Alfred Giner Sorolla. La passió i la lucidesa

• 

Els Premis Ciutat de Benicarló constitueixen a dia d’avui la plataforma més potent de captació de talent literari i de difusió de la literatura del Maestrat i ocupen un lloc que es consolida en cada edició en el panorama dels premis literaris en llengua catalana, que, com és sabut, conformen en bona mesura la maquinària de reproducció de la literatura en aquesta llengua. Els Premis es dediquen a gèneres que defugen la convencionalitat del camps més trescats: la novel·la, la poesia i el teatre. Dedicats a l’àlbum infantil il·lustrat, la divulgació científica, la narrativa memorialística i la gastronomia, semblen cercar una diversificació en què l’editorial Onada ha anat obrint nínxols de producció.

Alfred Giner Sorolla. La passió i la lucidesa implica en bona mesura la consagració literària de la seua autora, Amàlia Roig, que disposava anteriorment de dos llibres publicats: Un viatge fora forat: entre el Delta de l’Ebre i les Columbretes i Xarxa prima, obres que cal adscriure al memorialisme, la no-ficció i l’autoficció, un territori literari propici per a una biografia del caire que té Alfred Giner Sorolla, que s’inscriu a la perfecció en l’univers literari de l’autora, fixat fermament en l’eix del seu poble natal: Vinaròs. El premi, doncs, és el reconeixement per una obra que suposa una fita sòlida en una dedicació de temps a la conformació literària d’un univers vinarossenc que l’autora, que ha viscut amb un peu a Sant Cugat del Vallès i l’altre al seu poble, reconstrueix per a una sensibilitat literària molt personal i, alhora, molt característica.

1 2

La retòrica antiga

Dotze anys més tard de la publicació, he llegit La retòrica antiga, de Lluís Pastor. El llibre fa temps que el tenia a casa, juntament amb altres que ja he llegit de la mateixa col·lecció Vull saber d’Ediuoc, com ara Els monstres. El fet de tenir-los és producte de la meua activitat a la UOC, que vaig aparcar ja fa nou anys. Ja en el moment que van fer cap a les meues mans, vaig proposar-me d’anar-los llegit tranquil·lament.

Amb Lluís Pastor, no hi vaig tenir contacte a la UOC. Me’n recordo arran de la participació que va tenir en els actes del 25è aniversari del Servei d’Ensenyament del Català (SEDEC), en una xerrada a la Casa del Mar de Barcelona, al 2003, encara més enrere, quan era un valor emergent del panorama comunicatiu barceloní. Avui veig que ha esdevingut director general de la mateixa editorial que va publicar-li La retòrica antiga, cosa al capdavall comprensible després del temps que ha persistit a la mateixa empresa.

La retòrica antiga és un llibre breu de caràcter divulgatiu, que té per objectiu oferir una introducció als orígens de la retòrica que coneixem a dia d’avui, uns orígens que se situen a la Grècia clàssica, entre els segles V i IV adC. Malgrat això, o segurament pel caràcter breu i introductori del llibre, el lector es veu projectat de manera brusca en la temàtica que tracta: les circumstàncies històriques i les característiques del naixement de la retòrica com a art oratòria a Sicília i Atenes, al segle V, i la configuració clàssica que acaba amb la formulació aristotèlica.

Dos apunts sobre allò que m’ha cridat l’atenció en llegir-lo, he de reconèixer de manera bastant esparsa: quines circumstàncies històriques van propiciar el naixement de la retòrica i com de seguida va consolidar-se com una art socialment ambivalent. Pel que fa als orígens, l’autor s’ocupa de qualificar-los com el Big-Bang de la comunicació. Per a la ment del segle XXI pot resultar xocant que la retòrica i l’oratòria, és a dir la paraula, començaren a substituir la guerra com a mitjà per discernir qui tenia raó en un conflicte o contenciós. Estem fent referència a contenciosos concrets: els derivats de l’enderrocament del tirà Trasíbul a Sicília, el 467 adC, que dona peu perquè els tribunals del nou poder popular hagen de reassignar propietats d’origen nobiliari que han canviat de mans durant la tirania i que no compten amb cap escriptura, de manera que tan sols l’argumentació davant el tribunal pot servir per guanyar la raó pròpia i assolar la de l’adversari. És clar que aquests fets són coetanis de Pèricles, la gran figura política que dona nom al segle de la democràcia atenenca i que, al seu torn, té un paper cabdal en el desenvolupament de l’oratòria com a mitjà per a la fonamentació argumentada del poder polític.

La retòrica, concebuda com l’art de parlar en públic, imprescindible per a la vida democràtica d’Atenes, va comptar amb l’impuls dels sofistes, mestres en aquesta art. Els sofistes eren filòsofs, entre els quals Sòcrates, que van provocar una mutació en els interessos de la filosofia, que fins aleshores s’havia fixat en l’explicació de la natura i que a partir de la seua activitat va fixar-se en els humans com a centre d’interès. El mestratge dels sofistes va conduir a la consideració moral de la intervenció oral i al relativisme. L’objectiu d’ensenyar a guanyar per l’argumentació una discussió, un contenciós, un judici, un conflicte, va abocar els sofistes al relativisme d’ultrapassar allò que és ver, lògic o moralment acceptable, si és el cas que d’aquesta manera la causa pròpia preval sobre la de l’adversari. Potser l’essència de tota la comunicació posterior tal com la coneixem s’explica per aquesta disjuntiva i fa llum sobre els passatges més foscos de la història de la humanitat i sobre el funcionament real de la cosa pública. No cal dir que efectivament la màxima dels sofismes quant a la retòrica va obrir el meló de la moralitat, del que és moralment acceptable i de la subversió dels valors ètics que qualsevol societat posseeix.

