“Paco el Catalán”

Engrunes de memòria emergeixen lentament de la foscor del segle XX i s’escolen pel carrer Major, pels fulls setinats d’alguna publicació local que temps enrere, quan allò que en van dir la transició els qui se la van inventar, va tornar a fer esment dels capellans assassinats durant la revolució (dos: Carlos Llombart i Andrés Cervera), un destí deslligat d’unes vides normals i corrents per a l’època en què van ser viscudes, unes morts absurdes saldades amb els honors del reconeixement del règim.

I ara són les engrunes de la memòria de Pedro Sanz Prades, una vida igualment aturada en les foscúries reculades de la nit de la postguerra. Fill del poble i de l’Argentina on va criar-se. Ah, Argentina de fa cent anys, la dels vaixells transatlàntics i les famílies que no cabien a les cases i se n’anaven del poble a viure a l’altra banda de l’oceà… Jaume del Torro anant i venint, com un ambaixador dels vincles familiars. I la vida a l’Argentina, la criança d’una generació lluny de les sagristies i els altars, al peu de les màquines de les fàbriques i la prosperitat del treball, la rectitud de la disciplina obrera per eixir endavant a la vida per mitjans propis.

Emigrants retornats a casa amb aquella altra mentalitat de la llibertat i la responsabilitat, com Pedro i son germà José, militars a Barcelona, homes del seu temps modern de la república, a les ordres del nou ordre. José a la 33a divisió quan la batalla de l’Ebre, on va deixar-hi la pell. Pedro va acabar la guerra amb la graduació de tinent coronel i devia passar a França amb la retirada de l’exèrcit de Catalunya. Res no se’n sap del cert, perquè els arxius se’ls fot la pols i el temps.

Només que en acabar-se la guerra a Europa, Pedro reapareix a Madrid, al capdavant de la guerrilla urbana organitzada pel PCE, a l’agrupació del centre. És l’any 1945 i el nazisme, Hitler i Mussolini són morts, però els combatents republicans, els mateixos que havien entrat a l’avantguarda en l’alliberament de París, continuen la seua lluita particular contra els elements. Uns elements ineluctables. A Madrid, a la resistència armada antifranquista, Pedro Sanz és Paco el Catalán, un militant comunista de primera línia, cap de l’estat major del maquis urbà, i les rares imatges que es conserven d’aquesta època li confereixen un posat de gàngster, d’hampa de pel·lícula americana dels anys 40, d’espia de lladres i serenos, amb una expressió com atònita, sense una brífola de la petulància de la seua imatge de joventut, anys enrere, quan era moda l’americana creuada amb el mocador mig caient de la butxaca, corbata i el cabell pentinat enrere amb l’ajuda de la brillantina. Paco el Catalán és un enemic públic viatjat, que fa cara d’haver-ne vist de tots els colors i no haver acabat encara, amb aquell barret d’ala ampla a què obligava aquell lema comercial  del Madrid falangista: «Los rojos no llevaban sombrero».

La sort va ser curta per a la guerrilla urbana de l’agrupació del centre. El 1947, després d’un atemptat contra una seu de la Falange, tot l’entramat guerriller comandat per Pedro Sanz va caure i 52 persones van ser detingudes. A les urpes del règim, la sort estava tirada. El tràmit del consell de guerra i l’afusellament al cementeri de Cuatro Vientos juntament amb cinc companys arrestats. Silenci i invisibilitat. Els ossos encara hi són però no se sap on. Morts sense tomba.

Quan sa mare hi va anar des de Traiguera, a la presó, només li’n van tornar els efectes personals. La maquinària de la mort actuava d’aquesta manera. Eliminava les persones i en deixava un forat, un esgarro familiar, com un vessament intern, que s’havia de tapar, d’engolir, de digerir com un verí, com una gotera per sempre més.

Pedro Sanz Prades mort afusellat en un cementeri de Madrid com a Paco el Catalán, lluny de Traiguera, lluny del carrer Major i del record. Només engrunes de memòria, com una pols de memòria apegant-se a les voreres i fent camí cap a l’oblit, cap al no-res.

Quan va morir-se el general i tota la seua casta d’aprofitats va córrer a autoamnistiar-se i canviar de jaqueta, el comentari d’història oral sobre l’experiència viscuda va esdevenir un gènere literari de consum popular a casa dels qui havien callat persistentment. Hi havia hagut un home del poble a Madrid, un aventurer, un boig, un que se la va jugar sense importar-li les conseqüencies, que havia posat Franco en escac. Que havia anat a per ell. Que hi havia estat a punt. I era motiu de conversa entre la canalla que tot just començava a desvetllar-se de la morfina nacionalcatòlica de cartonet segellat amb el segell de la Parroquia de la Ascensión (Traiguera), que s’havia hagut de portar a escola el dilluns per donar fe de l’assistència a missa de diumenge.

I en realitat res no sabíem qui en sentiem parlar i qui en començava a parlar entredents, com rosegant, per dir sense dir, deixant-ho anar prou fluix perquè no transcendís, perquè en una democràcia formal el més important és la formalitat. I en realitat encara avui no se sap on portar un ram de flors a un afusellat de tants desapareguts ni, ben mirat, se sabrà mai. Perquè una cosa és la formalitat i una altra ben diferent les vergonyes dels marmessors, i al capdavall els vencedors mai no demanen perdó.

I així és que avui el consell de guerra que va portar uns lluitadors de la llibertat a la fossa comuna continua sent legal, i aquests lluitadors no són tal, ni ho seran mai, sinó maleantes. Engrunes de memòria, una immensa polseguera d’oblit.