Els àngels de Sóar

D’entrada, Els àngels de Sòar no és una lectura que es puga enllestir en un tres i no res, ja que les 774 pàgines de text repartit en vuit parts i un epíleg, cadascuna de les quals amb altres tantes seqüències, dona per passar un temps de dedicació a la temàtica que tracta.

Jordi Pijoan-López no s’hi va posar per poc a l’hora d’escriure aquesta novel·la de plantejament negre que al llarg de l’acció evoluciona cap a les aventures passant per molt diversos entremigs que permeten fondejar en matèries ben diverses que giren al voltant de la propagació de la síndrome d’immunodeficiència adquirida (SIDA) la segona meitat del segle XX. La novel·la encara aquesta temàtica de front i a fons i el novel·lista se serveix de la teoria de la conspiració per bastir una acció trepidant, destrellatada en segons quins passatges, increïble en altres, esborronadora, desconcertant, que fa trontollar les certeses que el lector podia tenir sobre la temàtica que tracta. Un plantejament que porta a pensar, ja avançada l’acció, en el nivell d’ignoràcia pròpia i en la capacitat inusitada, desfermada, dels poders d’abast mundial per infiltrar-se en la vida de la gent per aprofitar-se’n d’una manera que la novel·la dona a entendre mitjançant una història de ficció, però que no fa més que demostrar-nos com desconeixem la dinàmica que mou els mecanismes del poder i les raons de fons que la dominen.  Continua llegint

Anuncis

La ballarina de Berlín

El dia que vaig a la nova llibreria Dòria de Mataró a presentar La filla del drapaire de Pep Bertran, després dels oficis reglamentaris de la cosa, faig un cop d’ull als llibres que hi ha a la venda i compro La ballarina de Berlín de Joan Daniel Bezsonoff. La tria, feta entre tants altres títols abellidors, respon a una meua decantació per la literatura que es fa malgrat o fins i tot en contra dels èxits editorials i tot el rotllo publicitari que envolta el mercat del llibre. Això, en català, és a menor escala, però passa exactament el mateix que en el mercat en castellà. Si pots vendre per al gran públic, qui te’n fa estar? Sobretot si et creus que escrivint (de tot) pots arribar a final de mes. No cal explicar que la majoria de qui escriu en català es troba en una situació ben altra. I si és al Rosselló encara més, perquè la indiferència és doblada.

Si des del punt de vista de l’escriptura la cosa està així, des del punt de vista de lector la cosa ja entra en un univers fosc en què l’única guia digna de ser tinguda en compte és llegir el que em dona la gana, el que em ve de gust. I no fer cas del que es digui ni aquí ni allà, i encara menys el que mostra la publicitat.  Fugiu de la propaganda si voleu llegir alguna cosa que valga la pena. L’únic criteri vàlid és el gust propi i personal. No cal preocupar-se pel que no es coneix. Valorem allò que coneixem.

Dit això, la solvència narrativa de Joan Daniel Bezsonoff està més que contrastada. Hauria de ser lectura obligada en el grau de llengua i literatura catalanes, com a mínim, perquè els estudiants universitaris prenguessen consciència del jardí on s’estan posant i quin són els reptes de la seua dedicació, si és que s’hi acaben dedicant. I no vull dir dedicar-se a escriure, sinó a la llengua catalana. Continua llegint

La filla del drapaire

Pep Bertran és un autor de Mataró que va fent la seua obra entre la narrativa de les seues novel·les i l’assaig del seu blog, de nom prou il·lustratiu: Bertranades. Un nom que ja apunta la singularitat de la seua personalitat creativa. Format entre el periodisme, el cinema i la psicologia, Pep Bertran va contruint amb amb la seua obra narrativa un estil novel·lesc característic, del tot impermeable a res més que no siga la pulsió artística de la seua propia creativitat. D’aquesta manera, va construint un món narratiu personal, en què La filla del drapaire s’insereix en la continuïtat de la ficció traçada amb La RiberaUna vida regalada, obres ambientades al Born, a Barcelona i centrades en la personalitat d’un escriptor que parla en primera persona i que fa entrar el lector en el joc de la ficció donant-li a entendre que és el transsumpte literari del propi autor.

