, al Tiana Negra de 2016, que me’l va dedicar per la fixació compartida pel fenomen de la guerrilla contra el franquisme. Abans de fer-ne la lectura, vaig deixar el llibre a mon pare, que va viure de xiquet al Camp de Tarragona, i fa poc vaig recuperar-lo i he tingut ocasió de llegir-lo amb aquest retard. Un retard crònic cada vegada més acusat.

Publicat al 2013, doncs, l’he llegit amb nou anys de retard. Aquest fet podria condicionar-ne la lectura feta en el sentit que el pas del temps exercisca una degradació sobre allò escrit, però no és el cas; ans al contrari, l’actualitat de la memòria democràtica referma la vigència de la història que conta El pou dels maquis i l’experiència d’endinsar-se en la lectura i en el coneixement del que narra, amb les referències que incorpora, porten el lector a un territori literari molt difícil d’assolir. 

Buscant coses del llibre, trobes que El pou dels maquis és una novel·la històrica en el sentit més estricte del terme, es a dir, els fets històrics que s’hi narren estan documentats i són narrats amb una versemblança coincident amb la veracitat. Llavors, la novel·lista recrea els diàlegs i les interaccions entre els personatges amb un mestratge i amb un llenguatge tan genuí, que fa que aquest vessant de la novel·la semble igualment veraç, sobretot tenint en compte que ella mateixa va viure en primera persona les conseqüències de la presència del maquis a la masia Cardellà de Valls, fet i fet, el mas pairal on va nàixer.

Així, la reproducció dels diàlegs i de la manera de parlar dels personatges de la novel·la, que són històrics, es mostra amb la vivacitat pròpia d’una parla àgil i amb recursos expressius propis. Amb nervi social i creatiu alhora, com correspon a una llengua viva i plena.

Després d’El pou dels maquis va venir El pou dels maquis. Els fets, els documents, en què s’explica el procés de documentació de la novel·la, que inclou entrevistes als supervivents. I que rebla el clau de la veracitat del que conta la novel·la. No conec gaires casos semblants en què el procés de documentació done lloc a una seqüela de la novel·la, segurament perquè la recuperació de la memòria de la que es coneix com a “Caiguda dels 80” queda magistralment reflectida en la novel·la. La detenció i procés dels integrants de l’Agrupació Guerrillera de Catalunya, actius a finals de la dècada dels quaranta, amb la presència de quatre guerrillers camuflats a la mateixa masia Cardellà, ofereix un argument narratiu molt ben retrucat en una narració desimbolta, amb salts en el temps, que inclou des de la nota íntima fins a la referència gairebé de reportatge. 

Una novel·la testimoni d’una època eclipsada pel plantejament del règim borbònic actual i el pas del temps, que les lleis de memòria democràtica no se sap ben bé si acaben de legitimar o d’enfonsar en la banalitat del ja us ho fareu si voleu res. En qualsevol cas, la novel·la conté un monument a la parla viva del Camp de Tarragona malgrat el sistema de reproducció ortogràfica que s’hi fa servir en ocasions.