Ruta literària de ‘La Vall del Miracle’

Dins de l’Estiu Literari al Maestrat, que organitza l’associació Maestrat Viu, aquest juliol de 2019 hem tornat a portar a terme una ruta literària sobre un dels llibres de l’escriptor Armando Vericat, La Vall del Miracle. L’itinerari pels espais reals en què té lloc la ficció novel·lesca ens ha permès prendre contacte amb els textos de la primera novel·la de l’escriptor, a qui van valer el premi de novel·la Ribera d’Ebre de 2009.

Per fer la ruta, vam comptar amb el guiatge de Montserrat Vericat. Ella va idear-la ara fa un temps, després de fixar en l’article “L’obra literària d’Armando Vericat Climent” (Empelt, núm. 1) els coneixements que en aquell moment teníem sobre l’escriptor, que va faltar el 2013. El contingut de l’article va ser donat a conèixer en la trobada literària de l’Estiu Literari al Maestrat de 2017, primera edició d’aquesta proposta cultural de Maestrat Viu, que va tenir lloc a Traiguera.

Ruta literària Joaquim Casas a Mataró

Àlbum a flickr

Aquest 3 d’octubre vaig a la ruta literària Passejant per Mataró amb Joaquim Casas. És la segona vegada que ho intento i ara m’hi he inscrit amb prou temps per no quedar-me’n fora. No tinc ni idea de qui és Joaquim Casas, però m’atrau el format de la ruta literària i Mataró el diumenge al matí pareix el lloc adequat per gaudir de la literatura sobre el terreny dels carrers del centre de la ciutat. Totes les ciutats tenen una personalitat determinada, amb virtuts i defectes, i Mataró no n’és cap excepció. Una relació complexa amb el seu interland comarcal no és prou per no deixar-se portar per l’encant dels seus carrers antics i la seua gent.

Per fer-ho més aventurat, aquell diumenge al matí hi ha una o dues curses que tallen els accessos a la ciutat per l’antiga N-II, de manera que he de fer una miqueta de volta de no res fins a Argentona per poder entrar per un pas accessible. Arribo a temps.
La colla de la ruta s’aplega a la plaça de Santa Anna tocant al carrer de Barcelona: el rovell de l’ou de la ciutat. Em presento i les responsables de la ruta, que en aquell moment identifico amb bibliotecàries de la Pompeu Fabra, em lliuren una bossa amb els materials de la ruta.

Vicent Usó: Les veus i la boira

Escrit amb motiu de la presentació de Les veus i la boira a Traiguera, el 16 d’abril de 2016

El meu Vicent Usó

Vaig contactar per primer cop amb Vicent Usó arran de la seua inclusió, el 2009, en els Itineraris de lectura de la Institució de les Lletres Catalanes. En aquell moment m’ocupava de coordinar l’elaboració de les guies de lectura del programa i vaig contactar-hi per correu electrònic per engegar l’elaboració del document, que va portar a terme Vicent Pallarès. Aquests noms em sonaven d’escriptors valencians autors d’obres molt presents en les llistes de vendes del moment, sobretot amb títols com ara Les ales esteses. Per curiositat, vaig llegir El músic del bulevard Rossini i en vaig fer una ressenya al meu blog. Ja en aquell moment Vicent Usó s’havia situat a primera línia del panorama de les lletres catalanes del moment, amb obres guanyadores i finalistes en els premis literaris més significatius.

A l’any següent, 2010, va formar-se a Benassal El Pont Cooperativa de Lletres, una associació d’escriptors de les comarques de Castelló. Vicent Usó era un dels impulsors del projecte i ja m’hi vaig afegir amb entusiasme. La publicació de la meua primera novel·la Partida, al 2008, m’havia ajudat a decidir-me per llançar-me a escriure amb continuïtat, ja que m’havia arribat la possibilitat d’escriure amb garanties de publicar. Alhora, vaig entendre que una part important de la meua dedicació a l’escriptura havia de consistir a donar suport a l’associacionisme de la colla d’escriptors de Castelló, que en aquell moment treballaven en un medi cultural hostil a les lletres catalanes. L’associació podia ser, com de fet penso que està sent al cap del temps, un factor de normalització cultural a través de la difusió i la presència en la vida pública, una via de treball a llarg termini. A l’any següent, va tenir lloc la segona trobada d’escriptors d’El Pont, a Morella, Hi vaig presentar Partida i Vicent va interessar-s’hi. Al cap de poc va ressenyar la novel·la al seu blog.

Un viatge fora forat

He llegit amb interès Un viatge fora forat d’Amàlia Roig, escriptora de Vinaròs que, com diríem al Maestrat, viu a la capital. I quan diem la capital donem per descomptat que es tracta de Barcelona, la nostra metròpoli. Això que tenim en comú: la residència a l’urbs i  el vincle inestroncable amb l’origen (“El meu destí és el meu origen“, que cantaven Orxata Sound System). El llibre és el número 4 de la col·lecció Narratives d’Onada, que el va publicar al 2009.

