Olives trencades i timó

[Pere Vicent Masià: Vent al mas de Caperó]

Ningú va arribar a explicar-se de manera més o menys aclaridora les raons que, els darrers dies de novembre de 1969, van portar el Climent Queralt a passar-se la corda pel coll i, d’una lleu inflexió del cos cap endavant, que precedí un sotrac escruixidor, restar suspés de la branca d’una olivera, les faccions desconjuntades, mirant al sol ponent de la tarda. L’estampa del cos penjat fou entrellucada de lluny estant pel Fermí Centelles, pastor, el qual, curiosament, tingué en vida la fatal facultat de trobar els cossos inermes de tres suïcidats. Entre els estupefactes participants del tristíssim seguici que acompanyà el difunt fins a la part posterior del cementeri, allà on eren sebollits els cossos d’aquells que morien sense els sagraments, hom comentava aquestes raons i totes les altres que hi poguessen aportar poca o molta llum.

Hom havia tingut sempre el Climent com una persona normal, com tants altres homes que ja no podien considerar-se joves, que havien passat les penalitats del temps de la fam, que havien hagut de passar pel servei militar perllongat dels anys de postguerra, que havien, en molts de casos, hagut d’agafar la casa i la família i traure-les endavant malgrat tot: les pèrdues, les absències, la marginació, el setge continu de l’autoritat de l’ordre. Uns, passada la infantesa de penúries i la joventut mediatitzada, van aconseguir casar-se de manera més o menys convencional; d’altres, com n’era el cas, havien restat fadrins, sense aconseguir de portar a terme la seua oportunitat matrimonial, sovint sense arribar a tindre el més mínim contacte amb l’organització matrimonial de l’època, en què les famílies posaven les filles en ramats, lapidades de preceptes de pudor, engrillonades a les confraries religioses, a les convencions catoliquíssimes, oferint-les com a negoci de compra i venda en aquell aparador en què es convertia el carrer Major els diumenges a l’hora de l’eixida de missa. D’una banda hi havia la vida real, la que cadascú havia viscut, amb els seus fracassos i les seues alegries, amb els seus misteris i les seues vergonyes; de l’altra, el futur es presentava com l’obligació del negoci del matrimoni: escollir un partit bo i favorable, que s’adigués a la posició social, i mirar d’establir el contracte, negociar, regatejar, jugar la carta de la partició del patrimoni entre els descendents, una inversió a llarg termini… Després de tot ja vindria el llit llòbrec, la submissió escamarrada, les pistoletades brutals, sense traça…

El Climent havia restat fadrí. Com d’altres. Va créixer a ca l’àvia, on passava dies sencers a l’hivern, quan feia mal temps, i anava a jugar-hi les llargues nits d’estiu, en què des de darrera la casa, sobre el barranc de la font i els safarejos, hom podia assistir a la plenitud estelada del solstici, a la tendresa horitzontal de la naixent lluna plena, que anava enfilant-se al capdamunt de la nit, fins a banyar les coses amb la seua llum suau i fresca. Al carrer de l’àvia hi havia conegut la Roseta i el Miquel, l’Antoniet, el Pepet i les seues germanes Pilareta i Carme: amics del temps de la infantesa que havien format una colla de còmplices durant dos estius i, anys més tard, s’havien de dispersar com les desferres d’una bomba. De bell antuvi i per a sempre, la personalitat de la Carme havia exercit en ell l’atracció, la seducció sens fi que engrapa el cor involuntàriament.

