Begudes refrescants

Ell ha deixat el cotxe a la vorera on encara no toca el sol. A l’altra banda de l’avinguda, la pintura dels cotxes que hi ha aparcats refulgeix sota el sol de migdia de juliol. Els habitacles deuen ser com càpsules de descens a l’infern. Un lleu ventijol carregat d’una humitat calda i salada arriba des de la mar propera. Falta mitja hora per dinar i s’ha ofert per atansar-se al supermercat a comprar unes quantes begudes fresques per a l’àpat amb els amics que han vingut avui a veure’ls al petit xalet que tenen llogat des de fa un parell d’estius. Han tret taules i cadires al jardí i han parat taula sota l’olivera mentre els nens es banyaven a la piscina. Els amics han quedat gratament sorpresos d’aquella mena de refugi estiuenc en aquell paratge apartat de les urbanitzacions de primera línia de platja i la seua filla de seguida s’ha afegit als banyistes de la piscina. És veritat que s’han presentat una mica d’improvís, perquè no els esperaven fins a l’endemà, però hi devia haver alguna confusió, perquè ells han dit que les dones de les parelles respectives havien quedat per aquell dia. El cas és que en un tres i no res s’exhauriran les begudes. Llavors la seua dona li ha dit d’atansar-se un moment al supermercat on fan la compra habitualment. Ell se n’hi ha anat sense ni deixar al seu amic l’oportunitat d’acompanyar-lo. El seu amic encara no s’ha pres la confiança habitual i es troba una mica descol·locat, com si no sabés com entrar en joc. I és llavors que tanca les portes del seu cotxe potent, que encara paga a terminis, amb el comandament a distància, i entra al supermercat darrere les ulleres de sol imprescindibles per no enlluernar-se en aquesta hora zenital. Com que ve amb les mans a les butxaques dels pantalons curts, va directe als carrets mentre pensa que potser sí que hauria pogut dir al seu amic d’acompanyar-lo i que sempre es veuen molt de tant i en tant i costa una mica trencar el gel. D’aquesta manera accedeix a l’interior del supermercat després esquivar una dona grassa amb un gran barret que ha fet una compra per a tota la setmana. El reben de seguida, a mà esquerra, els productes de neteja, amuntegant-se acolorits als prestatges. Una alenada d’aire artificialment fred descarrega la seua llepada sobre el seu clatell. En aquell moment, no sap ben bé per què, es diu a si mateix que hauria pogut canviar-se de roba, i no fer cap al supermercat com un banyista qualsevol dels que encara porten la sorra apegada als turmells i un grapadet de pedretes als calçotets. Després de tot, però, ja fa amb les espardenyes a retaló, les bermudes ratllades que es va comprar fa un parell d’anys i una samarreta ampla amb un motiu vagament esportiu.

En aquell moment, ella ha tancat la porta transparent del frigorífic on hi ha els gelats. N’ha agafat tota una capsa per als nens. Van arribar ahir mateix i ha de carregar de queviures per a una temporada llarga, malgrat saber que al cap de pocs dies ja s’hauran exhaurit. Aquella manera de passar les vacances no li acaba de fer el pes, perquè no fa de mestressa en tot l’any i n’ha de fer ara, quan millor podrien passar-ho. Ben mirat, ja té ganes que les vacances s’acabin i pugui retornar a la seva feina mal pagada, on, almenys, vesteix com una senyora i es fa tractar bé. Allarga el braç i pren una safata de poliuretà plena de talls de carn magra; li farà paper per al sopar. Perquè haurà de fer el sopar. Quan està a punt de bandejar aquests pensaments i dir-se a si mateixa que més valdrà conformar-s’hi perquè el pressupost familiar no va més enllà, la pila dels pots de cigrons trontolla lleument i està a punt de trencar el seu precari equilibri. Potser ella es troba en la mateixa situació que aquella banal pila de pots de cigrons. Però per què ha d’amargar-se el dia si encara es considera una dona jove, enfeinada, sí, però jove i ben considerada a la feina. Llàstima de la ritualitat del seu matrimoni, entre un marit que li para una atenció limitada i uns nens que se la mengen cada cop més. No s’hi pot fer més. Sospira i es passa la mà per apartar-se els flocs arrissats que li cauen sobre la cella esquerra tot pensant que amb l’aigua de la platja aquella permanent de coloració àcida no li durarà gaire. S’adona que té moltes ganes de prendre un bany i posar-se crema per estar ben morena i poder lluir bronzejat quan torni a la ciutat i les companyes de la feina li preguntin què ha fet durant les vacances. Almenys tindrà alguna cosa per contar. Ara, fixa’t quins braços més pàl·lids. Quan vagi a la platja i es desempallegui d’aquella roba que porta, que als grans magatzems anomenen d’esport i que la fa sentir una mica massa turista, el seu cos allargat i esblanqueït farà pensar als badocs que segurament és estrangera.