L’estructura narrativa de La filla del drapaire reprodueix la línia narrativa de l’autor, basada en l’explotació argumental d’un plantejament inicial consistent en uns pocs personatges i la veu narrativa característica. D’entre aquests pocs personatges n’hi ha un que tiba de la novel·la, que la fa avançar. En aquest cas, es tracta de la Bàrbara. És un personatge molt decidit, convençut, que té un origen social desclassat i uns objectius de realització vital que poden identificar-se clarament com a burgesos neoliberals, ja que la seua concepció de l’èxit personal coincideix  amb els paràmetres de l’èxit social propi d’aquesta ideologia. D’altra banda, el seu nom ja dona compte de la seua personalitat i de la seua complexió física. Continua llegint

El castell

img_3867

D’estudiant de filologia, a l’assignatura de Teoria de la Literatura que impartia Jordi Llovet a la UB, vaig conèixer Franz Kafka i la seua literatura. En aquella època, per treballs de l’assignatura, vaig llegir-ne tots els llibres que vaig poder fer arribar a les meues mans, no tan sols de l’autor mateix, sinó d’altres que en parlen, com ara Elias Canetti (Der andere Prozess, 1969, llegit en versió castellana). Entre aquests títols hi havia Das Schloss (El castell) que vaig trobar també en versió castellana. Siga perquè la lectura d’aquests títol a va agafar-me tard en la dedicació a Kafka, siga perquè començava a centrar-me exclusivament en les traduccions al català que em proporcionava l’extinta llibreria del Club del Llibre, en la lectura d’aquest títol no vaig arribar a passar de les primeres 50 pàgines. Encara no he arribat a ser lector dels d’abandonar un llibre si pel que siga en decau la lectura. Pot ser dolent dolent però l’acabo igualment. D’una banda no sé deixar-me’n i de l’altra espero al final per tenir-ne una visió completa que potser em fa canviar de parer. Doncs en el cas de l’edició castellana d’Akal no va ser possible, de manera que en vaig ajornar la lectura sine die. Al cap d’uns anys, vaig trobar-ne no recordo on l’edició catalana de Proa, amb traducció de Lluís Solà i vaig comprar-la amb l’esperança de llegir-lo algun dia. Finalment, per fer una variació i tornar una mica als orígens, he acabat llegint-lo. Continua llegint

Després vénen els anys

thumb_474__4

Vaig comprar el llibre a la llibreria 3i4 de València el 2014, a on tot just feia uns dies que se n’havia fet la presentació. Una novetat rabiosa de la flamant editorial Drassana. N’hi havia una pila d’exemplars tal com entraves i no va ser gens difícil trobar-lo. Estava al corrent de la presentació i de fet vaig pensar que era el lloc adequat per adquirir-lo. Perquè a la 3i4 (ara ha canviat de nom: Fan set) sempre hi he trobat llibres ben significatius.

Jo hi era amb motiu de la Plaça del Llibre d’aquell any. De l’editorial Onada van dir-me si hi volia anar a signar, i vaig fer-ho coincidir amb l’assistència al sopar anual d’Escola Valenciana, a Albal. A la taula de signatures, vaig coincidir amb Àlvar Monferrer, que hi presentava Bruixes, dimonis i misteris, amb què havia obtingut el premi Bernat Capó. Jo hi anava amb La cuina de Traiguera. Després s’hi van instal·lar alguns altres escriptors del cap i casal i vam passar una estona agradable abans d’anar a dinar, sobretot per la conversa amb Àlvar, un especialista en misteris. Monferrer és d’aquelles persones que en mitja hora de conversa t’encomana informacions que potser no t’haurien arribat en la vida.

