Lectura en digital



 Presentació

Les paraules que segueixen formen part de l’aportació feta al Congrés dels Escriptors en Llengua Catalana organitzat per l’AELC els passat 1 i 2 de desembre a Fabra i Coats, a Barcelona. En el marc de la taula de treball de dedicada a “Nous canals? Nous públics? El món digital i la web 2.0″, vaig participar-hi parlant de la lectura en digital. La tria de la temàtica venia determinada per haver participat, al 2012, en l’elaboració de Lectura en digital, número de la col·lecció TAC  del Departament d’Ensenyament. Aquella primera aproximació, que ha anat donant algun altre fruit, va servir per actualitzar coneixements sobre la lectura en temps de revolució digital.

Introducció

Llegir en temps de la revolució digital és una qüestió que d’entrada sembla interessant a qui es dedica a escriure. També a qui es dedica a ensenyar a llegir i a educar el gust per la lectura. D’entrada, dos aspectes criden l’atenció en relació a la lectura en aquest context, si entenem el concepte lectura en el sentit més genèric de l’expressió: com a acció de llegir tot el que es posa a la vista. En primer lloc, interessa saber quin impacte té la digitalització en la lectura com a activitat. Més específicament, en la lectura literària. En segon lloc, sembla lògic pensar que en les condicions per a la lectura creades per la digitalització hi han aparegut nous perfils de lector, lectors i lectores que no responen a les mateixes característiques pròpies de la lectura en paper.

Si ens fixem a la relació establerta entre la digitalització i el fet de llegir en general i de llegir literatura en particular, podem detectar alguns comportaments que venen al cas del que volem tractar. En realitat, ja fa temps que el llibre electrònic és una realitat si bé no s’ha produït aquell canvi tecnològic que augurava que en un temps relativament curt el llibre de paper desapareixeria en favor seu. El llibre en paper persisteix i més aviat es pot parlar d’una certa resistència al suport electrònic. Hi ha motius de caire econòmic que fan pensar que el llibre electrònic no convé a segons quins actors i també es pot pensar que el rebuig a la digitalització de la lectura és, en realitat, simple rebuig a la lectura. No cal recórrer als índexs que descriuen aquest hàbit cultural per saber que, al nostre país, es llegeix poc i encara menys es llegeix literatura. Un segon comportament és el de la incorporació a la digitalització. Es tracta de la familiarització amb el suport electrònic que va començar amb l’ordinador de sobretaula i avui es concentra en el mòbil com a dispositiu. Això passant pel lector electrònic i la tauleta com a dispositius aptes per al pas del paper a la pantalla. Finalment, podem fer referència a qui ha crescut en aquest ecosistema de la digitalització, el té interioritzat com a propi i pot tenir la consideració de practicant de la lectura en pantalles. Cadascun d’aquests perfils manté una relació diferent amb la lectura en pantalles. Continua llegint

Anuncis

La ballarina de Berlín

El dia que vaig a la nova llibreria Dòria de Mataró a presentar La filla del drapaire de Pep Bertran, després dels oficis reglamentaris de la cosa, faig un cop d’ull als llibres que hi ha a la venda i compro La ballarina de Berlín de Joan Daniel Bezsonoff. La tria, feta entre tants altres títols abellidors, respon a una meua decantació per la literatura que es fa malgrat o fins i tot en contra dels èxits editorials i tot el rotllo publicitari que envolta el mercat del llibre. Això, en català, és a menor escala, però passa exactament el mateix que en el mercat en castellà. Si pots vendre per al gran públic, qui te’n fa estar? Sobretot si et creus que escrivint (de tot) pots arribar a final de mes. No cal explicar que la majoria de qui escriu en català es troba en una situació ben altra. I si és al Rosselló encara més, perquè la indiferència és doblada.

Si des del punt de vista de l’escriptura la cosa està així, des del punt de vista de lector la cosa ja entra en un univers fosc en què l’única guia digna de ser tinguda en compte és llegir el que em dona la gana, el que em ve de gust. I no fer cas del que es digui ni aquí ni allà, i encara menys el que mostra la publicitat.  Fugiu de la propaganda si voleu llegir alguna cosa que valga la pena. L’únic criteri vàlid és el gust propi i personal. No cal preocupar-se pel que no es coneix. Valorem allò que coneixem.