Aquest pensament la fa somriure en tombar al final del passadís de les conserves, que dóna a l’aparador de la fruita i les verdures. Sense voler, ha topat amb un altre carro que encara va buit, portat per aquell xicot tan espigat que s’amaga darrere les seves ulleres de sol. Així és que s’ha produït una petita confusió perquè ell anava mirant cap a una altra banda, potser cap a unes síndries obertes per la meitat que exposen la seva polpa sucosa i roja als prestatges de la fruita de temporada, i anava a arrufar les celles quan ha girat la vista i ha vist aquell somriure somniador, que encara no s’havia despenjat dels llavis d’ella. Ell s’ha sentit una mica ridícul havent de tallar aquell inici de rebuig. Ella, mentrestant, ha tingut temps d’apagar el llum de la seua imaginació i adoptar aquell posat d’una distant elegància exterior prèvia a les disculpes. Han creuat una mirada de compromís mentre es demanen perdó. Un perdó convencional, gairebé de retret. Ell ha continuat cap a l’interior de l’establiment. Ella s’ha quedat un moment guaitant la fruita fresca.

Ha percebut quelcom en el somriure d’aquella dona. Li ha causat una sensació estranya, inusual. Feia temps que no en veia un d’igual. No és que es tracte d’una fesomia de trets especialment atractius, sinó que hi ha una actitud, un gest, un posat rematadament graciosos, senzillament encantadors. Però no fa cas d’aquella il·lusió momentània, pensa que es tracta d’una de tantes visions instantànies i fugisseres, efímeres, que solen tenir els homes quan es troben sense esperar-ho una dona bonica, i recondueix la seva voluntat cap a les begudes refrescants que es troben al fons del local. Mentre avança pel passadís de les llaminadures, les pastes i els aperitius, li torna a venir al cap la idea que no s’ha acabat de portar bé amb el seu amic, que se l’hauria pogut emportar i ara podrien parlar de les coses que parlen els homes quan no hi ha dones entremig.

Mentre fixa la seva atenció en uns maduixots d’aspecte turgent, s’adona que el xicot amb qui ha topat arrossegava darrere seu un hàlit d’aigua de colònia per a home mesclada amb el perfum natural d’un cos de mascle a l’estiu. Tot plegat, una sentor pròpia de l’aventurer del desert que busca noia a qui salvar d’una tempesta de sorra. La barba de tres dies s’hi escau prou, amb aquest paper que inconscientment li assigna. Llàstima d’ulleres de sol que li difuminen la mirada. Encara que, ben mirat, li la fan més suggestiva, com si li remarquessin aquell aire de despreocupada independència. Potser anava una mica despentinat i tot.

És llavors quan, amb dues botelles de cervesa fresca a les mans, té la sensació d’acabar de viure uns fets que recorda d’abans, com si els hagués somniat i ara es convertissen en realitat. De sobte és com si hagués caigut el teló del final de la representació i es trobés sol només amb ell mateix i aquell parell de cerveses a les mans. Si fos més jove el diafragma li hauria fet un bot que li hauria accelerat el pols, però pensa que allò ara ja no el pot afectar tant. Li sembla que pot sentir-se segur de si mateix i intueix que ha de tornar tan ràpid com puga cap a la caixa d’eixida. En realitat s’adona que vol dir quelcom a la dona amb qui ha topat, però què? Si es trobés en un d’aquells centres comercials on els ciutadans van clavant-se cops de colze els dissabtes, aquella topada no tindria la més mínima importància. Però ací, en aquest plàcid establiment amb aire condicionat d’una petita ciutat costanera on encara falten uns quants dies perquè arribe la invasió dels turistes de carxot, sembla que la vida pot ser més amable. Tanmateix, no és això el que busca, sinó tan sols fer-li un cop d’ull, d’esquitllentes, i satisfer el seu desig morbós. Tampoc no és la primera vegada. Sense saber ben bé per què, s’atura un moment davant les begudes alcohòliques i pren una botella de whisky del bo. En altres circumstàncies hauria decidit que se la beurien ell i el seu amic tot recordant antigues borratxeres, però ara no està segur que el vaixell arribe en aquest port.