Però anem al cas que ens ocupa. Vaig començar el llibre a l’hotel on ens quedàvem aquella nit i després va haver de fer la cua preceptiva ans no acabés els que tenia més avançats. Coneixia l’autora d’oïdes, del seu blog El meu país d’Itàlia, que va mudar de nom en marxar a viure a Ginebra poc més o menys a l’època en què va aparèixer publicat Després vénen els anys. També la coneixia d’El Pont Cooperativa de Lletres, tot i no haver-hi coincidit encara pel fet que viu a l’estranger i els seus viatges a Castelló són quan són.

En qualsevol cas, Després vénen els anys  va cridar-me l’atenció per la seua temàtica al voltant de la Guerra d’Espanya i de la relació que estableix amb l’Alguer. Continua llegint

La filla del capità Groc

portada_la-filla-del-capita-groc_victor-m-amela_201602031111

He llegit La filla del capità Groc, no perquè es tracte del premi Ramon Llull de 2016 ni perquè el seu autor, Víctor Amela, puga considerar-se un escriptor mediàtic. O no únicament per això. M’interessava analitzar, amb la lectura, el tractament que aquest autor de gran difusió, amb una mirada des de Barcelona, per bé que amb avantpassats del Forcall, fa del nord valencià: dels Ports i del Maestrat, i més concretament dels Ports i del Maestrat de la primera meitat del segle XIX. També, per què negar-ho, ha estat un motiu raonable per llegir el llibre els dubtes que l’atorgament d’aquest premi ha projectat sobre una obra que és la primera que l’autor escriu en català. I en conseqüència, també ha resultat interessant mirar, indagar, a través de la lectura, com la principal editorial espanyola construeix un producte literari en català destinat al gran públic. No seré jo qui blasme Víctor Amela per prestar-se a aquest tipus d’experiment. Ja se sap que l’enveja és un sentiment sovint inevitable i que té un paper molt potent en el funcionament d’una societat com la nostra, plena d’envejosos. Al revés: m’admira el personatge públic del Víctor Amela escriptor per l’èxit i la capacitat de viure de l’ofici.

Dit això, anem a la lectura estricta de la novel·la. Tomàs Pena-roja va existir realment. Era un carlista que va reprendre la guerra pel seu compte, entre 1842 i 1844, contra el criteri dels mateixos capitostos de l’exili, del qual va retornar per alçar partides. La seua guerra, l’anomenada Guerra del Groc, que Aureli Puig i Escoí refereix a  Les guerres carlistes al nord valencià (Onada, 2008) és un episodi menor en un segle XIX en què hi va haver fins a tres guerres d’abast espanyol. Amela pren el personatge històric i el transforma en un heroi de dimensions mítiques, un gegant, qui sap si com a resultat de la influència que el paisatge dels Ports de Morella, pel de muntanyes, opera en ell quan hi va o quan senzillament només hi pensa. Continua llegint

La sega

portada_la-sega_marti-dominguez_201506291110
Martí Domínguez escriu amb La sega una novel·la diferent del que portava escrit fins al moment en el gènere novel·lesc. Si les quatre novel·les anteriors se situen, a molt grans trets, entre la Il·lustració i la cultura francesa, en aquesta novel·la l’autor fa un gir meridià per situar-se a la postguerra a l’Alt Maestrat. Maquis i repressió al més abrupte del País Valencià. Aquest viratge s’explica, per exemple, coneixent que és el prologuista d’Un país en gris i negre, de Juan Luis Porcar, un estudi aprofundit de la repressió franquista a les comarques de Castelló. Martí Domínguez prologa al 2013 aquest inventari de víctimes de la repressió franquista en unes comarques castigades repetidament per la revolució, la guerra, el maquis i la repressió.

Realment, llegint ambdós títols, es té la sensació que la guerra va durar molt més del que indiquen les cròniques oficials, o bé que la repressió franquista va ser bastant pitjor que la guerra, almenys a les comarques de Castelló. I es pot tenir la sospita fonamentada que va ser igual o pitjor arreu del País Valencià. Hi ha dades que ho indiquen així. No debades el País Valencià va ser el darrer reducte de la II República, el seu bastió fins al final. I la seua tomba. Continua llegint