Versos contra la violència

Els dies 7 i 8 d’octubre de 2017 van tenir lloc a Sant Carles de la Ràpita i Roquetes respectivament els dos primers actes de “Versos contra la violència”, una iniciativa relacionada amb el col·lectiu diLLUMS d’Arts al Forn, que s’aplega a Tortosa mensualment i està constituït sobretot per gent de la lletra escrita. Aquests actes volien ser una resposta des de la creació artística a les agressions que van tenir lloc en aquests pobles l’1O, el dia del referèndum d’autodeterminació, per part de la Guàrdia Civil, i van consistir en la lectura pública de creacions poètiques.

Aquests actes van donar lloc a un moviment que es va anar estenent com una taca d’oli per altres pobles i ciutats de les Terres de l’Ebre i de més enllà, en què es mostrava la solidaritat amb les víctimes de la violència de l’1O. A finals de 2017 va aparèixer la iniciativa de convertir tots aquells versos contra la violència en un llibre. En aquell moment, vaig rebre la invitació de Jesús M. Tibau, un dels impulsors de la iniciativa, per aportar el meu escrit al volum.

El nostre determini

L’1O a Sant Carles de la Ràpita. Foto: aguaita.cat

Em costa molt fer proclames de res en concret, per més genèriques que siguen. Els grans principis de la humanitat, tot allò que conforma el paradigma de com hauríem de ser els humans, veiem que  a l’hora de la realitat s’adapta amb moltes falles, molt desigualment segons el lloc, el moment i el grup de gent a qui afecta. Però quan et toca de prop, quan ets tu qui s’ho troba de cara, és impossible inhibir-te’n. Ho he intentat durant els darrers mesos. Contenir les expressions i les emocions, no deixar-me arrossegar pels esdeveniments, no distraure-m’hi excessivament. I no he pogut. Perquè quan ets enmig la rambla o la riera i, com diria el poeta, baixa la desbocada força dels cavalls, et trobes concernit, els fets t’apel·len ineludiblement. 

Glopades de riu

Vaig conèixer Gemma Pellissa en un curs de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Era el 2011 i el curs de Narratives pilotat per l’excepcional Olga Jornet va aplegar uns quants irreductibles de la lletra que buscàvem com esmolar l’eina. D’allà han sorgit unes quantes trajectòries creatives entre les quals cal apuntar la de la Gemma, que aleshores era estudiant de Filologia Catalana i ara brega per obrir-se pas com a professora de Secundària.

Glopades de riu és el seu primer títol, editat per l’editorial Voliana, de Jordi Solé. És un llibre breu, que a primera vista representa que serà molt fàcil de llegir, perquè vint-i-un contes es reparteixen una norantena de pàgines. El títol fa referència a l’Ebre, a la presència constant de l’Ebre en l’horitzó imaginari del seu Tivenys natal, que és on es descapdellen unes narracions situades cronològicament a les darreries del segle XX, en clara connexió amb l’univers infantil i juvenil de l’autora, recreat amb tota seguretat amb notes biogràfiques i amb la força d’un escenari natural que remet a l’èpica, als elements naturals que depassen la dimensió humana i constitueixen, encara sense fer-ne esment, un rerefons de ressonàncies mítiques. La il·lustració de la portada podria fer pensar en la calor estantissa d’una nit d’estiu a la llum pobra d’una bombeta qualsevol, al carrer o davant una casa perduda vora el riu. En la quietud característica dels llocs on aparentment no passa mai res.

Un viatge fora forat

He llegit amb interès Un viatge fora forat d’Amàlia Roig, escriptora de Vinaròs que, com diríem al Maestrat, viu a la capital. I quan diem la capital donem per descomptat que es tracta de Barcelona, la nostra metròpoli. Això que tenim en comú: la residència a l’urbs i  el vincle inestroncable amb l’origen (“El meu destí és el meu origen“, que cantaven Orxata Sound System). El llibre és el número 4 de la col·lecció Narratives d’Onada, que el va publicar al 2009.

El subtítol Entre el Delta i les Columbretes ja apunta a la coberta el sentit del viatge. Es tracta d’un viatge al país de la Ilercavònia, aquell territori mental de la continuïtat central dels Països Catalans, contradictori en la seua unitat fragmentària. Malgrat els referents marítims, l’itinerari que descriuen els 21 capítols s’endinsa fins a Tortosa i Morella, indefugibles en qualsevol visió de conjunt que aspire a tindre fonament. Se m’escapa l’expressió del títol “fora forat”. No la trobo en cap diccionari i barrino si deu ser un ús comú del topònim Fora Forat, conegut actualment sobretot per donar nom a una de les platges més concorregudes de Vinaròs, i antigament al barri de Sant Pere, que hi havia des d’antic fora murada, habitat per pescadors. La preposició, lexicalitzada en el topònim, va acabar donant nom també als habitats: forinyo. Aquí, doncs, “fora forat” fa esment amb originalitat a aquest viatge fora del forat, del cau que constitueix la llar més pròpiament local.