El subtítol Entre el Delta i les Columbretes ja apunta a la coberta el sentit del viatge. Es tracta d’un viatge al país de la Ilercavònia, aquell territori mental de la continuïtat central dels Països Catalans, contradictori en la seua unitat fragmentària. Malgrat els referents marítims, l’itinerari que descriuen els 21 capítols s’endinsa fins a Tortosa i Morella, indefugibles en qualsevol visió de conjunt que aspire a tindre fonament. Se m’escapa l’expressió del títol “fora forat”. No la trobo en cap diccionari i barrino si deu ser un ús comú del topònim Fora Forat, conegut actualment sobretot per donar nom a una de les platges més concorregudes de Vinaròs, i antigament al barri de Sant Pere, que hi havia des d’antic fora murada, habitat per pescadors. La preposició, lexicalitzada en el topònim, va acabar donant nom també als habitats: forinyo. Aquí, doncs, “fora forat” fa esment amb originalitat a aquest viatge fora del forat, del cau que constitueix la llar més pròpiament local.

Montse Castellà a la Torre del Visco: com un miracle

Dissabte a la nit fem cap a la Torre del Visco, a Fondespatla, al Matarranya, al sopar concert que ofereix l’establiment amb la participació de la cantant tortosina Montse Castellà. Resulta difícil explicar com una conjunció de factors tan rematadament fantàstics poden donar lloc a una vetllada tan excepcional, tan plena de sensacions.

A l’hotel, que pertany a la xarxa Relais Châteaux, s’hi ha d’anar expressament, ja que es troba ubicat en un lloc apartat entre Fondespatla, Vall-de-roures i la Portellada, no pas lluny del riu Tastavins.

A la cala

Venint del país de les platges regenerades, artificials, una cala qualsevol d’una illa com ara Mallorca sorprèn per la precarietat aparent de mitjans que s’hi poden trobar. Genera certa desil·lusió inicial. Aquell espai tan estret, potser al final d’un camí igualment estret, com de cabres, com pot atraure tant el turista àvid d’exotisme mediterrani? L’aigua de la vora, al capdavall, és tèrbola, plena d’algues i aparentment deserta de vida. L’arena és de la que s’apega, com la de Peníscola però més fina, sense aquell tacte de tarquim, sinó de sèmola que es desfà només tocar-la.
Segons l’hora del dia, la cala pot ser un lloc inhabitable per col·lapsat de gom a gom o donar la sensació d’abandonament, pròpia de les hores indeterminades de la tarda. Per no haver-hi, no hi ha ni ones, tractant-se com es tracta d’una cala on la mar oberta només s’hi deixa notar en cas de tempesta. Hi ha vaixells ancorats més enllà de les boies que delimiten l’àrea de bany, com senyorejant un territori inhòspit, inaccessible.
No cal dir que es tracta d’una sensació que els atractius de prendre-hi el bany esvaeixien al cap de poc temps de ser-hi. Perquè una cala és una experiència de contacte amb la natura a mesura humana, a mesura molt humana. Res a vure amb la platja massificada de les grans àrees turístiques o metropolitanes. Discreció local i discreció visitant. L’encant de la mar per transformar.

La llibreria Serret en la creació artística

És a punt de veure la llum un tercer recull de narracions de la mà d’Aeditors animat per la llibreria Serret de Vall-de-roures, que amb motiu de la III Trobada d’escriptors ebrencs al Matarranya, que tindrà lloc el proper 10 d’agost a Fontespala, va promoure la publicació de narracions al seu bloc. De moment, ja se n’ha difós la portada i la contraportada, que reproduïm en aquest article.

Un pintor per a un poble

Ja fa molt de temps que tenia pensat aquest títol per a aquest escrit. Només em dol de l’ànima no haver acabat la meua relació amb Pere Vicent Masià tal com pertoca: acompanyant-lo en el darrer moment. Però les circumstàncies de la vida ho han impedit.

La influència del paisatge

Ja es pot llegir, al Serret blog, una primera versió del conte “La influència del paisatge”, que he escrit com a contribució a la III Trobada d’autors ebrencs al Matarranya, que tindrà lloc el proper 10 d’agost entre Vall-de-roures i Fontdespala. La versió que apareixerà a l’edició que aeditors ha de fer del recull tindrà unes poques modificacions estrictament lingüístiques.

El conte és un joc de miralls entre tres personatges que necessiten donar a entendre als altres una conducta que no acaben de saber ben bé com portar en trobar-se transitòriament desubicats. En aquesta situació té lloc una conversa en què el paisatge esdevé el protagonista de la creació artística, especialment al voltant de la pintura d’oliveres i amb el contrapunt del Picasso d’Horta de Sant Joan.