Tenia un any més que ell, prima, de cabell llarg i castany, recollit en una cua de trena; faccions estilitzades de l’adolescència primerenca, dues perles a punt d’enervar-se sota l’escot; el dia que la va conèixer, llunyà com el ressò de les vides conegudes i no viscudes, en fer acte de presència a l’entrada de ca l’àvia, ella i sa germana, aconduïdes pel Pepet, encara tan sols un infant: l’esme del Climent va fixar-se com un clau a la fusta. Hi havia en ella l’altivesa de la carn, els matisos de la tarda reflectits en son somriure, l’abandó de la vida. Aquells jovenel·los ocupaven els capaltards i les nits d’estiu a vagar pels carrers baixos, de rogle en rogle, a seure a la barana de la murada, a baixar a la font o perdre’s per les timbetes de la costa, rere la portella del carrer del Tremedal. Tots s’abocaven a la companya com a escapatòria del domini dels grans, aquella gent infinitament arrogant, que desparava la mà i el garrot si convenia al més mínim senyal d’insubmissió. En aquells dos estius, la cabana rere la capella de la font, entre els carrasquissos i el rocall, havia estat el seu refugi, el seu santuari: s’hi accedia baixant fins al primer revolt de la costa de la baixada, allí saltaves la barana i, sobre el sostre de la capella de Sant Vicent, caminaves a l’esquerra, on començava el pany de marge; havies d’esmunyir-te pel relleix de pedra seca, d’un pam d’amplada, fins a la roca de dins, ja sota el carrasquís; des d’allí, i emparrant-te per les branques i les soques passaves a la segona roca. Una vegada l’Antoniet va relliscar i va quedar-se penjat només dels braços, les cames balancejant sobre el buit: portava unes sabates velles de son pare, comprades a València en tornar de la guerra de Cuba, quan era jove, i van desaparèixer ràpidament entre l’espessor, ja que, en anar-les a buscar rere la font, a baix de tot, no les van trobar. De la segona roca descendies relliscant sobre les anques fins a la cabana, una mescla d’amagatall i de jóc, que volia recordar, molt fantàsticament, les comoditats d’una casa veritable. Sobre aquell sòl de sària, cofins i roba podrida de sac, van passar les tardes meravelloses d’estiu, jugant al set i mig, rotllant aquells primers cigarrets, menjant fruita robada o, en fi, ofenent les dones dels safarejos, sobre les quals, si molt renegaven, podia arribar a despenjar-se un cantal sorollós; o les nits, quan fugien dels rogles que prenien la fresca a la portella i anaven a jocar-se, panxa enlaire, a veure els estels que apareixien a la clariana dels matolls.

En Miquel sempre havia estat el cap de colla, el catalitzador que arrossegava els altres a la transgressió, qui creava expectatives de misteri i atracció, qui captivava amb la paraula, amb la mirada, fins amb la forma de caminar. Les noies formaven un reducte a banda, però hi havia estones que les germanes no es podien pair, per les baralles que portaven de casa; hi havia entre elles una concòrdia entusiasta i la seguretat dels germans. Al final del primer estiu van romandre estones a la nit, llargues, sense creuar paraula, només oint l’oreig de l’aire, la crida de l’òliba, els raigs dels canons de la font, i en moments determinats hi hagué temptatives d’aparellament, tan sols suggerides, però perceptibles. En la indolència d’aquell estiu que s’acabava, el Climent va poder percebre que la Pilareta feia intents d’insinuar-se-li, o potser se n’havia adonat al cap del temps, d’allò, i com la Carme convergia insensiblement cap al domini del Miquel. A l’estiu següent, la cosa va aclarir-se de seguida: començaren les juguesques de besos a torns i, ràpidament, després d’uns dies d’encís comú, en què, si perdies, t’havies de sotmetre al designi salomònic dels altres, tots els nois van passar pels llavis d’elles, excepte el Pepet, que només va poder besar la Roseta, ja que ses germanes se li aferrissaren de mala manera. Altrament, la Roseta no va tindre inconvenient de deixar-se morrejar per son germà, qui fins va engrapar-li aquell pitet, en una exhibició de la seua estimació i de la docilitat sensual d’ella. El bes de la Carme havia estat en llavis del Climent com un mos d’eternitat, una blana i cadenciosa humitat amb sabor d’olives trencades i timó. Ell va guardar la besada impresa a les neurones; ella tan sols va adreçar-li un llampec de voluptuositat amb la mirada fosca, i al cap de dos dies es gronxava en braços del Miquel. Finalment, la Pilareta s’havia decidit per l’Antoniet, el segon de bord, que l’acollí més pel prestigi que li donava davant els altres més menuts que no per l’atractiu d’ella. Així que el Pepet i el Climent hagueren de partir-se la Roseta, o ella va fer-se’ls seus perquè eren els dos més joves i inexperts i així podia mantenir-los tots dos donant-li plaer alhora, qui als llavis, qui a la pitrera. I en fi, a la Roseta se la partiren tots, perquè era més calenta que la gossa de Quintino.