La transcendència d’aquesta paradoxa arriba fins als nostres dies, en què trobem exemples sagnants de com la retòrica, l’art de l’argumentació, amb raó o sense (amb o sense raons necessàries, que diria Ramon Llull), fent honor a la veritat o no, seguint o no els principis de la vida i la cosa públiques, s’usa per lluitar contra els poders tirànics i per aplacar les ànsies de llibertat per via democràtica. Verbigràcia, el serial judicial dels presos polítics, específicament d’Oriol Junqueras, elegit democràticament europarlamentari en unes eleccions i hostatge voluntari del règim polític espanyol del 78, que el va segrestar, legalment o no, per escapçar la revolució democràtica de l’1 d’octubre de 2017. Les decisions dels diferents tribunals i instàncies polítiques involucrades en aquest serial, que duraran anys fins a demostrar l’actuació tirànica del poder judicial espanyol, com ha passat en altres casos com el del president del parlament basc Juan Mari Atutxa, enllacen directament amb l’art d’argumentar el que calga argumentar amb el sol propòsit de fer prevaldre la causa pròpia, en alguns casos amb la sola intenció de defensar-se, en altres per espolsar-se qualsevol responsabilitat, i en altres de mantenir un statu quo que potser el 1978 tenia perspectives de futur, però que a dia d’avui només és una mòmia històrica, que gaudeix de molt bona salut, tot s’ha de dir.

I és que els clàssics antics no deceben mai.

Nota: Aquest article, primer de 2020, forma part de les bones intencions de l’autor per a l’any que ara comença, consistents a parlar aquí de totes i cada una de les lectures que faça en aquests dotze mesos. Aclariment: potser per mandra o per no parlar-ne malament, en el passat he deixat de parlar de llibres determinats. Sempre des d’un punt de vista subjectiu, faig ara l’intent de superar-ho fins al desembre d’enguany. Veurem quin és el resultat.

El somni de Lucreci

Veig a la biblioteca El somni de Lucreci de Martí Domínguez, amb aquella portada amb tres caps sota un taronger pertanyents a La Primavera de Boticelli i no puc evitar agafar-lo en préstec. El nom de Lucreci implica de seguida ressonàncies clàssiques i el subtítol, “Una història de la llibertat de pensament”, suggereix un recorregut filosòfic a la recerca de la llibertat com a característica definitòria del gènere humà, una lluita de segles per l’assoliment d’una condició veritablement humana que es troba sempre en construcció.

Martí Domínguez i Romero és net de Martí Domínguez Barberà, periodista i escriptor, que va practicar un valencianisme de dretes a la segona meitat del segle XX seguint una evolució dissident de la dinàmica política general d’aquell moment. Martí Domínguez i Romero és un entomòleg de formació francòfona, escriptor i periodista, director de la revista científica Mètode de la Universitat de València. La seua trajectòria intel·lectual està caracteritzada per una aportació que em resulta molt interessant: és un científic que fa de la ciència matèria literària; és un intel·lectual que reflexiona des de d’un naturalisme molt valencià, estrictament popular i pagès, i alhora des d’una formació científica molt sòlida. Vaig conèixer-lo quan vaig participar en l’elaboració del seu itinerari de lectura, encàrrec de la Institució de les Lletres Catalanes. En aquell moment, a començaments de la dècada del 2000, escrivia els seus articles d’interpretació científica d’elements presents en les belles arts a El Temps, i havia començat a publicar novel·les sobre personalitats històriques que van tenir un paper rellevant en l’articulació del coneixement i la metodologia científiques. La seua formació francòfona li va proporcionar un interès, un punt de vista i una proximitat intel·lectual molt considerable a la Il·lustració, un dels moviments culturals en què ha centrat més la seua creativitat a cavall de la novel·la i l’assaig. Al moment de conèixer-lo, vaig llegir El secret de Goethe, novel·la dedicada a la trajectòria personal, literària i científica de l’escriptor alemany, que va viure entre Il·lustració i Romanticisme i va fer aportacions significatives per a la connexió entre art i ciència. La descripció de la ciutat de Roma visitada per Goethe i el seu periple al Vesubi, en el viatge que va fer a Itàlia com a colofó de la seua formació, són passatges memorables de l’art narrativa de Martí Domínguez, que en aquella època aprofitava les seues estades de caràcter científic en universitats estrangeres per emprendre l’escriptura d’una novel·lística original, determinada per aquesta cosmovisió il·lustrada.

El somni de Lucreci ha estat guardonat amb el XXXIV Premi Carles Rahola d’Assaig, concedit el 2013.

Noves glòries a Espanya

M’he pres un temps per llegir Noves glòries a Espanya de Vicent Flor, sociòleg de València. Per si hi ha d’haver cap dubte per al lector poc o molt despistat, el subtítol del llibre, que remet a la tesi doctoral de la qual és publicació, és “Anticatalanisme i identitat valenciana”. El llibre va aparèixer el 2011 i l’he tingut un any a la lleixa esperant. Fa poc, vaig llegir del mateix autor, amb qui he contactat via xarxes socials, que n’ha fet 44 presentacions arreu del territori valencià, que ja és un nombre molt considerable de presentacions tenint en compte el recorregut temporal. Potser la presentació més sonada, deu haver estat la que va tenir lloc a València mateix, sabotejada pel GAV perquè no hi faltés cap dels ingredients que han caracteritzat i continuen caracteritzant l’activisme anticatalanista al País Valencià, és a dir el blaverisme. Va ser d’aquesta manera que l’estudi del professor Flor va passar a formar part de la història política d’agressivitat que caracteritza les relacions de poder en la societat valenciana del darrer mig segle.