El castell

img_3867

D’estudiant de filologia, a l’assignatura de Teoria de la Literatura que impartia Jordi Llovet a la UB, vaig conèixer Franz Kafka i la seua literatura. En aquella època, per treballs de l’assignatura, vaig llegir-ne tots els llibres que vaig poder fer arribar a les meues mans, no tan sols de l’autor mateix, sinó d’altres que en parlen, com ara Elias Canetti (Der andere Prozess, 1969, llegit en versió castellana). Entre aquests títols hi havia Das Schloss (El castell) que vaig trobar també en versió castellana. Siga perquè la lectura d’aquests títol a va agafar-me tard en la dedicació a Kafka, siga perquè començava a centrar-me exclusivament en les traduccions al català que em proporcionava l’extinta llibreria del Club del Llibre, en la lectura d’aquest títol no vaig arribar a passar de les primeres 50 pàgines. Encara no he arribat a ser lector dels d’abandonar un llibre si pel que siga en decau la lectura. Pot ser dolent dolent però l’acabo igualment. D’una banda no sé deixar-me’n i de l’altra espero al final per tenir-ne una visió completa que potser em fa canviar de parer. Doncs en el cas de l’edició castellana d’Akal no va ser possible, de manera que en vaig ajornar la lectura sine die. Al cap d’uns anys, vaig trobar-ne no recordo on l’edició catalana de Proa, amb traducció de Lluís Solà i vaig comprar-la amb l’esperança de llegir-lo algun dia. Finalment, per fer una variació i tornar una mica als orígens, he acabat llegint-lo. Continua llegint

Després vénen els anys

thumb_474__4

Vaig comprar el llibre a la llibreria 3i4 de València el 2014, a on tot just feia uns dies que se n’havia fet la presentació. Una novetat rabiosa de la flamant editorial Drassana. N’hi havia una pila d’exemplars tal com entraves i no va ser gens difícil trobar-lo. Estava al corrent de la presentació i de fet vaig pensar que era el lloc adequat per adquirir-lo. Perquè a la 3i4 (ara ha canviat de nom: Fan set) sempre hi he trobat llibres ben significatius.

Jo hi era amb motiu de la Plaça del Llibre d’aquell any. De l’editorial Onada van dir-me si hi volia anar a signar, i vaig fer-ho coincidir amb l’assistència al sopar anual d’Escola Valenciana, a Albal. A la taula de signatures, vaig coincidir amb Àlvar Monferrer, que hi presentava Bruixes, dimonis i misteris, amb què havia obtingut el premi Bernat Capó. Jo hi anava amb La cuina de Traiguera. Després s’hi van instal·lar alguns altres escriptors del cap i casal i vam passar una estona agradable abans d’anar a dinar, sobretot per la conversa amb Àlvar, un especialista en misteris. Monferrer és d’aquelles persones que en mitja hora de conversa t’encomana informacions que potser no t’haurien arribat en la vida.

Però anem al cas que ens ocupa. Vaig començar el llibre a l’hotel on ens quedàvem aquella nit i després va haver de fer la cua preceptiva ans no acabés els que tenia més avançats. Coneixia l’autora d’oïdes, del seu blog El meu país d’Itàlia, que va mudar de nom en marxar a viure a Ginebra poc més o menys a l’època en què va aparèixer publicat Després vénen els anys. També la coneixia d’El Pont Cooperativa de Lletres, tot i no haver-hi coincidit encara pel fet que viu a l’estranger i els seus viatges a Castelló són quan són.

En qualsevol cas, Després vénen els anys  va cridar-me l’atenció per la seua temàtica al voltant de la Guerra d’Espanya i de la relació que estableix amb l’Alguer. Continua llegint