Mira cap al fons del passadís i el veu aparèixer darrere el carret ple de botelles. Sense saber per què, li ha semblat que havia de tornar a ser ell. Potser perquè no hi ha gaire més gent o perquè se li ha desfermat l’impuls estiuenc que fa cada moment irrepetible. Veu que ha intentat dissimular però no ha pogut evitar mirar-la com si l’escannegés, s’ha tret les ulleres i s’ha quedat amb la boca entreoberta. Fa cara d’enlluernat, de dormir poc i malament. Ella no sap si ho ha fet per equivocació o perquè l’estampa d’aquell desconegut li ha semblat irresistible, però quan desava una plata de maduixots dins el seu carret, li ha picat involuntàriament l’ullet. És una cosa que no pot evitar amb qui li cau simpàtic, però és que la majoria de vegades ni se n’adona. Ara, en canvi, s’ha sorprès a si mateixa concedint-se aquell plaer desconcertant. Avergonyida, ha girat cua cap a l’eixida sense poder evitar arquejar els llavis en un somriure càndidament maliciós.

Momentàniament desarmat, ell s’ha quedat un instant clavat amb les ulleres en una mà i l’expressió de desconcert a la cara. A l’acte li ha semblat com si la conegués i que té un cos magnífic que cal veure a la llum natural dels fluorescents, però s’adona que ella també el mira amb la seva mirada obliqua des de darrere dels seus rulls tenyits. Llavors ell no sap què fer i de sobte rep aquella picada d’ullet fulminant, aquella provocació a boca de canó. Sense poder evitar posar cara de babau, pensa que, malgrat el pas del temps, encara no ha perdut facultats. Per si fos poc, ella s’allunya passadís enllà tot mostrant-li una esquena plena d’onades. Per uns moments veu obrir-se les portes del paradís de l’estiu.

Reacciona de seguida i decideix seguir-la; encara no s’ha perdut darrere els prestatges de les bosses de pa torrat. Mentre avança darrere l’estela d’ella, tots els pensaments que li ocupaven la pensa quan ha entrat a l’establiment es fonen com un gelat llançat a l’arena de la platja. Només dispara la seua Polaroid intransferible a la silueta oscil·lant d’ella: una de cos sencer -cabell ros, pròtesis als muscles, ample escot del mallot arrapat a la pell, pantalons curts elàstics, sandàlies de pell-; una altra a l’esquena nua; una altra als malucs balancejants; i accelera el pas com se li accelera el cor. Li ve al pensament l’escena d’un espot publicitari de vermut, però no l’acaba de recordar del tot perquè ara necessita com sigui adreçar-se a aquella aparició providencial. Intueix instantàniament que una ocasió d’aquestes característiques pot no tornar a presentar-se mai, així que es posa a buscar com un boig un motiu de conversa. Es podria dir que tota la intel·ligència i la voluntat de la seua vida convergeixen en aquella trajectòria darrere el cos esvelt que desapareix més enllà de les bosses de pa, ja enfilant cap a la caixa.

No és que ara intenti jugar com ho ha pogut fer altres vegades, sinó que no s’ha pogut controlar, i mentre intenta desaparèixer de la vista d’aquell xicot que fa un moment se l’ha mirada gairebé extasiat, percep que ell la segueix i té la sensació que està passant alguna cosa inevitable. Així que intenta moure el seu cos cadenciosament, però alhora s’adona que se sent ridícula i maldestra, incapaç de reproduir aquella manera de caminar amb què de vegades se sent tan a pler, i no sap si voldria eixir volant o aturar-se un moment a contemplar el prestatge dels dolços. Traint-se a si mateixa, es queda contemplant les rajoles de xocolata mentre no li acaba d’eixir l’autoexcusa banal per fer-ho. És aleshores, mentre l’home se li apropa fins a fer aparèixer el carret carregat de begudes fresques a la cantonada de les bosses de pa torrat, que l’escomet la sensació subjugadora de saber que no té més remei que fer cas del que el cos i tota la persona li demanen. És com si li saltés la tapa de l’olla. Per què s’ha començat a excitar?

