Cròniques negres del català a l’escola

Pere Mayans Balcells

Barcelona, Edicions de 1979, 2018

Tal com indica el mateix autor al pròleg, Cròniques negres del català a l’escola s’inscriu en el corrent inaugurat per Josep Benet amb Catalunya sota el règim franquista: informe sobre la repressió de la llengua i la cultura de Catalunya pel règim del general Franco, publicació apareguda el 1973 de la mà de les Edicions Catalanes de París, que va tenir continuació amb La persecució política de la llengua catalana, de Francesc Ferrer i Gironès; Cronologia de la repressió de la llengua i la cultura catalana 1936-1975, de Josep M. Solé i Sabaté i Joan Villarroya; i L’intent franquista de genocidi cultural de Catalunya, del mateix Josep Benet, tots encara del segle XX. És a dir, uns estudis que han posat negre sobre blanc la persecució contra la llengua, la cultura i la nació catalanes per part del franquisme. 

Aquest corrent diguem-ne de defensa lingüística i cultural alimenta en el llibre la defensa de la llengua catalana com a llengua de cultura en tots els àmbits de la vida pública i, específicament, en l’àmbit de l’educació, terreny que l’autor coneix de primera mà. Així, aquestes Cròniques s‘inscriu plenament dins de la tradició de l’escola catalana. D’aquí, segurament, que la portada reinterprete la famosa estampa de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, fundada el 1899, origen dels corrents de renovació pedagògica de l’escola moderna del país, tal com prova la fundació a València, el 1934, de l’associació homòloga, on ja trobem Carles Salvador, Gaietà Huguet  i Enric Soler i Godes. D’una banda, com queda palés a l’epíleg, l’obra respon al millor de l’esforç per oferir una escola moderna com a mecanisme per a la igualtat social també en allò referent als drets lingüístics de la ciutadania. De l’altra, els diferents capítols posen en evidència de quina manera aquest esforç s’ha fet fins a dia d’avui contra els elements de la Història i desdiu el discurs de normalitat que els poders públics autonòmics han volgut implantar al llarg de la seua existència, sobretot al Principat.

El 155: tot allò que no te n’han explicat

L’Adic_edu és l’Assemblea per a la Defensa de les Institucions Catalanes de l’encara Departament d’Ensenyament, que va organitzar-se per part dels treballadors d’aquesta Administració quan va produir-se l’aplicació de l’article 155 per part de l’Estat espanyol, que va anul·lar les lleis de transitorietat jurídica de la República i va imposar la destitució del Govern de la Generalitat i  el control de l’Administració autonòmica per part del Govern d’Espanya. L’Adic_edu, des d’aquell moment i encara més des de l’empresonament i exili de membres del Govern de la Generalitat, ha mantingut la protesta per la situació i ha treballat per ajudar a revertir-la. Al desembre del 2018 va presentar el llibre de Joan Martínez Vergel El 155: tot allò que no te n’han explicat per donar a conèixer com l’aplicació del 155 va afectar el funcionament d eles institucions catalanes i recaptar fons per al suport a presos. Vaig comprar el llibre amb aquesta mateixa finalitat i per l’interès que em suscitava conèixer millor aspectes del que vaig viure en aquells mesos.

Ciutat Princesa

Vaig comprar Ciutat Princesa després d’una entrevista a l’autora, la filòsofa Marina Garcés, al programa Més 324, que condueix Xavier Grasset. Seria inconseqüent negar el caràcter promocional d’aquesta entrevista, ja que va tenir lloc dies abans de Sant Jordi i, de fet, el llibre el vaig comprar aquell dia. Ja l’havia sentida parlar abans en aquest mateix programa i tot i que de vegades el llenguatge dels filòsofs costa una mica de comprendre, sobretot perquè el que diuen té el caràcter especulatiu d’explorar els mateixos límits del llenguatge per mirar de desentranyar el sentit de les coses a partir de descripcions i d’argumentacions noves, sempre és molt interessant poder sentir veus que s’expressen des de la crítica allà on l’habitual sol ser la xerrameca dels discursos prefabricats.

De l’autora no en tenia més notícia, així que en bona mesura el que en sé ara és el resultat de la lectura del llibre, en què fa un recorregut per les lluites ciutadanes de Barcelona amb el fil conductor de la seua pròpia trajectòria vital. Per a mi, doncs, el llibre descobreix una perspectiva de la història recent de la ciutat que, fent memòria, m’havia passat per alt tot i trobar-m’hi de nassos en més d’una ocasió, potser pel simple fet que la mateixa realitat pot viure’s de menara diversa. En això, el conjunt de capítols que componen aquest assaig, mostren alhora un punt de vista subjectiu, personal, de vegades fins exercint poc o molt protagonisme i una anàlisi de fets ara ja històrics però arribant fins a l’actualitat molt esmolada en allò que fa referència a argumentació interpretativa ideològica. Marina Garcés escriu i pensa des de l’altermundisme, per mirar de sintetitzar-ho en una sola expressió i no es pot negar que aquest punt de vista xoca amb algunes rutines inherents a la forma de vida corrent que impera a la ciutat i, per extensió, en el conjunt de la societat.

