Ruta literària de ‘La Vall del Miracle’

Dins de l’Estiu Literari al Maestrat, que organitza l’associació Maestrat Viu, aquest juliol de 2019 hem tornat a portar a terme una ruta literària sobre un dels llibres de l’escriptor Armando Vericat, La Vall del Miracle. L’itinerari pels espais reals en què té lloc la ficció novel·lesca ens ha permès prendre contacte amb els textos de la primera novel·la de l’escriptor, a qui van valer el premi de novel·la Ribera d’Ebre de 2009.

Per fer la ruta, vam comptar amb el guiatge de Montserrat Vericat. Ella va idear-la ara fa un temps, després de fixar en l’article “L’obra literària d’Armando Vericat Climent” (Empelt, núm. 1) els coneixements que en aquell moment teníem sobre l’escriptor, que va faltar el 2013. El contingut de l’article va ser donat a conèixer en la trobada literària de l’Estiu Literari al Maestrat de 2017, primera edició d’aquesta proposta cultural de Maestrat Viu, que va tenir lloc a Traiguera.

Empelt

Aquest 7 de desembre es presenta Empelt en societat, a Traiguera. La publicació, que porta per subtítol Revista de lletres i humanitats del Maestrat és una iniciativa de l’associació Maestrat Viu, l’entitat editora, de la qual iniciativa em temo que sóc culpable en bona part. En conseqüència, el meu nom apareix a la pàgina de crèdits sota l’epígraf “Direcció”, encapçalant la llista de persones que participen en els comitès de redacció i científic de la publicació. Com és normal, a l’hora de preparar les quatre idees que m’han de servir per sortir del pas de la presentació, he pensat en aquest blog, que abans feia servir de manera més sovintejada, potser perquè les xarxes socials que ixen al mòbil encara no m’havien atrapat tant, i en el recurs a escriure-les-hi per ordenar-les i així, de passada, produir un text més que potser algú arribe a llegir fins ací i una miqueta més enllà.

Lectura en digital

 Presentació

Les paraules que segueixen formen part de l’aportació feta al Congrés dels Escriptors en Llengua Catalana organitzat per l’AELC els passat 1 i 2 de desembre a Fabra i Coats, a Barcelona. En el marc de la taula de treball de dedicada a “Nous canals? Nous públics? El món digital i la web 2.0″, vaig participar-hi parlant de la lectura en digital. La tria de la temàtica venia determinada per haver participat, al 2012, en l’elaboració de Lectura en digital, número de la col·lecció TAC  del Departament d’Ensenyament. Aquella primera aproximació, que ha anat donant algun altre fruit, va servir per actualitzar coneixements sobre la lectura en temps de revolució digital.

Introducció

Llegir en temps de la revolució digital és una qüestió que d’entrada sembla interessant a qui es dedica a escriure. També a qui es dedica a ensenyar a llegir i a educar el gust per la lectura. D’entrada, dos aspectes criden l’atenció en relació a la lectura en aquest context, si entenem el concepte lectura en el sentit més genèric de l’expressió: com a acció de llegir tot el que es posa a la vista. En primer lloc, interessa saber quin impacte té la digitalització en la lectura com a activitat. Més específicament, en la lectura literària. En segon lloc, sembla lògic pensar que en les condicions per a la lectura creades per la digitalització hi han aparegut nous perfils de lector, lectors i lectores que no responen a les mateixes característiques pròpies de la lectura en paper.