No s’esperava trobar-la tan de sobte i gairebé passa de llarg, però després de passar-li a frec, s’atura en sec i es queda com un estaquirot mirant les rajoles de xocolata. Ella torna a identificar les feromones masculines abans d’alçar la vista. Hi ha un moment en què és tan evident la impostura que no poden suportar-la més i, tímidament, s’adrecen una llambregada mútua acompanyada d’un somriure de forçada cortesia. Ell formula un comentari estúpid sobre la xocolata. En conseqüència, es produeix un intercanvi de mirades convencional mentre tots dos intenten contenir el somriure de saber que l’altre sap… Ella té uns ulls verdosos, ell foscos. Com si respongués a les pautes d’un joc que desconeix que domina a la perfecció, ella es bat en una retirada tàctica cap a la caixa després d’un cop de cap efectista, com per posar-se la cabellera al lloc, que no és més que una dilació per afeblir la torbació i marcar les regles. Però no ha dit res i ell pensa que això està més que millor perquè aquella dona dels seus somnis s’avé a iniciar una relació que ja arranca més enllà de l’amistat. Ho sap, li ho diu el cor i està decidit a jugar-s’ho tot a una carta. És a dir: tot.

Això mateix barrina vertiginosament el cap d’ella mentre aboca el gènere que portava a la cinta de la caixa. Ell s’atreveix a fer tocar lleument la reixeta del seu carret a les cuixes d’ella. Pot ser la desfeta de totes les defenses d’ella o el final de l’equívoc. No sap per què però ella troba aquella transgressió insignificant la més dolça de les propostes indecents que mai li hagin pogut fer. Torna a mirar-lo amb una expressió captivadora i ell dispara la seua sageta de foc: «Perdone, s’ha deixat la xocolata», «Ho sí, no me n’havia adonat», mentre la noia de la caixa no acaba de capir la jugada.

La conversa continua amb una voluntat gairebé emocionada. Ella ha vingut a peu perquè s’està en un apartament a uns deu minuts. Ell s’ofereix a portar-la fins a la porta de casa i més enllà si molt convé. Com es pot tenir tanta cara per fer el que estan fent, es pregunten els dos interiorment, mentre intenten bandejar com poden totes les reserves que la raó els imposa en aquella situació. A fora, el sol fueteja el capot dels cotxes aparcats. Ell torna a insistir a portar-la, ella no s’hi vol negar. El propietari de l’automòbil carrega les compres al maleter i fa pujar la seua acompanyant. Cotxe potent, home potent, no pot evitar de pensar ella mentre el desig li puja cames amunt. S’adona que, en la llunyania del final del carrer, el trencall d’una ona es retalla sota la ratlla blava de l’horitzó marí. És ara o mai, es diu mentre ell ja ha obert la porta i s’asseu al lloc del conductor pensant que el que li està passant és increïble. Es miren i es fonen en un petó humit. Ell no pot evitar deixar anar la mà, però ella se’l treu de sobre àgilment i diu: «Arranca». Ell obeeix i el cotxe es posa en circulació mentre bramula carrer avall. Fan cap al passeig marítim, des d’on es pot veure els banyistes de la platja, però ella de seguida demana de desviar-se cap a un carrer més tranquil. El conductor ha engegat l’aire condicionat del cotxe mentre busca una emissora amb bona música.

Es troben encara una mica impactats per aquella vulneració mútua que s’acaben de cometre, que s’estan cometent encara. I no hi ha res que els puga apartar de l’avidesa d’acabar-la de consumar. Passat i futur no pertanyen a l’embriaguesa de l’amor. Tan sols l’estiu engega totes les possibilitats del present. Apressadament, s’allunyen cap la carretera que porta a l’interior. La llum del dia els encega.