La filla del capità Groc

portada_la-filla-del-capita-groc_victor-m-amela_201602031111

He llegit La filla del capità Groc, no perquè es tracte del premi Ramon Llull de 2016 ni perquè el seu autor, Víctor Amela, puga considerar-se un escriptor mediàtic. O no únicament per això. M’interessava analitzar, amb la lectura, el tractament que aquest autor de gran difusió, amb una mirada des de Barcelona, per bé que amb avantpassats del Forcall, fa del nord valencià: dels Ports i del Maestrat, i més concretament dels Ports i del Maestrat de la primera meitat del segle XIX. També, per què negar-ho, ha estat un motiu raonable per llegir el llibre els dubtes que l’atorgament d’aquest premi ha projectat sobre una obra que és la primera que l’autor escriu en català. I en conseqüència, també ha resultat interessant mirar, indagar, a través de la lectura, com la principal editorial espanyola construeix un producte literari en català destinat al gran públic. No seré jo qui blasme Víctor Amela per prestar-se a aquest tipus d’experiment. Ja se sap que l’enveja és un sentiment sovint inevitable i que té un paper molt potent en el funcionament d’una societat com la nostra, plena d’envejosos. Al revés: m’admira el personatge públic del Víctor Amela escriptor per l’èxit i la capacitat de viure de l’ofici.

Dit això, anem a la lectura estricta de la novel·la. Tomàs Pena-roja va existir realment. Era un carlista que va reprendre la guerra pel seu compte, entre 1842 i 1844, contra el criteri dels mateixos capitostos de l’exili, del qual va retornar per alçar partides. La seua guerra, l’anomenada Guerra del Groc, que Aureli Puig i Escoí refereix a  Les guerres carlistes al nord valencià (Onada, 2008) és un episodi menor en un segle XIX en què hi va haver fins a tres guerres d’abast espanyol. Amela pren el personatge històric i el transforma en un heroi de dimensions mítiques, un gegant, qui sap si com a resultat de la influència que el paisatge dels Ports de Morella, pel de muntanyes, opera en ell quan hi va o quan senzillament només hi pensa. Continua llegint

La sega

portada_la-sega_marti-dominguez_201506291110
Martí Domínguez escriu amb La sega una novel·la diferent del que portava escrit fins al moment en el gènere novel·lesc. Si les quatre novel·les anteriors se situen, a molt grans trets, entre la Il·lustració i la cultura francesa, en aquesta novel·la l’autor fa un gir meridià per situar-se a la postguerra a l’Alt Maestrat. Maquis i repressió al més abrupte del País Valencià. Aquest viratge s’explica, per exemple, coneixent que és el prologuista d’Un país en gris i negre, de Juan Luis Porcar, un estudi aprofundit de la repressió franquista a les comarques de Castelló. Martí Domínguez prologa al 2013 aquest inventari de víctimes de la repressió franquista en unes comarques castigades repetidament per la revolució, la guerra, el maquis i la repressió.

Realment, llegint ambdós títols, es té la sensació que la guerra va durar molt més del que indiquen les cròniques oficials, o bé que la repressió franquista va ser bastant pitjor que la guerra, almenys a les comarques de Castelló. I es pot tenir la sospita fonamentada que va ser igual o pitjor arreu del País Valencià. Hi ha dades que ho indiquen així. No debades el País Valencià va ser el darrer reducte de la II República, el seu bastió fins al final. I la seua tomba. Continua llegint

Oli en un llum

IMG_3220

Oli en un llum  és una novel·la peculiar dins el panorama de la creació novel·lesca catalana dels darrers temps. Això és així per l’ambientació que recull i per la temàtica que tracta, i també pel punt de vista que transmet, per la mirada que transmet sobre el funcionament del país.

L’acció se situa a Vilanova de les Garrigues, un poble que “no tenia gran cosa que el diferenciés dels altres pobles de la comarca”, és a dir, un lloc inexistent que podria ser qualsevol dels pobles de la comarca, fins i tot Sarroca de Lleida, a la comarca veïna del Segrià, d’on és originari l’autor. En aquest poble que és una mica tots els pobles d’aquestes comarques, hi apareixen una sèrie de personatges que tenen en el Joan de cal Carrau el protagonista. Ell i els seus amics són joves pagesos que viuen al poble i de la terra: una minoria social en extinció, o almenys en invisibilització. El Joan viu amb els seus pares, té projectes per millorar el seu mitjà de vida i l’oposició frontal del seu pare, per a qui el noi només té pardals al cap i no hi veu res, de la terra, encara li falta molt per aprendre a sobreviure en un mitjà hostil com és la pagesia. Així doncs, pare i fill conviuen com gat i gos. La colla del Joan porten la vida de jove que es porta al poble, amb els seus costums socials de relació amb el sexe femení i d’oci i de consum, caracteritzats pels excessos i les transgressions. Si de cas, el que marca aquest jovent que ja va fent-se gran és la necessitat imperiosa de trobar amb qui compartir la seua vida abans no passe la volada. Continua llegint