Si ens fixem a la relació establerta entre la digitalització i el fet de llegir en general i de llegir literatura en particular, podem detectar alguns comportaments que venen al cas del que volem tractar. En realitat, ja fa temps que el llibre electrònic és una realitat si bé no s’ha produït aquell canvi tecnològic que augurava que en un temps relativament curt el llibre de paper desapareixeria en favor seu. El llibre en paper persisteix i més aviat es pot parlar d’una certa resistència al suport electrònic. Hi ha motius de caire econòmic que fan pensar que el llibre electrònic no convé a segons quins actors i també es pot pensar que el rebuig a la digitalització de la lectura és, en realitat, simple rebuig a la lectura. No cal recórrer als índexs que descriuen aquest hàbit cultural per saber que, al nostre país, es llegeix poc i encara menys es llegeix literatura. Un segon comportament és el de la incorporació a la digitalització. Es tracta de la familiarització amb el suport electrònic que va començar amb l’ordinador de sobretaula i avui es concentra en el mòbil com a dispositiu. Això passant pel lector electrònic i la tauleta com a dispositius aptes per al pas del paper a la pantalla. Finalment, podem fer referència a qui ha crescut en aquest ecosistema de la digitalització, el té interioritzat com a propi i pot tenir la consideració de practicant de la lectura en pantalles. Cadascun d’aquests perfils manté una relació diferent amb la lectura en pantalles.

Màxima discreció a l’Espai Mariola Nos de Vinaròs

Entrevista de Mariola Nos per a Canal 56

Acte de presentació de Màxima discreció

Símbols

Sento parlar a la ràdio Isabel de Riquer, professora que va ser en el meu primer any a les aules universitàries de Barcelona de Literatura Romànica Medieval, explicant llavors com ara aquelles creacions de la literatura medieval europea que són a l’origen de la manera d’entendre el  món de la civilització occidental, tal com la coneixem i vivim. Ara que hi penso, la porta que va obrir en aquell moment devia tenir una rellevància definitiva per a una consideració personal per la literatura que al cap del temps ha acabat esdevenint si no l’única dedicació personal, sí almenys una de les dedicacions del que faig a la vida. La fal·lera ja havia començat a les classes de literatura castellana i universal del professor Rosendo Gómez Palmeiro, en aquell Batxillerat dels primers anys 80, al que avui s’anomena Complex Educatiu de Tarragona, que aleshores feia poc que tenia un nom que ningú utilitzava, perquè tothom en deia Universitat Laboral.

Aquells cavallers remots, aquelles dames angelicals, aquells amants tràgics, tanta matèria de Bretanya i de Roma, amb el rei Artús sostenint sobre les seues amples espatlles tot un món de ficció, amb Lancelots i Ginebres que fins li pujaven a cavall, tants castells per conquerir o defensar, i donzelles per enamorar… bastien el paradigma de l’imaginari europeu occidental, aquell paradigma medieval, cristià, una barreja perfecta de grandesa romana i ensonyament cèltic, sobre un fons hel·lènic, enigmàtic, emergit de la llarga nit micènica, dels orígens prehistòrics indoeuropeus.

El cas misteriós del Dr. Jeckyll i Mr. Hyde

Hi ha obres literàries que malgrat el pas del temps resisteixen els embats de les transformacions humanes i socials perquè plantegen qüestions que atenyen directament el lector i tenen l’art de fer-ho amb una estètica confabulada amb el missatge de fons que es vol transmetre. Una d’aquestes obres és El cas misteriós del Dr. Jeckyll i Mr. Hyde, de R.L. Stevenson.

Es tracta d’una novel·la moderna en el sentit que la qüestió que planteja afecta directament els límits de la ciència i, doncs, planteja un dels dilemes de la modernitat contemporània, que quan s’ha desenvolupat en la direcció que no tocava ha abocat a catàstrofes de dimensions monstruoses. L’obra inclou aquesta dicotomia entre humanitat i monstruositat i, en fi, estudiada a fons permet conèixer els mecanismes narratius que fan d’una novel·la un artefacte poderós de ficció. De ciència-ficció, caldria afegir, ja que, encara que siga en els termes que ho fa, planteja també la qüestió Què passaria si…? En aquest cas, si els humans tingueren el poder de transformar-se al seu antull. Un bon motiu de reflexió.