D’ençà d’aleshores, el Climent va quedar-se en secret admirador de la Carme, fidelíssim i encegat, discret i avergonyit tan sols a un encontre d’esguards. Ella va créixer de pressa, modulant-se-li els contorns de dona i després el Miquel en contava prodigis: els llavis molsuts, el coll suavíssim, aquelles puntes de mugró que deia xuclar-li, els seus sospirs, els gemecs apagats en posar-li la mà a l’entrecuix, sota la faldilla. Al cap d’un temps van acabar donant a conèixer la seua relació a la família: eren joves i prompte es casarien. I tanmateix, en les trobades posteriors a aquells dies de la cabana, el Climent se sentia observat per la mirada críptica i enfiladissa d’ella, que no sabia desxifrar i, confós, el diafragma li botia dins el cos, que li donava tombs en ensurts d’una dolça angoixa.

Llavors va vindre la guerra i el Miquel va haver-hi d’anar. A les acaballes del trenta-vuit va morir vora el Pinell de Brai, als dèneu anys, a la flor de la joventut. Potser havia estat massa decidit. Les circumstàncies de la seua mort semblaven atribuir el fet a una imprudència seua. Però com la vila ja era en poder dels feixistes de feia un temps, no se’n va saber res fins acabada la guerra. La Carme va desaparèixer: no sortia més que a missa i a treballar a defora. Una volta que van trobar-se a la font, ella omplint el cànter, ell abeurant el matxo, va saludar-lo amb la mà, de lluny estant, i amb l’aigua al maluc va allunyar-se’n. Ell va resseguir-la amb la mirada i en la seua forma de caminar hi va intuir la tristesa del temps que venia.

Maleït temps de la fam i la misèria, sense besos al coll, sense cossos tendres a la cabana, sense nits al raig de l’aigua i el cant de l’òliba, maleït servei militar a Tenerife i maleïda tornada a casa, amb vint-i-quatre anys i un bolic de roba pudenta al sarró, pollosa. I retrobar la Carme embolicada vulgues que no a la confraria, mantellina i atxa, escapulari al coll, sense girar-li la cara, que el temps passa i els oblits fan la història de la vida, a la recerca d’una demanda profitosa que no trigà a arribar: xicot de bona planta i millor família, bons vilars, un hortet al torelló del barranc, pubill, un pèl carregat d’espatlles, closca i anys, però xe! un partit que no pot desaprofitar una dona que vol ésser decent, que vol acubar-se en la mediocritat del llit matrimonial, dels fills de pèl rapat, dels anys, de l’esllanguiment de la joventut, sota els designis de l’infalible pater familias, asfixiant el record, escanyant l’ànima, el desig de l’amor franc que ja no tornaria. El Climent havia tingut temps de pensar-hi, massa temps. Se’n formà una imatge ideal, descarnada, que rarament confluïa amb la Carme veritable, a qui mai veia, tret d’algunes processons, algun dia assenyalat, pura casualitat; i s’hi aferrà obstinadament. A casa, el pare va quedar-se desvalgut abans d’hora, després de la depuració, i els germans petits, tres més, bé havien de menjar: va prendre la casa i la terra al seu càrrec, avorrí la vida desolada de la vila, camp de ganivets, i esdevingué un fadrí solitari. Ni encara el Pepet, l’únic amb qui reprengué una amistat distant i íntimament interessada, va arribar a tractar-lo suficientment per conèixer-lo, o reconèixer-lo. El Climent era fred de mena, però acabà esdevenint esquerp. No hi hagué entre el Pepet i ell més que l’efusió del reencontre, una efusió instantània i efímera, en veure’s els relleus del fons dels ulls, les nafres morals, les claudicacions: ja mai més tornà a ésser com abans. Podia explicar-li que anàvem fent, avant i avant, i les germanes bé, Pilareta en un mas de Tarragona, va casar-se i se n’hi va anar, Carme sí que van bé, que ell treballa per a son cunyat, i la dona ja espera el quart, el tercer havia nascut mort, una fatalitat, coses de la vida…