Jo confesso

jo-confesso_9788499306865

El dia que vaig posar els peus a l’Espai Mariola Nos de Vinaròs vaig adquirir Jo confesso, de Jaume Cabré. Pels crèdits del llibre, deduïsc que devia ser al 2014. Tractant-se d’una visita de compromís a una nova llibreria que feia poc que havia obert i que estava cridada a ser una referència obligada al Baix Maestrat i, si podia ser, arreu del panorama de les lletres catalanes continentals, vaig decantar-me per comprar una obra que fos diguem-ne de gamma alta. En aquell moment no ja era cap novetat, sinó que més aviat la tenia a la llista de lectures pendents, que és bastant inacabable i va creixent dia a dia.

Sens dubte Jo confesso és un llibre d’aquells que s’han de llegir. Tinc el convenciment que qualsevol persona interessada de debò per la literatura catalana contemporània l’ha de llegir. Jaume Cabré és un d’aquells escriptors que no necessiten demostrar res, que porten una vida abocada a l’escriptura. Té una imaginació desbordant i ha esdevingut un mestre a l’hora de traslladar-la al paper, de convertir-la en paraules.

Dit això, he trobat Jo confesso una novel·la excessivament fragmentària. Ignoro si aquesta fragmentació tan accentuada, amb salts argumentals entre fils narratius diferents dins una mateixa frase, és el resultat d’un plantejament premeditat i executat des del càlcul o bé és el producte de la genialitat creativa de l’autor, o totes dues coses alhora. En qualsevol cas, la novel·la resultant s’allunya dels estàndards als quals estic personalment acostumat i la lectura, que ara ja tinc bastant sedimentada, em va resultar desconcertant a causa de la recurrència constant als canvis de fil argumental i als salts temporals. Al meu entendre, la versemblança inherent al gènere, com a  conseqüència, és sotmesa a unes distorsions tan extremes que és difícil de mantenir. Continua llegint

Vicent Usó: Les veus i la boira

12983212_1728126964123625_7933677232856658071_o

Escrit amb motiu de la presentació de Les veus i la boira a Traiguera, el 16 d’abril de 2016

El meu Vicent Usó

Vaig contactar per primer cop amb Vicent Usó arran de la seua inclusió, el 2009, en els Itineraris de lectura de la Institució de les Lletres Catalanes. En aquell moment m’ocupava de coordinar l’elaboració de les guies de lectura del programa i vaig contactar-hi per correu electrònic per engegar l’elaboració del document, que va portar a terme Vicent Pallarès. Aquests noms em sonaven d’escriptors valencians autors d’obres molt presents en les llistes de vendes del moment, sobretot amb títols com ara Les ales esteses. Per curiositat, vaig llegir El músic del bulevard Rossini i en vaig fer una ressenya al meu blog. Ja en aquell moment Vicent Usó s’havia situat a primera línia del panorama de les lletres catalanes del moment, amb obres guanyadores i finalistes en els premis literaris més significatius.

A l’any següent, 2010, va formar-se a Benassal El Pont Cooperativa de Lletres, una associació d’escriptors de les comarques de Castelló. Vicent Usó era un dels impulsors del projecte i ja m’hi vaig afegir amb entusiasme. La publicació de la meua primera novel·la Partida, al 2008, m’havia ajudat a decidir-me per llançar-me a escriure amb continuïtat, ja que m’havia arribat la possibilitat d’escriure amb garanties de publicar. Alhora, vaig entendre que una part important de la meua dedicació a l’escriptura havia de consistir a donar suport a l’associacionisme de la colla d’escriptors de Castelló, que en aquell moment treballaven en un medi cultural hostil a les lletres catalanes. L’associació podia ser, com de fet penso que està sent al cap del temps, un factor de normalització cultural a través de la difusió i la presència en la vida pública, una via de treball a llarg termini. A l’any següent, va tenir lloc la segona trobada d’escriptors d’El Pont, a Morella, Hi vaig presentar Partida i Vicent va interessar-s’hi. Al cap de poc va ressenyar la novel·la al seu blog. Continua llegint