Dit això, la solvència narrativa de Joan Daniel Bezsonoff està més que contrastada. Hauria de ser lectura obligada en el grau de llengua i literatura catalanes, com a mínim, perquè els estudiants universitaris prenguessen consciència del jardí on s’estan posant i quin són els reptes de la seua dedicació, si és que s’hi acaben dedicant. I no vull dir dedicar-se a escriure, sinó a la llengua catalana. Continua llegint

El nostre determini

L’1O a Sant Carles de la Ràpita. Foto: aguaita.cat

Em costa molt fer proclames de res en concret, per més genèriques que siguen. Els grans principis de la humanitat, tot allò que conforma el paradigma de com hauríem de ser els humans, veiem que  a l’hora de la realitat s’adapta amb moltes falles, molt desigualment segons el lloc, el moment i el grup de gent a qui afecta. Però quan et toca de prop, quan ets tu qui s’ho troba de cara, és impossible inhibir-te’n. Ho he intentat durant els darrers mesos. Contenir les expressions i les emocions, no deixar-me arrossegar pels esdeveniments, no distraure-m’hi excessivament. I no he pogut. Perquè quan ets enmig la rambla o la riera i, com diria el poeta, baixa la desbocada força dels cavalls, et trobes concernit, els fets t’apel·len ineludiblement.  Continua llegint

Desde el más allá y otras historias

Feia temps que no tenia entre les mans un llibre d’historieta gràfica, així que quan em topeto Desde el más allá y otras historias d’H.P. Lovecraft l’adquireixo sense pensar-m’ho gaire, només fullejant-lo breument. Ignoro qui n’és l’il·lustrador. De fet, en aquell moment ni tan sols m’hi fixo. Segurament hi ha escriptors que vas revisitant al llarg del temps perquè són autors de culte. Els teus autors de culte.

Vaig conèixer Lovecraft de jove. A la Laboral de Tarragona, un company d’internat tenia un exemplar de Viajes al otro mundo. Ciclo de aventuras oníricas de Randolph Carter, editat per Alianza, amb una coberta que semblava la porta dels somnis abissals que sempre han estat marca de la casa de la ploma de Lovecraft. Llavors, estem parlant de 1982, encara era vigent el discurs de la connexió entre les drogues al·lucinògenes i la possibilitat d’accedir a una percepció diferent del món, a una altra dimensió, etcètera. Coses de la cultura hippy que encara aleshores arribava per aquests verals d’Occident. Així que el conreu del somnis com a dimensió diferent de la realitat i, encara més, l’accés a una percepció diferent de la dels sentits, que llavors predicava aquest discurs, devien tenir en Lovecraft un mestre arribat de les profunditats insondables del temps, no se sap com, per sacsejar la manera de veure el món que tenia un jovenel·lo de quinze anys a qui s’havien començat a obrir portes sense més ni més. En aquell moment, Sigmund Freud era un nom que començava a colar-se pels meus pavellons auditius. De totes aquestes possibilitats, com es pot esperar, no en tenia ni idea. I la conseqüència lògica, més enllà de la curiositat que tot allò m’inspirava, va ser com el descobriment de tot un món desconegut, una dimensió ignorada que s’obria per absorbir-me, per abduir-me. I tot això sense al·lucinògens entremig.  H.P. Lovecraft era un monstre, un forma de dissidència de la Humanitat que formava part d’una literatura que corria de mà en mà, que formava part d’una subcultura en què es jugava amb la ingenuïtat més ignorant, amb la imaginació per estrenar, amb productes alguns fantàstics i altres infectes que avui fa basarda fins i tot d’esmentar. Continua llegint

Topografia personal de l’arròs

Tot va començar el dia que ma mare va donar-me el paelló. Fins aleshores, ho havia ignorat tot sobre l’arròs, però el fet d’anar-me’n a viure a un pis d’estudiants canviava les coses de dalt a baix. De no saber res a haver d’aprendre’n la tècnica a base d’una recepta memoritzada i la pràctica de l’assaig-error. Els ingredients eren cosa de la supervivència. Vull dir de fer servir el que tens a mà. 

Més avant, quan la tècnica aplicada per defecte s’havia demostrat d’èxit progressiu però una mica erràtic, vaig adquirir Arrossos i paelles, de Lourdes March, un llibre que durant molt de temps ha estat per a mi com la bíblia de l’arròs. Ara acabo de saber que Lourdes March no és, com em pensava, una versió pretèrita de l’àvia Remei, sinó una periodista radiofònica que va fer la versió original El libro de la paella y de los arroces  com n’ha fet altres tants de títol susceptible de suspicàcia. El que ens pensem que és autèntic, doncs, sol escapar-se sovint a la capacitat real de comprovació. I això no obstant, el llibre és una mina, tant de receptes com d’informació al voltant de la menja.

Amb el reviscolament de la identitat valenciana i l’arribada d’Internet, vaig conèixer La cuina valencianauna web 1.0 de les primeres que van córrer per l’esfera catalanoparlant, que llavors anomenàvem catosfera, elaborada per Vicent Baldoví des de la Universitat de València amb textos del Martí Domínguez avi extrets d’Els nostres menjars (1978). Glòria a l’arròs a banda, la recepta del qual vaig finalment poder contrastar en aquesta font de primera mà. I ara que hi som, confesso no haver-me interessat mai gaire per la recepta de la paella valenciana canònica. Hi ha molt d’integrista d’aquesta variant, que en postula un abast campanaril, recalcitrant, com si les altres variants no tingueren dret a compartir el gentilici. La discussió sobre aquest cànon, doncs, és enconada i dura sempre fins que els comensals abandonen les paraules per passar als fets. Molt bé: l’extensió de la paella com a plat arriba fins a la Provença i afortunadament no tots els habitants d’aquesta banda de la Mediterrània s’hi posen tantes pedres al fetge.

