Símbols

Sento parlar a la ràdio Isabel de Riquer, professora que va ser en el meu primer any a les aules universitàries de Barcelona de Literatura Romànica Medieval, explicant llavors com ara aquelles creacions de la literatura medieval europea que són a l’origen de la manera d’entendre el  món de la civilització occidental, tal com la coneixem i vivim. Ara que hi penso, la porta que va obrir en aquell moment devia tenir una rellevància definitiva per a una consideració personal per la literatura que al cap del temps ha acabat esdevenint si no l’única dedicació personal, sí almenys una de les dedicacions del que faig a la vida. La fal·lera ja havia començat a les classes de literatura castellana i universal del professor Rosendo Gómez Palmeiro, en aquell Batxillerat dels primers anys 80, al que avui s’anomena Complex Educatiu de Tarragona, que aleshores feia poc que tenia un nom que ningú utilitzava, perquè tothom en deia Universitat Laboral.

Aquells cavallers remots, aquelles dames angelicals, aquells amants tràgics, tanta matèria de Bretanya i de Roma, amb el rei Artús sostenint sobre les seues amples espatlles tot un món de ficció, amb Lancelots i Ginebres que fins li pujaven a cavall, tants castells per conquerir o defensar, i donzelles per enamorar… bastien el paradigma de l’imaginari europeu occidental, aquell paradigma medieval, cristià, una barreja perfecta de grandesa romana i ensonyament cèltic, sobre un fons hel·lènic, enigmàtic, emergit de la llarga nit micènica, dels orígens prehistòrics indoeuropeus.

Trempó

A la botiga d’Es Baluard de Palma hi trobo el llibre Mallorca. Gastronomia i cuina. Com siga que passo uns dies a l’illa i tinc per norma informar-me per la via directa de la cuina dels llocs que visito, l’adquirieixo amb una intenció principal: informar-me de manera fefaent de la recepta del trempó. La cosa ve a tomb perquè, en arribar a destinació, la primera cosa de menjar que em posen a taula és justament aquest plat, elaborat per a l’ocasió per una castellonenca que viu a París. Laia. Segons diu, la receptada que ha executat segueix al peu de la lletra la normativa tradicional i incorpora un toc, al meu entendre, deliberadament informal. El cas és que, uns dies més tard sobre el terreny, reuneixo els ingredients i em decideixo a provar-m’hi.

La llibreria Serret en la creació artística

És a punt de veure la llum un tercer recull de narracions de la mà d’Aeditors animat per la llibreria Serret de Vall-de-roures, que amb motiu de la III Trobada d’escriptors ebrencs al Matarranya, que tindrà lloc el proper 10 d’agost a Fontespala, va promoure la publicació de narracions al seu bloc. De moment, ja se n’ha difós la portada i la contraportada, que reproduïm en aquest article.

Un pintor per a un poble

Ja fa molt de temps que tenia pensat aquest títol per a aquest escrit. Només em dol de l’ànima no haver acabat la meua relació amb Pere Vicent Masià tal com pertoca: acompanyant-lo en el darrer moment. Però les circumstàncies de la vida ho han impedit.

La influència del paisatge

Ja es pot llegir, al Serret blog, una primera versió del conte “La influència del paisatge”, que he escrit com a contribució a la III Trobada d’autors ebrencs al Matarranya, que tindrà lloc el proper 10 d’agost entre Vall-de-roures i Fontdespala. La versió que apareixerà a l’edició que aeditors ha de fer del recull tindrà unes poques modificacions estrictament lingüístiques.

El conte és un joc de miralls entre tres personatges que necessiten donar a entendre als altres una conducta que no acaben de saber ben bé com portar en trobar-se transitòriament desubicats. En aquesta situació té lloc una conversa en què el paisatge esdevé el protagonista de la creació artística, especialment al voltant de la pintura d’oliveres i amb el contrapunt del Picasso d’Horta de Sant Joan.