La ballarina de Berlín

El dia que vaig a la nova llibreria Dòria de Mataró a presentar La filla del drapaire de Pep Bertran, després dels oficis reglamentaris de la cosa, faig un cop d’ull als llibres que hi ha a la venda i compro La ballarina de Berlín de Joan Daniel Bezsonoff. La tria, feta entre tants altres títols abellidors, respon a una meua decantació per la literatura que es fa malgrat o fins i tot en contra dels èxits editorials i tot el rotllo publicitari que envolta el mercat del llibre. Això, en català, és a menor escala, però passa exactament el mateix que en el mercat en castellà. Si pots vendre per al gran públic, qui te’n fa estar? Sobretot si et creus que escrivint (de tot) pots arribar a final de mes. No cal explicar que la majoria de qui escriu en català es troba en una situació ben altra. I si és al Rosselló encara més, perquè la indiferència és doblada.

Si des del punt de vista de l’escriptura la cosa està així, des del punt de vista de lector la cosa ja entra en un univers fosc en què l’única guia digna de ser tinguda en compte és llegir el que em dona la gana, el que em ve de gust. I no fer cas del que es digui ni aquí ni allà, i encara menys el que mostra la publicitat.  Fugiu de la propaganda si voleu llegir alguna cosa que valga la pena. L’únic criteri vàlid és el gust propi i personal. No cal preocupar-se pel que no es coneix. Valorem allò que coneixem.

Dit això, la solvència narrativa de Joan Daniel Bezsonoff està més que contrastada. Hauria de ser lectura obligada en el grau de llengua i literatura catalanes, com a mínim, perquè els estudiants universitaris prenguessen consciència del jardí on s’estan posant i quin són els reptes de la seua dedicació, si és que s’hi acaben dedicant. I no vull dir dedicar-se a escriure, sinó a la llengua catalana.

El caso Moro

Sóc en una llibreria del centre de Barcelona buscant una cosa absolutament diferent i em trobo aquest títol en un prestatge on no sé si acaba de correspondre. Quan portes un cert temps amb una mateixa seguida que et té ocupat i no et deixa fer res més, sempre és grata la sorpresa de trobar una finestra oberta per on mirar enfora des del punt de vista personal. Així que, rendint-me a la curiositat que m’assalta, em quedo l’exemplar d’El caso Moro.

Hi va haver una època, a finals del segle XX, que vaig descobrir Leonardo Sciascia i altres novel·listes italians coetanis i m’hi vaig aficionar. Feien una literatura fàcil de llegir, que presentava un món diferent i proper de l’espanyolitat cultural, de vegades amb algunes connexions interessants, com ara Els oncles de Sicíclia, del mateix Sciascia, en què es parla d’italians que van participar en la Guerra Civil Espanyola i com els va anar; de vegades amb incursions en el fenomen de la màfia, tan punyent en aquella època, que representava una deu inacabable d’arguments novel·lístics i un fenomen social que atreia la meua curiositat. Per això, retrobar aquest títol, en què Sciascia parla del cas del segrest i assassinat del polític democristià Aldo Moro, al 1978, m’arrossega a la lectura, fins i tot passant davant d’altres que tinc encetades.

Aldo Moro va morir el 1978, quan jo tenia dotze anys. Recordo que se’n va parlar durant molt de temps, els mesos que va durar el seu segrest i encara durant molt de temps, fins que les revingudes de la política italiana, entrampada a no deixar accedir al govern un partit comunista occidental, majoritari entre l’electorat, van fer oblidar amb els seus nous embolics, el terrorisme de les Brigate Rosse.

La Maternitat d’Elna

La Maternitat d’Elna és segurament el llibre que més deu haver donat a conèixer la seua autora, Assumpta Montellà, i sense cap mena de dubte és el llibre que va donar a conèixer l’existència de la Maternitat Suïssa d’Elna i la figura de la seua fundadora i directora, la suïssa Elisabeth Edienbenz entre l’opinió pública catalana. Aquesta “recuperació de la memòria històrica” ocupa un lloc emblemàtic en el procés de revisió de la història catalana i espanyola lligada amb la Guerra Civil. No hi ha dubte que la difusió del relat recollit i escrit per Assumpta Montellà ha suposat una fita en la consideració dels esdeveniments relacionats amb aquesta guerra i específicament amb l’anomenada Retirada republicana de Catalunya.