Ja està clar que l’arròs, en aquestes latituds, suscita passions i dóna lloc als tòpics més mastegats, per això va deixar-me ben descol·locat que el cuiner Rafael Gauxachs, de la Casa dels Capellans de Traiguera, em fes descobrir l’arròs de barraca, segurament una recepta de la seua família, de la qual no havia sentit a parlar mai abans que col·laboràrem en La cuina de Traiguera, en què la fotografia esplèndida d’aquest plat ocupa la portada. La ruralitat que transmet, el seu caràcter estrictament tradicional, deslligat de l’estandardització culinària dels supermercats i de les parides innovadores, fan d’aquest plat un digne representant del sentit profund que té l’arròs en la nostra cuina i en la nostra societat: un menjar d’una versatilitat a prova de variacions i adaptacions.

Rebutgem la paella prefabricada per a turistes, però ja voldríem per a aquesta manera de cuinar l’arròs la projecció internacional d’altres invents com la pizza, un menjar també d’origen popular. Purisme i arròs no quadren. Deixeu-me un paelló, la resta corre a càrrec de la creativitat.

Escrit amb motiu de la trobada del grup Fato i lletres al Poble Nou del Delta. 10 de juny de 2017.

La filla del drapaire

Pep Bertran és un autor de Mataró que va fent la seua obra entre la narrativa de les seues novel·les i l’assaig del seu blog, de nom prou il·lustratiu: Bertranades. Un nom que ja apunta la singularitat de la seua personalitat creativa. Format entre el periodisme, el cinema i la psicologia, Pep Bertran va contruint amb amb la seua obra narrativa un estil novel·lesc característic, del tot impermeable a res més que no siga la pulsió artística de la seua propia creativitat. D’aquesta manera, va construint un món narratiu personal, en què La filla del drapaire s’insereix en la continuïtat de la ficció traçada amb La RiberaUna vida regalada, obres ambientades al Born, a Barcelona i centrades en la personalitat d’un escriptor que parla en primera persona i que fa entrar el lector en el joc de la ficció donant-li a entendre que és el transsumpte literari del propi autor.

L’estructura narrativa de La filla del drapaire reprodueix la línia narrativa de l’autor, basada en l’explotació argumental d’un plantejament inicial consistent en uns pocs personatges i la veu narrativa característica. D’entre aquests pocs personatges n’hi ha un que tiba de la novel·la, que la fa avançar. En aquest cas, es tracta de la Bàrbara. És un personatge molt decidit, convençut, que té un origen social desclassat i uns objectius de realització vital que poden identificar-se clarament com a burgesos neoliberals, ja que la seua concepció de l’èxit personal coincideix  amb els paràmetres de l’èxit social propi d’aquesta ideologia. D’altra banda, el seu nom ja dona compte de la seua personalitat i de la seua complexió física. Continua llegint

Glopades de riu

Vaig conèixer Gemma Pellissa en un curs de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Era el 2011 i el curs de Narratives pilotat per l’excepcional Olga Jornet va aplegar uns quants irreductibles de la lletra que buscàvem com esmolar l’eina. D’allà han sorgit unes quantes trajectòries creatives entre les quals cal apuntar la de la Gemma, que aleshores era estudiant de Filologia Catalana i ara brega per obrir-se pas com a professora de Secundària.

Glopades de riu és el seu primer títol, editat per l’editorial Voliana, de Jordi Solé. És un llibre breu, que a primera vista representa que serà molt fàcil de llegir, perquè vint-i-un contes es reparteixen una norantena de pàgines. El títol fa referència a l’Ebre, a la presència constant de l’Ebre en l’horitzó imaginari del seu Tivenys natal, que és on es descapdellen unes narracions situades cronològicament a les darreries del segle XX, en clara connexió amb l’univers infantil i juvenil de l’autora, recreat amb tota seguretat amb notes biogràfiques i amb la força d’un escenari natural que remet a l’èpica, als elements naturals que depassen la dimensió humana i constitueixen, encara sense fer-ne esment, un rerefons de ressonàncies mítiques. La il·lustració de la portada podria fer pensar en la calor estantissa d’una nit d’estiu a la llum pobra d’una bombeta qualsevol, al carrer o davant una casa perduda vora el riu. En la quietud característica dels llocs on aparentment no passa mai res. Continua llegint