I els anys van passar pesadament, dolorosament, obscena, lents com l’edat, com l’alternança del dia i la nit, imperceptibles com el desplaçament del sol, com la rotació dels estels en la nit. I el Climent somiava que menjava olives trencades, d’una polpa carnosa i perfumada, feréstegament perfumada de timó, i només llavors pressentia la il·lusió interna de la felicitat, espectre que s’autoconsumia, font de doll perible. Quan la cosa va canviar i tingué dos somnis seguits en què menjava llana i pólvora, i tots els medicaments que havia arribat a prendre’s son pare, va sentir-se buit com una canterella buida, desert, mort. No va dir-ho absolutament a ningú. Ningú no va conèixer-li el mal que el temps va encomanar-li. Ja era gran, molt gran, sabia que començava a envellir. Llavors va voler reaccionar, desesperadament. Aquell estiu del seixanta-nou intentà de qualsevol manera entrar en contacte amb la Carme, dona decent que pujava els fills, de molt bon veure, el marit de la qual era un fill de puta que extorquia els mitgers, que tenia un cosí a l’ajuntament, que es feia portar havans i li deia cuquello com qui diu fes-te més cap allà, que acapissava els fills que l’altra pujava. El Climent ho va intentar. I va ésser a punt d’aconseguir-ho. O això va pensar. Va ésser el dia vuit de setembre a la Font de la Salut. La gent sortia a doll de la basílica i s’arremolinava als porxos perquè havia començat a caure un ruix. Ell estava recolzat en una pilastra. Ella va acostar-se-li sense veure’l, del bracet de dues altres dones: a un costat Pilareta, a l’altre una sogra de les dues, va oblidar de seguida de quina en concret. Van saludar-se, la Pilareta havia tingut cinc fills, un darrere l’altre, però se n’havien sortit mitjançant l’estraperlo; la Carme va dir que feia molt de temps que no s’havien vist, va preguntar-li si encara no es volia casar, va esguardar-lo amb la seua mirada incògnita, que potser volia dir-ho tot alhora i va estirar els llavis en un somriure un pèl postís, molt del règim. Ell va capir fulminantment que no hi hauria més oportunitats, va posar-li la mà sobre el braç per dir-li quelcom confidencial, però les paraules no van poder sortir-li de la gola, i va adonar-se que, agafada d’aquella manera entre sa germana i la sogra, no podia iniciar cap relació adúltera. Van acomiadar-se anunciant-se vagament que ja es tornarien a veure.

En arribar definitivament la tardor, el Climent va concloure que el temps s’havia exhaurit i les opcions eren nul·les: xocà de front amb la realitat. Va morir als quaranta-sis anys.

En l’aixecament del cadàver, el jutge Bayerri va recollir el sobre que li anava adreçat i que fou trobat a la trinxa del difunt. Va fer vindre, al cap de mes i mig, passat Nadal, el Batiste Bort al seu despatx fred i polsegós de l’ajuntament, damunt les masmorres de l’antiga presó. Allí va llegir-li el contingut del sobre, on, entre altres coses, Climent Queralt declarava que moria per l’amor de la seua dona, a qui havia estimat d’ençà de la tendra joventut, des del moll dels ossos fins a la punta dels cabells, fins a les ungles dels peus, fins a la darrera de les conseqüències. Moria i ho feia havent intentat una relació adúltera i havent-hi fracassat, moria a més en la confusió de no saber, de no haver sabut mai des del dia que la conegué, si ella havia tingut mai la idea, el pressentiment, de l’atracció per ell, de l’amor per ell. Confiava la carta al jutge de pau perquè la fes arribar, sota secret professional, a la seua destinatària final.

El jutge Bayerri va proposar al Batiste Bort de portar-la ell mateix, la carta. Aquest la prengué, la rotllà, tragué dos havans, n’allargà un al jutge Bayerri, prengué foc al paper masegat i s’encengueren els cigars. El fum del paper voleià per uns moments dins el despatx fred, i una sentor dobla de tabac s’expandí arreu de l’estança.

Anuncis

Un pensament sobre “Olives trencades i timó

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s