Pols de roses

A la darrera edició de la Fira del Llibre Ebrenc coincideixo a la taula de presentacions amb Olga Besolí. Ella hi ve a presentar Pols de roses i jo La Font de la Salut. Al final de l’acte, interessada pel llibre que parla del santuari de Traiguera, quedem que en parlarà al seu “Espai d’Arts” del programa Dixa’m vore del Canal Terres de l’Ebre. El programa va emetre’s al setembre de 2012 i ara és el moment de completar l’intercanvi de comentaris amb aquesta entrada sobre la seua obra teatral Pols de roses, que tenia per llegir des de la trobada de Móra d’Ebre.

Olga Besolí (Tortosa, 1972) és coneguda sobretot per la sèrie Els Contes de Muniatto de llibres il·lustrats infantils, en què fa tàndem amb la seua germana Esther, pintora i il·lustradora. La sèrie ha esdevingut el fenomen editorial infantil de les Terres de l’Ebre, de la mà del pallasso Muniatto, que interpreta Eusebi Morcillo, i també de la dedicació de contacontes de les germanes Besolí. La trajectòria creativa d’Olga Besolí, a més de la literatura infantil, s’obri a la narrativa, el guió i el teatre, cosa que juntament amb la seua participació en televisió conforma un ventall de registres en què les incursions creatives no estan exemptes de la motivació originada pels premis literaris.

Amb Pols de roses, Olga Besolí va obtenir el premi Micalet de Teatre, de la Societat Coral El Micalet en l’edició de 2009.

Mishima a la Galera

 

Fa un any vaig assistir per primera vegada a una actuació en directe de Mishima. Era al Poble Espanyol de Barcelona, en elmarc de la primera edició del festiva Pròxims. Aquella actuació, en un escenari multitudinari i entre altres grups que també hi participaven, va proporcionar-me una sensació de la banda determinada per la disolució de la seua actuació en el conjunt del festival. Les cròniques dels diaris van dir que van tenir algun problema de so i que no van sonar amb tot el potencial que tenien. No ho sé.

Anit, la seua actuació a la Galera (Montsià) va ser una demostració real i molt més pròxima del potencial sonor d’una banda que es va mostrar compenetrada al màxim, amb una veu característica i una sonoritat que va superar les expectatives que podia oferir un pavelló semicobert amb el sostre de llanda.  El concert, amb una entrada sense cap ni una aglomeració, va ser un cerscendo gradual fins a assolir la realització del que, després de tot, és el rock’n’roll: guitarres a tota àquina, ritmes encomanadissos i lletres sense pèls a la llengua, centrades en la temàtica diguem-ne vitalista que és l’emblema de Mishima.

Hora i mitja de música contemporània per a sensibilitats actualitzades. Diu que fia molt de temps que no tocaven a les Terres de l’Ebre. Doncs deu ser perquè poblacions de més empenta que la Galera no deuen estar per la labor. Un 10 a l’organització d’aquest concert, liderada per la Banda de Música Sant Llorenç. Només em queda el dubte de si van cobrir les despeses.

Montse Castellà a la Torre del Visco: com un miracle

Dissabte a la nit fem cap a la Torre del Visco, a Fondespatla, al Matarranya, al sopar concert que ofereix l’establiment amb la participació de la cantant tortosina Montse Castellà. Resulta difícil explicar com una conjunció de factors tan rematadament fantàstics poden donar lloc a una vetllada tan excepcional, tan plena de sensacions.

A l’hotel, que pertany a la xarxa Relais Châteaux, s’hi ha d’anar expressament, ja que es troba ubicat en un lloc apartat entre Fondespatla, Vall-de-roures i la Portellada, no pas lluny del riu Tastavins.

Sol i soldó

Tarda poètica al Pinell de Brai. Dins de la Mostra d’Espectacles de la Memòria que el Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre (COMEBE) està portant a terme aquesta primavera, acudisc a la Terra Alta atret per l’anunci de l’actuació conjunta d’Albert Roig, Carles Santos i Perejaume. La proposta és poèticomusical, una mena de diàleg entre tres obres que troben bona part de la seua força en el contacte amb l’entorn, i amb un entorn determinat.

Llengua, literatura i educació, i 3

Abordem ara el vessant més relacionat amb l’educació. Anteriorment ja hem fet esment de la situació general de la joventut de Catalunya quant a hàbits culturals i de la situació dels ensenyaments de la literatura en el sistema educatiu actual. Entrem, doncs, a comentar la part final de l’enunciat de la taula rodona, que planteja la incidència de la producció literària ebrenca més recent en l’escola del seu àmbit territorial.

Llengua, literatura i educació, 2

Al meu entendre, els escriptors ebrencs hem de basar la nostra pràctica lingüística, consistent en la creació literària, en dos principis: la creativitat i el criteri lingüístic.

Parlar de creativitat i no parlar alhora de llibertat cretaiva, és impossible. Aquesta llibertat creativa fa referència, sobretot, a l’ús del llenguatge literari, que és la matèria primera que tenim entre mans.