Enric Valor i El Gust per la Lectura

Després de l’elaboració del dossier didàctic sobre Vicent Andrés Estellés per al programa El Gust per la Lectura, del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya, que vaig portar a terme el 2007, vaig pensar que Enric Valor podria ser el següent autor valencià modern amb possibilitats d’incorporar-se al programa. Aquell any, després de prop de vint cursos de programa, un autor valencià modern s’hi feia un lloc per primera vegada. El fet era propiciat perquè una antologia seua havia estat inclosa com a lectura prescriptiva en l’assignatura de modalitat Literatura Catalana, del Batxillerat. I jo vaig acceptar d’elaborar-ne el dossier didàctic.
Després d’elaborar aquell dossier, vaig indagar les possibilitats que podria haver-hi per incorporar Enric Valor al programa, com a narrador. Vaig adquirir la seua trilogia del cicle de Cassana, editada per Tàndem i vaig llegir Sense la terra promesa, la primera d’aquestes obres, que segueixen una progressió cronològica que se centra en la primera part del segle XX. En concret, Sense la terra promesa se situa en el temps anterior a la II República. El que més va cridar-me’n l’atenció va ser el retrat d’una societat condicionada pel contenciós agrari de l’època.

Novel·la històrica?

Arran de la taula rodona sobre novel·la històrica que ha tingut lloc aquest cap de setmana en el marc de les V Jornades de les lletres ebrenques a la biblioteca Sebastià Juan Arbó d’Amposta, aboco unes quantes reflexions sobre el tema.

A la taula hi intervenen, Miquel Esteve (El Baphomet i la taula esmaragda), David Martí (Les bruixes d’Arnes),Cinta Arasa (Arran de l’Ebre), Josep Gironès (La cabana), Xulio Ricardo Trigo (El somni de Tàrraco) i Martí Gironell (El pont dels jueus). De tots, de moment, només he llegit La cabana de Josep Gironès. Les intervencions inicials dels autors marquen la pauta de la conversa al voltant de la versemblança i de les característiques o requisits que se suposa que ha de tenir una novel·la per ser considerada històrica. La inclusió, intencionada o no, d’anacronismes, preocupa uns autors sí i els altres no tant o no gens. Al voltant d’aquesta graduació se centra el debat, que genera intervencions més o menys incisives del públic.

Jornada a Cornudella

Dissabte passat 10 de juliol, mentrestant a Barcelona té lloc la manifestació històrica pel lema Som una nació. Nosaltres decidim, ens aviem des del Maestrat cap a Cornudella de Montsant. El nostre país és un retall de terra vora mar, amb una llarga plana litoral i muntanyes que s’encrespen així que hom s’adreça terra endins. Desrés dels enganyadors més o menys provisionals vora ciutat i les revoltes que s’enfilen, fem cap a destinació, on ja ens espera la colla escriptora que hem aplegat a la convocatòria de Jesús Tibau: Cinta Arasa, David Martí, Ignasi Revés, Joan Giné, Jordi Pijoan, Manel Alonso, Pilar Garriga i jo mateix. Ens acull La Renaixença, un teatre de quan els pobles es construïen un teatre per fer-hi una mica de tot, amb aquell sabor de romanticisme del Liceu portat a la ruralia desperta. L’organització hi sap crear l’ambient adient per a una atmosfera artística com és la d’avui.

Això promet

Vespre literari a ca l’amic editor Francesc Gil, esmolant les eines per emprendre el gruix de la redacció d’un número tres de la seua col·lecció d’íntims. Saldonar és un lloc de Vinaròs i també una nova editorial de Barcelona, un projecte personal que compta amb una experiència contrastada, caracteritzada pel bon gust estètic i el rigor.  Un segell de qualitat editorial. Arranca amb dos títols a cavall d’uns quants gèneres: narrativa de reflexió, de sensibilitat poètica, d’imaginació. Un tipus de text apte per a la creativitat oberta, un gènere de literatura de la que hom somnia d’escriure alguna vegada, en què el que compta sobretot és el llenguatge i la transmissió, la comunicació d’allò personal per configurar, per assolir el que és universal.

Barnes, Moncada, l’Odissea, Cervantes i fins Armando Vericat compareixen en la conversa. Tenim un secret per explotar, una font de la salut per fer brollar i originals de bon gust penjats a la paret. Ara és qüestió de convidar a la recreació, al filtre íntim, uns personatges que ens fan viatjar en el temps, herois que emergeixen des del vas de l’oblit i un locus amoenus humanitzat fins al darrer detall.

Això promet.