La Transició franquista

Per Transició coneixem el període i el procés polític amb què va materialitzar-se el règim polític espanyol actual, que té en la constitució de 1978 la seua bíblia fundacional, doctrinal, alfa i omega polítics de l’època que vivim. El terme Transició, que és paraula comuna elevada per la majúscula inicial a nom propi i fins magestàtic d’una sèrie d’esdeveniments d’aquells que diuen que conformen la història o, si ho preferiu, la Història, va ser un vocable de circumstàncies que va servir per no haver d’explicar coses que, vull pensar, eren molt llargues d’explicar a l’època que va generar-se i que, d’haver hagut de fer-ho, potser s’hauria retardat el fet mateix d’avançar cap a la democràcia o monarquia parlamentària que coneixem a dia d’avui i des de fa 37 anys i escaig. En comptes d’això, els protagonistes polítics de l’època van empescar-se aquest terme per mirar de sortir del cul de sac en què es trobava Espanya a la mort del dictador. Mort el gos, s’havia d’acabar la ràbia, emperò sense més conseqüències que les estrictament necessàries perquè fent els canvis que conviguessen, tot continués igual.

La Transició franquista és la part més publicable de la tesi doctoral “Les memòries de la Transició” de la sociòloga Marta Rovira Martínez, que va aparèixer el 2014. Com compartim veïnatge a Vilassar de Mar, l’exemplar del llibre que he llegit vaig adquirir-lo de mans de la mateixa autora, feliçment dedicat. És un llibre de lectura assequible, molt ben documentat, que evidencia les hores de feina prèvia de recerca que hi ha a darrere i que, en conseqüència, garanteix una informació impecablement fonamentada i traslladada de forma amena sobre el paper.

L’exiliada d’Artur Bladé i Desumvila

Al cap de nou anys d’editar-se i de gairebé tres de rebre’l com a regal, acabo de llegir L’exiliada d’Artur Bladé i Desumvila, volum 2 de la seua obra completa, editada per Cossetània en temps del tripartit, una tasca editorial de primer ordre per posar al seu lloc aquest escriptor cabdal de les Terres de l’Ebre, que va destacar en el terreny del memorialisme.  En escriure això, veig que L’exiliada va ser publicada per primera vegada el 1976, en temps de la transició. El regal tenia sens dubte una intenció molt ben orientada, com rebla el fet que m’arribés juntament amb un exemplar de Les banderes de l’1 d’abril.

El subtítol, “Dietari de l’exili. 1939-1940”, és del tot explicatiu del gènere i del contingut del llibre. Artur Baldé hi consigna les seues vivències en aquests dos anys. El text va precedit per un pròleg en què explica els antecedents del dietari, la seua peripècia personal en temps de la guerra de 1936-1939.

La mirada artística d’Armando Vericat

Foto: Ramon Climent

Al 2010 va veure la llum l’edició d’una novel·la que té per escenari la Font de la Salut. Es tracta de La vall del miracle, de l’escriptor traiguerí Armando Vericat. El títol va ser guanyador del premi Ribera d’Ebre que concedeix anualment l’Ajuntament de Vinebre. L’aparició d’aquesta novel·la obre un capítol en la projecció i la vida de la Font de la Salut, ja que el relat pren el lloc d’escenari principal i, fet i fet, és una recreació del santuari renaixentista, és a dir que retrocedeix a l’època mítica del segle XVI que Jaume Prades va recollir en el seu llibre devot. El novel·lista pren la figura històrica de Pere Combes, documentat com a protagonista d’un dels miracles recollits pel mateix Jaume Prades, i el projecta en una ficció novel·lesca que ve a ser el món imaginari d’aquell temps pensat des del present, des de l’actualitat. Pere Combes, rector de Bot, malferit per una baralla, va a la Font de la Salut per mirar de salvar-se de la mort per intercessió mariana i ho aconsegueix. A partir d’aquest fet contat en la crònica dels miracles escrita per Prades, Armando Vericat desenvolupa la ficció. La baralla es devia a un assumpte de faldilles. Pere Combes, contràriament a la seva condició clerical, manté una activitat pecadora intensa. A la Font de la Salut, hi troba la salvació de la mort i el retorn a l’equilibri espiritual. Però els pecats del passat tornen per perseguir-lo, l’amor de dona ha de tornar-lo a portar a mal borràs. Un assassinat i la inquietant presència d’un home llop l’incriminen. Més enllà de la trama teixida per arrossegar el lector a seguir la història contada, la novel·la és una reflexió en clau literària sobre una de les èpoques de més plenitud del santuari de la serra d’en Menor. Això, ben mirat, és cosa de meravella, tenint en compte des d’on és fa: des de la mateixa societat local.

Seqüència del 9N

Dimarts 4

Al matí el TC espanyol anul·la l’anomenat procés participatiu a instàncies del govern Rajoy.

A migdia, el govern Mas comunica que manté la convocatòria del N9.

Continua la campanya Ara és l’hora per incentivar el vot de diumenge

Uns feixistes boicotegen la celebració d’un debat sobre el N9 a Madrid, en què participen representants polítics catalans. La policia només hi intervé després que els avalotadors reincidisquen tres vegades a rebentar l’acte.

Dimecres 5

Reunió a l’institut dels voluntaris del que han de gestionar/ajudar en la jornada de votacions. A Premià de Mar, s’habilitarà un bus especial per portar la gent a votar.

Artur Mas diu en un esmorzar informatiu que espera que no el detinguen per mantenir la convocatòria del N9.